Hi ha una “mirada salvatge” que convé tenir en compte en la posada en escena de tot muntatge teatral. És la de l’espectador desobedient que mira la perifèria, el detall insignificant deslocalitzat del centre lluminós. És aquesta mirada que vull transmetre sobre a situació actual del teatre a Catalunya. Mirada subjectiva, una mica estràbica, que defug els anuncis a tota pàgina, els neons intermitents i els reportatges televisius.
Parlem de la part menys visible del nostre teatre, del que no té espietes, ni mitjana anual d’espectadors. Del teatre més enllà de les sales de teatre. És un teatre que trobes als espais d’assaig dels centres cívics, al menjador del pis de l’ajudant de direcció, als locals cutres de qualsevol barri. És allà on neixen creacions i recreacions, la majoria de molta qualitat, experimentals, de risc, amb molta entrega, passió autèntica, i que no veuen la llum, no perquè no s’ho mereixin, sinó perquè no hi ha canals per fer-les arribar enlloc. No hi ha cultures teatrals que potenciïn una via normalitzada per a tota aquesta oferta.
Aquest és un tipus de teatre, però n’hi ha molts d’altres. Propostes que trenquen la quarta paret i ens sorprenen a ple- na llum del dia. Hi ha el teatre terapèutic, que aprofita tota la riquesa del joc dramàtic per superar la malaltia. El teatre com a eina d’enriquiment personal, com a eina d’integració social, com a eina de superació de conflictes, com a eina educativa, de reinserció…
El panorama actual del nostre teatre és contradictori. D’una banda, morim de precarietat, de preus inassequibles, de contaminació televisiva en els criteris de programació, de manca de risc, de manca de circuits… I d’una altra, el teatre és més viu que mai, lluita a cada cantonada per ser vist, ofereix la seva riquesa a tot l’entramat social, dóna una arma de futur. Només cal una mirada oberta i divergent
