Comença a no ser una raresa en les obres audiovisuals que es produeixen al nostre país sentir parlar, amb certa normalitat, en altres llengües que no són el castellà. El fenomen té a veure amb la reivindicació cultural i lingüística, i ve de molt lluny, és clar, però també amb l’arribada de certa forma de fer cinema vinculada a la naturalitat, la veracitat i la necessitat d’assolir un grau alt de realisme en l’ambientació. Es tracta d’un tipus de cinema que podem anomenar autoral, però que traspassa els límits de la definició perquè ha trobat el seu públic a sales i plataformes, a més del triomf en festivals i certàmens nacionals i internacionals.
En el cas gallec o català, és el resultat de l’aparició d’un conjunt de cineastes amb trets i universos propis i una clara personalitat estètica i narrativa. Parlem del Novo Cinema Galego, amb noms com Oliver Laxe, Eloy Enciso, Lois Patiño, Jaione Camborda o Diana Toucedo, o del grup de directores catalanes format per Carla Simón, Elena Martín, Elena Trapé, Clara Roquet, Neus Ballús, Belén Funes o Laura Ferrés, entre d’altres.
La diversitat lingüística en l’audiovisual va de la mà de la diversitat narrativa i estètica
Abans que algú pense que estic donant per solucionada la qüestió, aclarisc que res més lluny de la meua intenció. Queda molt per fer, però també cal apreciar algunes tendències i signes que revelen un canvi en la presència a les pantalles de pel·lícules i sèries parlades en català, euskera o gallec. Una proposta estètica i conceptual com Cristóbal Balenciaga, l’extraordinària sèrie d’Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga, parlada en castellà, francès i euskera en una plataforma com Disney + seria impensable fa uns anys. No s’explica sense l’èxit de l’obra anterior dels directors, però tampoc sense coses com el Goya a la millor pel·lícula per a Pa negre (Agustí Villaronga, 2010) o a As bestas (Rodrigo Sorogoyen, 2022); les múltiples nominacions i premis d’Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2022), de Carla Simón; de Loreak (2014) o Handia (2017), dels citats Garaño, Arregi i Goenaga, i d’O que arde (Oliver Laxe, 2019), Irati (Paul Urkijo Alijo, 2022), La innocència (Lucía Alemany, 2019) o Creatura (Elena Martín, 2023). I pose l’exemple dels Goya perquè la seua condició comercial i propagandística dona la mesura de com estan canviant algunes coses.
En el cas de les sèries, la qüestió va més enllà de la producció de televisions autonòmiques i, en molts casos, també té un pronunciat caràcter autoral: Autodefensa (Berta Prieto, Belén Barenys, M. Á. Blanca, 2022), Selftape (Joana i Mireia Vilapuig, 2023) i Això no és Suècia (Aina Clotet i Daniel González, 2023). Igualment, es manifesta en l’ús d’accents ja no limitats als personatges còmics, subalterns i marginals. Ara trobem, amb naturalitat, la parla malaguenya en Malaka (Daniel Corpas, Samuel Pinazo, 2019), la sevillana en La peste (Alberto Rodríguez, Rafael Cobos, 2018-2019), l’accent canari en Hierro (Pepe Coira, 2019-2021) o el bilingüisme en Fariña (2018).
La conclusió d’aquests breus apunts? Que la diversitat lingüística en l’audiovisual va de la mà de la diversitat narrativa i estètica. I que encara queda molt i bo per veure.