Les actrius catalanes denuncien masclisme en el sector i visibilitzen el greuge de gènere
“Ser actriu és que un director es cregui amb el dret de fer-te un pico a tu i a totes les actrius de la companyia abans de començar l’assaig. Als homes, una encaixada de mans entre col·legues”. “Ser actriu és que per la mateixa feina, el teu company home cobri molt més que tu… fins i tot quan la productora és una dona”. “Ser actriu és constatar que el teu físic passa sempre per davant del teu talent. Que et facin sentir, constantment, a disgust amb el teu cos: massa grassa, poc sexi, poc “pibón”, amb massa força i caràcter per interpretar un paper secundari sense importància”. Són tuits d‘Anna Moliner, Sílvia Bel i Estel Solé. Tres exemples del que implica ser actriu que podem llegir a les xarxes sota el hashtag #SeractriuÉs. Una etiqueta nascuda per visibilitzar, entre d’altres coses, el greuge de gènere que pateixen les actrius. Una etiqueta que ha inundat les xarxes durant les últimes hores demostrant, un cop més, que la revolució ja és imparable.
La visibilització d’aquesta realitat és, tal com explicava en un fil de Twitter l’actriu Júlia Barceló, “necessària per trobar-hi solucions“. “La sexualització i paternalisme rebut ha estat i és un problema terrible i gran part de la culpa la té la visió androcèntrica del discurs que ens ha relegat a ser un objecte escènic” tuitejava Barceló que reclamava, també, companyerisme per denunciar aquests comportaments en un assaig. L’objectiu: Fer una professió més digna i justa. Evitar que passin coses com les que denuncien Vicky Luengo (“Ser actriu és que gran part de les descripcions de personatge quan reps la info per un càsting audiovisual estiguin vinculades a la bellesa i imatge física”) o Nausicaa Bonnín (Ser actriu és fer una sèrie a Tele5 i haver de repetir una seqüència perquè les calces són massa amples, et posarem un tanga”).
El hashtag no només ha provocat una nova onada d’hegemonia feminista, també ha provocat que alguns homes comencin a obrir els ulls davant aquesta realitat. “Soc actor des de fa 21 anys i em fa vergonya no haver estat conscient de coses que estic llegint a #SerActriuÉs.Us asseguro que ho rellegeixo i flipo. Sento la meva ceguesa. Ho sento de debò.” piulava l’actor Dafnis Balduz que, en un altre tuit, reclamava que “SerActriuÉs merèixer que els actors diguem PROU al vostre costat i no deixem passar cap comentari merdós dels que heu anomenat, si es fan en presencia nostra. Callar davant una humiliació a una altra persona et fa còmplice.” També Pau Carrió confessava que el hashtag li ha servir per repassar la pròpia feina i pensar en corregir tot allò que sàpiga. “Només la consciència del que fem, ens farà ser justos” apuntava el director. Per la seva banda, el productor Aritz Cirbián piulava que “leyendo #SerActriuÉs queda claro que no somos mejores que otros países y que por tanto necesitamos más medidas para prevenir el acoso, también en el cine y el audiovisual, y más medidas para fomentar el talento femenino”.
El pitjor, com diu Barceló, encara no ha sortit. Però esperem (espero) que #SerActriuÉs no es quedi aquí, en una denúncia a les xarxes. Perquè ja és hora que obrim la caixa dels trons, que ens preguntem, com va fer fa mesos el col·lectiu Dona’m Escena, “per què no tenim pràcticament actrius que s’allunyin molt dels cànons de bellesa imperants”. Ja és hora que deixi de relacionar-se ser dona amb “la delicadesa, l’amabilitat, la cura, la fragilitat, la indecisió, la puresa o la innocència”. Ja és hora que, com reclama Júlia Truyol, ser actriu deixi de ser sinònim de rebre i llegir guions on els personatges femenins només apareixen sexualitats o “per explicar millor la història d’ell”. La gàbia del patriarcat ha començat a esquedar-se.
