Hi ha tot un ventall d’artistes que, des de la diversitat, treballen lluny dels paràmetres de les dramatúrgies històriques, de la idea de ficció, personatge i altres elements constitutius del que sempre hem entès com a teatre. En una bona part dels casos ser heterodox en els llenguatges també comporta una dosi de contestació en els discursos. La cerca d’un llenguatge propi, però, no sempre és un camí de roses.
Si tafanegem els artistes presents a festivals com el TNT de Terrassa, o sales com la Hiroshima i l’Antic Teatre, ens costarà trobar patrons coincidents en les seves tècniques i enfocaments. Alguns en diuen escena híbrida, altres nous llenguatges, però en general es tracta d’artistes que utilitzen una combinació de tècniques i referents que no s’adapta a les visions ortodoxes o històriques de les arts escèniques. També hi ha qui fa servir el terme escena emergent, tot i que moltes d’aquestes companyies ja fa temps que estan consolidades.
És el cas d’Atresbandes, que atresora deu anys de periple i sis espectacles, l’últim dels quals, It don’t worry me, es va veure a Terrassa. Mònica Almirall, integrant de la companyia junt amb Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, ens ho explica: “Comencem a treballar des d’un lloc molt lliure. Ens trobem molt a gust quan entrem a la sala d’assaig per experimentar amb la forma, veure què es generarà. I és, a poc a poc, que anem trobant l’espectacle. Sovint, fins que no acabem l’obra no estem segur del tema que estem tractant.”
Ironia, repetició, absurd, metallenguatge, fragmentació; hi ha tota una sèrie de conceptes que es repeteixen en això que els manuals etiqueten com escena postdramàtica. Com és normal, no tots aquests trets estan presents en el total de les companyies ni es poden ficar totes sota un mateix paraigua. “Quan estàs treballant perquè la forma et porti al contingut, potser es generen unes mateixes dinàmiques, com el metallenguatge, per exemple”, reflexiona Almirall, “I clar, Barcelona és el lloc petit que és, i moltes vegades ens retroalimentem entre companyies que treballem en un marc similar.”
Temptacions elitistes
Carregat d’autorreferencialitat, It don’t worry me resulta accessible pel plantejament didàctic del discurs. Algunes vegades altres espectacles es construeixen amb elements no a l’abast de tothom. “Nosaltres en Atresbandes”, defensa Almirall, “pensem poc en el públic. Fem el que ens surt. Però no crec que els artistes hagin de buscar sempre impactes de gran abast, tot i que això ens tanca portes per viure del que ens agrada. Sovint acabem treballant en circuits bombolla”.
Del mateix pensament però més taxativa és l’autora i intèrpret del debut escènic # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *, programat diverses vegades a l’Antic Teatre i a festivals com Temporada Alta i FiraTàrrega: “El públic no m’interessa gaire. No soc responsable ni d’agradar ni de fer-me entendre. Soc artista, no una ONG.” Juana Dolores Romero defensa que la forma també és contingut i discurs, i no treballa en funció de temes sinó de conflictes: “L’assaig sempre serà la infraestructura de les meves peces, entenent assajar com a praxis i teoria. També ho és la tensió entre les ideologies i la bellesa; i el diàleg entre la tradició, la cultura popular i la fragmentació contemporània.”
Explosió de referents
Més enllà de les tècniques i llenguatges, la part menys homologable és la dels referents. Cada artista té les seves pròpies fonts d’inspiració i gairebé mai coincideixen. “L’estil és molt més important que la tècnica en qualsevol disciplina artística”, proposa Romero. “En aquests moments, construeixo el meu estil a partir de tot allò que m’evoca la lectura de les tragèdies gregues, el cinema expressionista alemany, l’efecte d’estranyament de Brecht, l’histrionisme d’Artaud, i les performances feministes dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Demà, no sé quines seran les meves línies estètiques. Segur que canviaran.”
El moviment i la dansa són l’eina prioritària de Quim Bigas, també present al programa del darrer Festival TNT. En el seu bagatge també hi ha una amalgama de referents impossibles d’encasellar. En l’espectacle que hi va presentar, La llista, convergeixen des dels literaris com Georges Perec fins a companyies experimentals com Forced Entertainment. “He rebut molts no. En part gràcies al rebuig continuat de la meva manera de fer he anat trobat el meu estil”, relata Bigas. “Hi ha moltes maneres de fer i cadascú ha de descobrir el seu camí. No tots els processos són iguals ni es mouen en lògiques i metodologies similars. L’important és continuar fent preguntes a això que fem.”
Sobre l’existència de guetos per a artistes “rars”, Bigas també té clar que tot influeix. “Quan busquem unes estructures, en alguns casos t’acaben dictaminant el que fas. Quan et coprodueix un festival, per exemple, el festival acaba formant part de la teva manera de crear i del teu imaginari”, i sobre la seva relació amb el públic conclou: “Busco una col·lectivitat, sovint amb lleugeresa i promiscuïtat. Per això de vegades el públic no sap interpretar el meu treball, i això a mi ja em va bé.”
Nous llenguatges?
Tot i etiquetar-se com a “nous llenguatges”, alguns cops els espectacles dits així també produeixen una sensació de déjà vu, tècniques, estils i actituds que es repeteixen una vegada i una altra. És representativa l’omnipresència, per exemple, del recurs del micròfon de peu per fer aparts o monòlegs. “Tot està ja inventat”, sosté Glòria Ribera, que s’autodefineix com a cupletista i que després del TNT i l’Antic Teatre passarà per Temporada Alta. “Això d’”hibridació” serveix per marcar una casella i demanar una subvenció. Quan estudies referents d’aquí i de fora t’adones que en això que diem llenguatges postdramàtics tot està inventat. En realitat ens copiem els uns als altres, i l’important no són les tècniques sinó que l’encertis amb el tema, que doni joc i, clar, el resultat.”
Glòria Ribera –com Juana Dolores—forma part d’una generació d’artistes que encara no ha fet trenta anys. Pertany a la companyia José y sus hermanas, que en el seu darrer espectacle, Explore el jardín de los cárpatos, proposava una amalgama de llenguatges pròxima a l’estructura del cabaret, però amb molta càmera, pantalla i narrativa fragmentada. Ribera, però, per al seu nou espectacle en solitari, Parné, proposa una fórmula ben diferent: “Tècniques de tota la vida. Estava saturada de tecnologia, em venia de gust tornar a la senzillesa. Només la presència de l’artista i la força que dona, per exemple, el vestuari.”
La fórmula de Glòria Ribera incideix en la recerca de les arrels o gèneres en desús, una tendència també en auge que segueixen creadors com l’asturià Rodrigo Cuevas. Ribera reivindica la modernitat de les cupletistes i els anomenats géneros chicos que el feixisme va ofegar a Espanya. Rescata cançons amb temes encara vigents i de vegades les adapta perquè no perdin la seva irreverència. “Penso que la fórmula no és gens elitista”, puntualitza Ribera, “perquè atrau gent de certa edat que recorda les cançons i també, en paral·lel, busco un públic jove quan hi fico reggaeton i trap. Crec que així arribo a tothom.” La modernitat de la tradició, potser sí, tot està per reinventar.