Tinc un conegut que és ebenista. Era professor d’anglès fins que se li va fer massa costerut provar d’ensenyar una segona llengua a uns parlants que cada cop mostraven uns coneixements més precaris del propi idioma. Fa deu anys que treballa pel seu compte i, a més de tallar peces precioses, té un saber enciclopèdic sobre fustes, eines i tècniques artesanes; es veu que ha aplicat algunes innovacions en procediments tradicionals i que s’ha preocupat per replicar-ne d’altres de molt antics. L’home és així: dedica molts lleures a explorar boscos i a visitar masies, capelles i museus per mirar-se les feines de fusteria; col·lecciona ribots, aixols i gúbies, i té piles de llibres, revistes i catàlegs sobre com les mans humanes han transformat troncs i branques des de l’antiguitat.
Un expert d’aquesta mena potser podria anunciar el seu local amb el rètol de “Fusteria experimental” o “Laboratori del fustam”, però a l’entrada de la botiga només hi té un lacònic cartell de “Fuster”. Coherent amb aquesta modesta disposició, l’ebenista-artista no és gens selectiu amb els encàrrecs i entoma amb el mateix zel professional la reparació d’un tamboret, la construcció d’unes prestatgeries, la restauració de marcs i retaules o l’execució de petites escultures. El que més sorprèn d’aquest senyor és que fa tot el que fa –no espatllar més el món que tenim i aportar-hi dosis discretes d’amable confort i de bellesa— sense escarafalls ni proclames.
Les ambigüitats de l’art queden triturades en nom d’una autoritat moral
En proporció inversa, d’uns anys ençà fa la sensació que, en una part dels gremis artístics i intel·lectuals, i doncs teatrals, han pres un extraordinari relleu les remarques explícites i insistents sobre les funcions socials i humanitàries de les labors respectives. L’aprensió contra l’anacronisme del ritual escènic i el permanent neguit de legitimació que en altres èpoques havia generat reaccions tan dissemblants com la lluita per la dignificació professional, la inflació de l’espectacularitat tecnològica o l’intervencionisme dramatúrgic en els clàssics –passeu-me la frivolitat de posar en un mateix sac fenòmens diversament complicats– és potser una de les causes que ha afavorit aquesta deriva cap a l’obvietat i el pleonasme.
L’assumpció d’una autoarrogada missió visibilitzadora i sensibilitzadora de tot el rosari de temes que xarxes, mitjans i institucions polítiques dicten –racisme, homofòbia, edatisme, diversitat funcional, violència contra les dones… (eixampleu l’etcètera tant com convingui)– es presenta com un axioma que tritura les inquietants i higièniques ambigüitats de l’art en nom d’una autoritat moral que converteix qualsevol crítica en suspecta.

Els modestos i benintencionats espectadors ja no sabem cap on girar quan un vespre sí i un altre també resulta que som culpables, connivents o estultament ignorants de les damnacions d’aquest món i ni l’abnegada concurrència, per pura militància cultural, a espectacles d’aquesta llei ens absol. No és privatiu del teatre, és clar, hi ha un sinistre ordre de coses que, estintolat en l’arrogància dels nostres temps, ha liquidat progressivament la ironia, la complexitat, el benentès, la subtilesa, la contradicció i tot allò que fa que valgui la pena escoltar l’altre. I aquest és un corc que necessitaria molts fusters solvents per combatre’l.