Hi ha actors que rebutgen el mitjà televisiu o que el consideren una simple qüestió nutritiva. Hi ha actors que han fet ofici al teatre i carrera a la televisió. Hi ha actors que, nascuts a la televisió, fan el salt a la cartellera teatral. Hi ha espectacles televisius i espectacles televisats (pocs, d’aquests n’hi ha pocs).
Què li demana el teatre a la televisió? Feina, sí, però bàsicament promoció i visibilitat d’allò que passa davant i darrere dels escenaris. Els minuts culturals televisius, que són escassos, fan focus en comptades produccions i, tot sovint, avantposen la comercialitat a la qualitat. La càmera de televisió, a més, no sempre ajuda els espectacles, i això el teatre no sempre ho entén. El canvi de llenguatge tot sovint perjudica l’escenari. L’emoció davant d’una pantalla no actua amb els mateixos mecanismes que en una sala amb la platea plena.
Què li demana la televisió al teatre? Bàsicament, un star-system a l’abast, contingut informatiu i entreteniment. A la televisió li falta convicció per creure en el teatre com un termòmetre d’allò que ocupa i preocupa la societat. A la televisió també li falta convicció -i pressupost- per fer una feina primordial: gravar produccions que permetessin disposar d’un corpus patrimonial d’altíssim valor cultural. No tots els espectacles aguanten el pas del temps però, si la televisió documentés la vitalitat escènica del país, quedaria constància del dinamisme d’un art antic, però molt viu, amb diferents aspectes en constant evolució com la dramatúrgia, el llenguatge escenogràfic o el to i les maneres dels actors.
Com diu la cançó, la parella que formen el teatre i la televisió juga al joc del “ni contigo ni sin tí”. Diuen que és la fórmula de les parelles que duren.
