Les ments pensants del teatre estan preocupades per l’ascens de la ultradreta i ho plasmen en diferents espectacles de la cartellera Auca#49
Matar-los
No es combat l’extremisme amb més extremisme, això és de primer de democràcia, però sabem des dels grecs que el teatre és l’espai de la catarsi, de la purificació de l’esperit a través de la representació dels límits de l’existència. Catarina e a beleza de matar fascistas de Tiago Rodrigues –nou director del Festival d’Avinyó– va formar ahir un sidral important al Lliure (avui última funció), perquè el muntatge juga precisament amb els límits de la moral progre. En aquesta esperada i elogiada obra portuguesa es llança la pregunta de si és lícit assassinar polítics d’extrema dreta, encara que la resposta sigui òbvia: no. L’argument presenta una estranya barreja entre farsa costumista, naturalisme simbolista i teatre dialèctic apedaçat de cites a l’èpica de Brecht. Una família “amb ideals” assassina cada any un feixista, i mentre assistim a la desconstrucció del ritual comencem a veure costures i pedaços (cap puntada sense fil). Els dubtes i les discussions són d’una temperatura altíssima, tensió i polèmica que es manté per més que el muntatge pugi de les dues hores i mitja innecessàriament, com correspon a la llarga durada de moda entre les aspirants a gran obra del circuit internacional. Paga la pena l’espera només per una provocació final en què el públic acaba sent el protagonista, i quina reacció a la Fabià Puigserver, pitjor que criatures al guinyol! Qui diu ara que el públic de Barcelona és tou i pusil·lànime?
Unir-nos a ells
Ja ho va dir Goebbels: “Una de les grans ironies de la democràcia és que ella mateixa ofereix als seus enemics més perillosos les eines per destruir-la”. Davant d’arguments tan poderosos, només ens queda claudicar i acceptar la derrota. Perquè ser demòcrata requereix un gran esforç, com ens recorda Michela Murgia al seu irònic assaig Instruccions per fer-se feixista. El llibre s’acaba de transformar en un monòleg dirigit per Miquel Gorriz que protagonitza Mercè Arànega en clau de stand up comedy. La peça es va estrenar fa deu dies a Temporada Alta i segur que arriba al Grec 2023 amb més rodatge i energia. L’aposta és forta, la protagonista accepta definitivament una realitat: és més fàcil caure en la intolerància del populisme que construir eines per explicar la complexitat de la realitat. Els discursos de l’odi són fàcils de propagar, i escoltar-los des de la perspectiva de la ironia ajuda a desactivar-los. Així que ja ho sabeu, si voleu vacuna (o no) recupereu les Instruccions al juliol a La Villarroel i també a la gira de tardor de 2023.
Reconciliar-nos
Transició modèlica, deixeu als morts en pau, això són coses del passat… 40 anys dictadura feixista no s’obliden encara que ho intentem. L’obra Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de José y sus hermanas va sacsejar la temporada 2017 amb una dosi d’arguments per revisar les pervivències d’això que ara anomenem franquisme sociològic. Altres han apuntat més endins, a la mateixa família. Pau Vinyals va locutar en plena pandèmia un harakiri autoficcional titulat El gegant del pi. El text va acabar convertit en un muntatge amb codirecció de Júlia Barceló i des de la seva estrena no ha parat de rebre elogis. Vinyals està fantàstic, un monòleg d’energia pura fet a la seva mida. El Tantarantana el reprograma a partir de l’11 de gener. S’hi ha d’anar per la franquesa d’un relat que ens obliga a mirar-nos al mirall d’un passat tancat en fals. Perquè no ens enganyem, fins i tot Catalunya va plena d’esquelets franquistes als armaris, i s’ha d’aplaudir la valentia de mostrar-los.
Atordir-los
Amb la que cau, per exemple a Itàlia, és normal que genis del nostre temps com Romeo Castellucci estiguin capficats amb la ultradreta i els seus mecanismes d’expansió. Ja ho vam veure amb Bros, un impecable retaule sobre la violència d’estat que va passar pel Grec i Temporda Alta. També a Girona va estorar-nos al novembre Il Terzo Reich (El tercer Reich), una instal·lació que se’ns presentava com un bombardeig de paraules, una forma de furgar en les lògiques comunicatives del present, tan ràpides que pràcticament no tenim forma de pair els missatges que ens impacten. És l’actual societat de la informació un caldo de cultiu per als discursos extremistes? Per sort tenim el teatre per reflexionar amb una altra velocitat i temperatura sobre un tema gens superficial. I bé, què fem amb els feixistes?
