Realment, la pregunta hauria de ser: quin futur té un país sense teatre públic?
El teatre és el lloc de resistència davant de la soledat de les pantalles, de la incomunicació a la qual ens porta aquest model de societat; el teatre és el lloc de reunió per excel·lència, una de les convencions més antigues que la humanitat va inventar durant la democràcia grega per curar-nos. És una teràpia; si no ho fos, no provocaria la catarsi del públic tal com ho fa. El teatre ens fa sentir esperança. El teatre és un lloc democràtic per excel·lència.
Aquestes característiques del teatre el fan essencial per crear comunitat, humanitat. La pandèmia ens va deixar palès que la cultura era necessària per poder continuar el nostre desconegut, difícil i solitari dia a dia: reescriure històries, compartir-les, crear espais per reflexionar, per gaudir, per sentir que som una comunitat i que ens necessitem els uns als altres. L’emoció, la possibilitat de somiar, la bellesa com un mitjà poètic enmig d’un món veritablement lleig, d’un mal gust esfereïdor.
El teatre públic ha d’existir perquè és l’única possibilitat de no estar sotmesos a objectius mercantils
L’art i els i les artistes no només ens expliquen la intimitat de la seva ànima, sinó que també ens expliquen la història d’un país i la de la seva gent. L’art és l’origen de la llibertat intel·lectual, i també un univers d’ideals lliure, un territori de possibilitats infinites. L’art és una porta que ningú pot tancar mai, ni tan sols cap censura.
Aquesta llibertat cal preservar-la, i per això és tan important l’existència d’un teatre públic, perquè és l’única possibilitat que té el teatre de no estar sotmès a objectius mercantils que, tot i que són completament legítims, no ajudarien a fer avançar el llenguatge teatral.
El risc, per exemple, és una condició elemental de la creació, i és des del teatre públic que es pot assumir, i s’ha d’assumir, perquè ens permet investigar i avançar en la creació d’un llenguatge propi. El teatre també capacitat de transformar la societat, i el teatre públic ens dona la possibilitat de treballar des de la diversitat, d’explicar històries que parlen directament de les vides de les persones de les quals possiblement no es parla gaire sovint des dels escenaris.
Les experiències artístiques són emocions, són més vides viscudes. La cultura és emoció. La cultura és identitat. La cultura és un ingredient per a la felicitat. I la cultura és un dret, per això ha de ser pública, perquè ha de poder arribar a tothom i perquè ningú ha de quedar-ne fora per una qüestió d’exclusió social. És clar que té futur, el teatre públic!
És una porta oberta a tothom, artistes i audiència. I els nostres polítics, aquí a Catalunya, ho han entès i ho estan possibilitant tot incrementant el pressupost per a la cultura, amb un compromís ferm que estan acomplint. Això és el que reclama la societat, un increment que ens ha d’ajudar a millorar les condicions de treball dels i les artistes, a dignificar-les, perquè la creació sigui un camí real d’investigació i d’excel·lència. Estem en el camí de considerar la cultura i el teatre com es mereixen i, ara per ara, tenim la possibilitat de dir que el teatre públic té futur perquè és imprescindible.
