Quatre apunts de resum sobre el debat de la manca de públic de dimarts passat a la Muriel organitzat per Entreacte i el portal Recomana.cat Auca#18
El públic mana
S’hi notava una certa expectació. Havíem planificat un debat obert per parlar de les condicions de treball de les produccions a Barcelona i Catalunya, de la precarietat. Volíem convidar productores i companyies perquè ens expliquessin les dificultats –pressupostàries, burocràtiques, comunicatives– que es troben a l’hora d’aixecar un espectacle. No obstant això, l’objectiu de la trobada es va desviar, l’actualitat ens va passar per damunt. De sobte, una assistència considerable de professionals de l’escena i públic es va congregar a la Muriel dimarts passat en una mena de teràpia grupal, una sessió guaridora per posar en comú idees, per disseccionar problemes enquistats i mirar d’aportar una explicació convincent al moment de destrempament que travessa l’escena, la tan comentada manca de públic a les sales.
Insistir-hi
Entre els ponents i l’engrescada participació del públic assistent, en el debat “Crear a Barcelona: parlen les productores” van tornar a sortir els diagnòstics ja tan esbandits: por o poques ganes de tancar-se en una sala després de la pandèmia, crisi inflacionària en relació amb l’estesa fal·làcia que diu que el teatre és car, els hàbits culturals cada cop més audiovisuals –Netflix, novament–, la poca traça a l’hora de comunicar i saber-se vendre (argument molt contestat), creadors que no pensen en el públic, la sobredosi d’oferta en combinació amb la poca definició d’una línia artística constant a teatres i festivals, la manca de circuits d’exhibició fora de la capital, i així un allargassat etcètera. Els més experimentats de la sala ens van abaixar els fums, apuntant que la xacra de les platees buides és cíclica i es tendeix a repetir cada cert temps: res nou sota el sol. Podeu veure la sessió completa del debat a sota, al canal YouTube de Recomana.cat.
Ser sexi
Més enllà de llistar el memorial de greuges i símptomes de la malaltia –possiblement endèmica–, d’entrada la taula rodona apuntava al fracàs. És evident que ningú té la vareta màgica per conjurar la xifra més terrible de totes, no ja la del 7% de barcelonins que reconeix anar al teatre més o menys de manera habitual, no, sinó el seu revers tenebrós al mirall, l’altre 93% restant que no hi va mai, el percentatge que no encertem a atraure de cap de les maneres. A l’espera de veure les xifres finals de la temporada –que alguns titllen d’apocalíptiques i altres de circumstancials–, el que sembla evident és que no encertem amb l’encanteri. No es tracta “d’educar el públic”, com alguns afirmaven en clau paternalista, sinó de seduir-lo, fer veure que el teatre és sexi, perquè ho és.
Trobar-se
Una de les poques conclusions clares, derivada del relatiu èxit de públic del debat del passat dimarts 17, és la falta d’espais per a la reflexió i l’encreuament d’idees. Manca presència als mitjans, en primer terme: ja pràcticament ningú parla de teatre a diaris, ràdios i televisió (tampoc als discursos cada cop més tancats de les xarxes socials). També falten fòrums de trobada per posar en comú propostes, fórmules o marcs de treball, fins i tot publicacions i assajos, la reflexió a llarg termini. Seguir trobant-nos on sigui, en definitiva, a la recerca del desllorigador que tant anhelem.
