L’inici del cicle Katharsis del Teatre Lliure coincideix amb la insòlita producció del TNC ‘Fuego fuego’: el teatre rar està de moda? Auca#1
Els papers de l’auca
Encetem aquesta auca teatral amb el propòsit setmanal de tustar l’ecosistema teatral i audiovisual amb la perspectiva del primer pla, quilòmetre zero. De la crònica teatral amb lluentons fins al pot petit de la conserva off, de les grans produccions del cinema català (si encara en queden) fins al curt de final de curs que acaba premiat com a revelació de la temporada. Som-hi.
Radicals integrats
El passat dia 16, la plaça Margarida Xirgu, endiumenjada i assolellada, acollia el tret de sortida del cicle Katharsis, la reconversió actualitzada dels enyorats Radicals del Lliure de l’època d’Àlex Rigola. Han passat ja quinze anys—déu-n’hi-do—però aquells programes encara ressonen com un curs accelerat sobre la mirada teatral, sobre les concepcions no canòniques d’entendre les arts escèniques. El canvi de forma gairebé sempre comporta també un canvi de perspectiva. No debades, propostes artístiques ara consolidades, i fins i tot imitades, fa tres lustres es presentaven com a marcianes. Penso en Agrupación Señor Serrano, Marta Galán, Xavi Bobés i Roger Bernat, que van ser habituals dels Radicals, per no esmentar tòtems com Angélica Liddell o Rodrigo García, que hi feien el paper de caps de cartell i de fixadors d’un cànon vigent, que encara batega.
La lliure katharsi de la realitat
El cicle Katharsis de l’actual Lliure de Juan Carlos Martel no és el Radicals, perquè les formes de capgirar la mirada teatral han evolucionat. També perquè hi ha altres responsables al capdavant: Georgina Oliva, sobretot, directora de Programació i Continguts del teatre. En definitiva, com explica l’altre Juan Carlos, l’Olivares, la tria de propostes ha estat “filtrada pel pas del temps, per la renovació del que es considera experimental”. També pels temes que sacsegen la societat dels nostres dies, enguany la identitat, un interrogant per a una època de transformacions, i una recerca en forma de pregunta, què és el teatre i, al capdavall, què som nosaltres.
Teatre al carrer i la realitat del carrer
S’estrenava Katharsis diumenge amb la performance O barco /The Boat , una acció de carrer articulada al voltant d’una instal·lació que encara es podrà visitar a la plaça Xirgu fins al 23 de gener. La seva creadora, l’artista multidisciplinària Grada Kilomba, volia evocar el context d’un vaixell esclavista a través de les accions de vora 15 intèrprets i cinc músics. Litúrgia reposada de sons de percussió, esquelet i cor de tragèdia grega per denunciar el racisme ignominiós d’un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. D’aquesta forma, com el teatre de carrer sovint es contagia de la poesia espontània de la realitat a cel obert, en el mateix instant que es desenvolupava l’espectacle una patrulla dels Mossos identificava i escorcollava de forma arbitrària un grup d’immigrants i afrodescendents que prenia el sol a un racó de la plaça, a pocs metres de la representació. Gens curiosa coincidència.
Ser rar està de moda
Sigui com sigui, no només el Lliure s’ha posat amb el guisat de l’heterodòxia. L’estrena el passat divendres a la Sala Tallers de Fuego fuego, de la directora Manuela Infante, va resultar tot un inesperat ingredient de la temporada. El nou TNC de Carme Portaceli ha coproduït un espectacle amb repartiment intercontinental en col·laboració amb el festival Santiago a Mil de Xile. Infante planteja una combinació de llenguatges que en certs moments recorden el teatre tecnificat de Susanne Kennedy i en altres el desvergonyiment performatiu del ja citat Rodrigo García. La idea és que la col·laboració entre el teatre i el festival s’estengui en el futur per incloure altres combinacions d’artistes. Passos per avançar en la tan cobejada projecció internacional de les arts escèniques catalanes. Perquè ens agradin o no, els espectacles més exportables són els més inesperats i transgressors, els que ens sorprenen no només pel seu discurs sinó per la seva perspectiva insòlita.
Cap a Berlín
Com a mostra, un botó. Dimecres es va anunciar que dos directors de ciema catalans competiran per l’Os d’Or a la prestigiosa Berlinale que comença el 10 de febrer. Carla Simon i Isaki Lacuesta hi competiran en la categoria principal amb les seves noves pel·lícules, Alcarràs i Un año, una noche, respectivament. Simón coneix molt bé la mostra alemanya que va premiar el seu primer film Estiu 1993 en la categoria de revelació, tret de sortida d’una llarga pluja de premis. Lacuesta hi presentarà el relat en primera persona d’un supervivent dels atemptats de la sala Bataclan, mentre que Simón opta per una història arrelada en el territori, el periple d’una família de pagesos del Segrià. Dels temes més mediàtics a la universalitat del localisme, ningú té a fórmula de l’èxit, però com s’hi arriba és important.
