Cal gent trans representant qualsevol paper independentment de la seva identitat.
Resulta inevitable partir d’una mirada pessimista alhora que profundament utòpica. Per una banda, enfadada amb una realitat que no només es nega a avançar sinó que reacciona ferotgement per reduir o fins i tot perseguir drets i espais conquerits. Per una altra, esperançada en tant que la nostra pròpia existència no recula, però clar, no recular a l’armari al qual no volem tornar no vol dir que fora la cosa sigui gaire més fàcil, i molt menys que la vida i la societat ens somrigui.
Estem parlant d’un sector on precisament allò LGTBIQ+, ni que sigui parcialment, compta amb un alt nivell de representativitat, presència o lideratge, però això no suposa bona salut. El teatre sempre ha estat un món especialment de mariques i alguna que altra bollera, però i la resta de l’espectre? Per a bé o per a mal, la G i la L hi arriben a ocupar espais de poder, però és això necessàriament positiu? Rotundament no, o potser el primer alcalde gai de la ciutat de Barcelona aplicant mà dura contra la pobresa migrant és un bon referent LGTBIQ+? Precisament en l’àmbit teatral comptem amb algun cas notori d’assetjament sexual vinculat a directors gais, així com directores lesbianes declaradament trànsfobes que exerceixen abús de poder des de la poltrona. Però enmig d’aquest fangar, per sort també comptem amb referencialitats potents i visibles que ens donen alè col·lectiu
I és que la norma pesa, fins i tot per a qui en teoria en queda fora. I també fora de la norma es defineixen noves hegemonies conservadores, que s’acomoden i adapten, oblidant tota la violència viscuda, i es diuen a si mateixis “ja hem arribat aquí”, ja en tinc prou. Però la gent trans i altres identitats fora de l’espectre cisnormatiu quedem relegades al marge dins i fora dels escenaris, espai vetat a moltis que es veuen abocadis a la misèria.
Entre bambolines o als controls tècnics encara resulta més desencoratjador: territori majoritàriament cismasculí
Com algú trans es pot plantejar una carrera teatral si sap que quedarà relegadi a l’estereotip, sempre des d’una mirada ciscentrada? Que mai li donaran un paper que no passi per fer de trans, de pobreti trans, discriminadi, motiu de mofa i deshumanitzadi? Que falta gent trans dalt dels escenaris és evident, però no de qualsevol manera, no de la manera de sempre. Mai veiem gent trans fent papers de personatges cis, però en canvi ens fem un tip de veure gent cis representant vivències trans. El desajust és tan gran i alhora tan invisible que poc m’esperança un canvi en aquest sentit. Cal gent trans representant qualsevol paper independentment de la seva identitat, demostrant que precisament al teatre és un lloc on dur a terme els somnis i poder créixer i desenvolupar-se lluny de la llosa social que et diu que tu no pots perquè ets una persona rarota.
Però si l’escenari és terreny complicat, entre bambolines o als controls tècnics encara resulta més desencoratjador: territori majoritàriament cismasculí amb equips de treball en els quals és poc habitual que arribin a coincidir dues dones. Imagineu la utopia de trobar-hi més diversitat, un fet que quan passa és la millor de les sensacions que he viscut al meu lloc de treball.
Aquesta és la realitat avui, que no sigui la d’aquí a 35 anys depèn del fet que demà mateix ja deixi de ser-ho. Cal no fer les coses com sempre per avançar.
I per tancar, obro preguntes. Quanta gent trans ha escrit fins al moment un text per a Entreacte?
