L’estrena de Raw al cicle Katharsis del Lliure ens dona l’excusa per recordar altres tiberis escènics que ens han deixat tips Auca#53
Massa cru
La relació entre el menjar i el teatre es perd en els orígens del temps. A la Grècia clàssica les comèdies solien acabar en banquet i els banquets acostumaven a contenir diferents dosis d’espectacle. Res nou sota el sol quan algunes propostes actuals acaben servint menjar en mig d’una representació o directament acaben transformant l’obra en un tiberi. El cap de setmana passat, dins del cicle Katharsis, Laia Fabre i Thomas Kasebacher van presentar Raw, una trobada festiva que va convertir l’Espai Lliure en un restaurant. A l’ombra de la cuina d’avantguarda –que cada vegada té més elements espectacularitzants– es poden elaborar diferents presentacions que trepitgin el marc de les arts escèniques. Al Raw de divendres, el xef Joseba Cruz va servir una sabrosa i acolorida posada en escena, producte local adornat amb intervencions plàstiques de Marria Pratts. El públic va marxar a casa amb la panxa ben plena i amb la sensació d’haver compartit, ras i curt, un sopar de festa major a dins d’un teatre. Dissabte sembla que va passar una mica el mateix, com reflecteix la digestiva crònica a Núvol d’Oriol Puig Taulé. Menjar-espectacle, menjar amb espectacle o l’espectacle de menjar, es poden cuinar diferents graus d’aproximació al banquet teatral.
Bocates i triperia
L’explosió de les companyies independents als anys setanta, i les seves arrels en la cultura popular, va expandir-se alguna vegada cap a la frontera entre teatre i menjar col·lectiu. Comediants, per exemple, van plasmar tot aquest aprenentatge en el sopar espectacle Boccato di cardinale. Com hereus d’aquest esclat pioner, altres formacions dels vuitanta també van fer entrar el menjar en els teatres. Qui no recorda el mític entrepà de mortadel·la que La Cubana servia durant el Cómeme el coco, negro? Portant-ho una mica més lluny, com era habitual en ells fa uns anys, La Fura dels Baus va servir una taula no massa apetitosa. Durant la representació de Degustación de Titus Andrónicus un escollit grup d’espectadors seia a taula per empassar-se una àgape antropòfag. Sang, fetge i suposat canibalisme: no sempre l’aliment del teatre és agradable.
Sopar al carrer
Hereva també d’una concepció festiva, popular i col·lectiva de les arts escèniques, a FiraTàrrega s’ha servit en diverses ocasions la fórmula del sopar amb espectacle. Entre les seves darreres aportacions culinàries figuren La cocina pública (2016) de la companyia Teatro Container, banquet en què es barrejaven les històries de les cuineres del poble amb la gana dels participants. Com sovint passa, els plats estaven millor elaborats que la proposta escènica, i no sempre l’experiència de compartir taula amb desconeguts està a l’altura de les expectatives. Una bona alternativa és forçar l’ambient festiu fins al límit, com van fer las Hermanas Picohueso a Ningú no va als aniversaris a l’estiu (2017): una invitació per un pica-pica una mica apagat, una d’aquelles festes amb més beguda que menjar, i després passa el que passa.
Exercicis culinaris
La companyia valenciana El Pont Flotant va despuntar amb la paella que se servia al final de l’espectacle Exercicis d’amor. En aquest cas, l’arròs no era el motiu sinó la conclusió, una excusa final per trobar un espai de convivència entre públic i artistes més enllà dels aplaudiments. Als Radicals del Lliure de 2011, Babazorro (artista ara conegut com El Arabesco amb arrels a Hermanos Oligor) també plantejava un sopar al seu Extraordinario. El mateix conductor et preparava els ous ferrats i servia vi mentre explicava històries tan poc creïbles com els permisos de sanitat de tot plegat: teatre més íntim no és possible. I en el top d’experiències culinàries, el Sopar de pedres que va plantejar Escarlata Circus l’any passat a Girona, amb col·laboracions tan meteòriques com la de Josep Pedrals i menges pètries ben originals de Núria Cuinetes. Embolcall i una bona cocció per a un autèntic tiberi en què el menjar és només l’argument i el cabaret artístic és el que realment alimenta. Finalment, no podem oblidar L’Hostalera de Pau Carrió a la Biblioteca de Catalunya. Durant algun temps va fer fortuna en el submon teatral l’expressió: “Això és com els macarrons de L’Hostelera”, en referència al plat de pasta que se servia durant la funció. La frase s’aplica a un element afegit a un espectacle qualsevol, alguna cosa accessòria però que finalment decanta la balança. Esclar, amb la panxa plena qualsevol obra agrada més.
