Una assignatura pendent de la panoràmica actual de les arts escèniques catalanes és la gairebé nul·la recepció que reben les publicacions teatrals en la premsa diària de paper o digital.
Les crítiques sobre novetats en l’àmbit de la creació, la traducció i els estudis teatrals se solen circumscriure a la premsa especialitzada en paper o digital, a banda del tractament que puguin obtenir en les publicacions acadèmiques. La manca de ressò de les publicacions teatrals no és una qüestió aïllada, però d’un llarg temps ençà, no crida l’atenció dels suplements literaris de la premsa diària.
El mal és generalitzat i arrenca amb la crisi econòmica del 2008. Perquè la crítica teatral de la premsa de paper tampoc no viu el seu millor moment, més aviat assumeix un paper tirant a residual. Ha vist reduïda la seva presència (ja no pot tractar tots els espectacles representats) i competeix amb la crítica teatral digital, que s’ha convertit també en un aixopluc per a alguns crítics de la premsa de paper. La crítica teatral digital mana amb els portals culturals, les revistes digitals, els blogs i les publicacions a les xarxes socials.
Tot plegat amb un caràcter més informatiu i condicionat per l’extensió, i no tan pròpiament crític. Si aquest és el panorama global de la crítica teatral en paper i digital, a què ve ara plantejar que les publicacions de textos, traduccions i estudis teatrals, absents de la premsa generalista, no hi tinguin un espai mínim de difusió?
Si les arts escèniques catalanes viuen el millor moment de la història contemporània, amb un teatre català que mai no havia assolit una presència tan gran en les edicions en paper i digital, per què la informació o crítica sobre les publicacions teatrals és generalment silenciada?
Iniciatives d’edició
Fem un repàs general i centrat només en l’edició de l’autoria catalana. El treball de l’Institut del Teatre per donar a conèixer la dramatúrgia catalana clàssica i contemporània és significatiu. El Repertori Teatral català, una col·lecció digital (també en paper si es demana), rescata textos i autors de difícil incorporació en les col·leccions teatrals més convencionals com Joan Ramis, Eduard Vidal i Valenciano, Josep Pous i Pagès o Màrius Gifreda, al costat d’Ignasi Iglésias, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo.
Els textos teatrals no compten amb un espai mínim de difusió
La recuperació en paper del repertori universal, dels clàssics grecs a la dramatúrgia catalana i estrangera actual, l’Institut del Teatre la compateix amb Comanegra i Galés Edicions. Des de la seva fundació, el TNC edita els textos representats, i en l’etapa de Xavier Albertí va abordar amb Arola Editors l’edició de “Teatre Complet o Reunit” de la dramatúrgia contemporània, d’Àngel Guimerà a Josep M. Miró o Sergio Blanco. En altres casos, com Ferran Soldevila o Toni Cabré, la responsabilitat és només d’Arola. Un reconeixement a l’edició dels textos de les sales Beckett i Flyhard.
Al País Valencià, les edicions del teatre complet de Manuel Molins i Rodolf Sirera són a càrrec de la Institució Alfons el Magnànim, i Edicions Bromera promou l’autoria valenciana. A les Illes, Lleonard Muntaner publica textos de la dramatúrgia illenca amb mostres d’autoria estrangera com Sarah Kane o Lars Norén.
Una altra fita: les edicions en castellà del teatre complet de Sergi Belbel o Josep M. Miró, o els dos volums de Dramaturgia Catalana Contemporánea (2017) per a l’Institut del Teatre, Paso de Gato (Mèxic) i l’Institut Ramon Llull. Per acabar aquest ràpid repàs, l’edició digital de l’Arxiu Canprosa, que recopila monòlegs d’Apel·les Mestres i textos de Joan Maragall, Ignasi Iglésias o Adrià Gual.
De debò, de debò, i sense tractar de la traducció i els estudis teatrals, no pagaria la pena que els suplements literaris i les revistes culturals i teatrals de la premsa en paper i digital en poguessin donar cabuda, si més no informativa? Hi guanyaríem tots, editors, autors, lectors i espectadors.
