Cada 23 d’abril, el món celebra el Dia del Llibre recordant la mort de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare. Però els títols menys venuts, recomanats i llegits són del mateix gènere que El retablo de las maravillas o Hamlet. Sant Jordi ha travessat el llibre de teatre com un drac de paper. I no només Sant Jordi. La literatura dramàtica també és absent de les llistes de l’any, de la dècada i del segle, de les campanyes d’estiu i de Nadal. Un malestar teatral en la nostra cultura que ens porta dels escenaris postdramàtics als armaris medievals.
L’Atlàntida
Tots recordem quan anàvem a escola i la literatura es dividia, salomònicament, en èpica, lírica i drama. Era senzill. Des d’aquells temps de la infància, la majoria hem devorat muntanyes d’èpica i hem memoritzat alguna lírica. Però són pocs els que han llegit drama. I no és estrany. Ni els grans mitjans de comunicació ni les principals llibreries ens posen la literatura dramàtica davant dels ulls. I el resultat és el que és. Segons el Gremi d’Editors de Catalunya (2023), només un 0,9% de la població llegeix teatre, un 0,8% poesia i un 66,7% narrativa. Sant Jordi és el reflex folklòric d’aquesta crua llei de l’oferta i la demanda.
Però no són només els grans mitjans i llibreries. Els crítics també hem de fer autocrítica. Ressenyem molts espectacles, però pocs llibres de teatre. Els Premis de la Crítica, els Max o els Talía obliden sistemàticament les editorials del sector. I només el Ministeri de Cultura atorga un Premio Nacional de Literatura Dramática al millor títol publicat. És així com arribem al 23 d’abril, on el veritable premi seria trobar una recomanació teatral. La pèrdua, segons Aristòtil, equival a un terç del món literari que coneixien els nostres ancestres. És com si desaparegués un continent sencer. Això ha esdevingut el llibre de teatre, una Atlàntida editorial.
Submarinisme a Catalunya
Per retrobar el continent perdut, a casa nostra hem de capbussar-nos en les prestatgeries d’Adesiara, Arola, Bromera, Comanegra o Prometeu, en les edicions teatrals de la Sala Beckett o la Sala Flyhard. Va ser Arola, però, amb el Teatre Nacional de Catalunya de Xavier Albertí (2013-2021), qui va llançar el projecte més ambiciós, per no dir temerari, de l’edició teatral dels últims anys en aquest país: la col·lecció “Teatre Reunit”, iniciada el 2017 amb Lluïsa Cunillé, que ja ha publicat més de quaranta volums de dramatúrgia catalana i estrangera contemporània. El projecte, coordinat per Albert Arribas, va crear també una xarxa de clubs de lectura, “Llegir el teatre”, que el 2024 ha arribat a 130 biblioteques públiques de Catalunya. Una autèntica fita, sobretot si pensem que, quan van començar el 2013, el públic lector de teatre, segons els editors catalans, era del 0%.
El públic lector de teatre ha crescut del 0 al 0,9% l’última dècada
Aquests clubs de lectura, però, que cerquen l’Atlàntida a pulmó, tenen una història molt més llarga, fosca i desconeguda, com les mateixes profunditats submarines. Es remunten a un temps en què el teatre, com a espectacle, estigué a punt de desaparèixer. I va sobreviure, en un irònic gir de guió, perquè es va llegir. No és cap exageració bibliòfila. La posada en pàgina va salvar la posada en escena, fa mil anys, ocultant-la en un armari. Això, val a dir, no ens ho havien explicat a l’escola.
Drames d’armari
El teatre ha pogut extingir-se diverses vegades al llarg de la història. La primera, a la primeríssima edat mitjana, quan l’Església catòlica impedia la representació de tot el que no fossin drames litúrgics, desconfiant de l’escenari com d’un pecat pagà. Afortunadament, una canongessa alemanya, Roswitha de Gandersheim, aficionada a les comèdies de Terenci, va adaptar els arguments llatins a l’imaginari cristià. Doble pecat, tractant-se d’una dona. I salvació providencial del teatre. Perquè les comædia sacræ de Roswitha no es podien representar. Però podien llegir-se d’amagat, ocultant-les als armaris de l’abadia. És així com van néixer, al segle X, els anomenats “drames d’armari”. Literatura mobiliària per a teatrers impenitents en èpoques de censura.
Drames d’armari van escriure, durant la prohibició del teatre a Anglaterra (1640-1662), algunes de les primeres dones dramaturgues, com Margaret Cavendish, Elizabeth Cary o Mary Sidney, també autors romàntics com Johann W. Goethe (Faust) o Percy B. Shelley (Prometeu alliberat), enfrontats al teatre del seu temps. Al segle XX, sota les dictadures comunistes, dramaturgs com Václav Havel van practicar el samizdat, és a dir, l’autopublicació clandestina, per fer girar el personatge Vanek pels armaris de l’antiga Txecoslovàquia a través de quatre peces. A casa nostra tampoc en falten els exemples. La burgesia valenciana del segle XIX gaudia en privat de sainets eròtics com El virgo de Vicenteta, de Josep Bernat i Baldoví. I sota el franquisme, una bona part de la dramatúrgia catalana va ser armariada per raons que no cal explicar. La lectomania teatral de Roswitha ha travessat èpoques molt ombrívoles i ha enllumenat escenaris mentals, quan no hi havia una altra cosa, amb la claror de la pàgina escrita.
Drames d’escenari
Finalment, hi ha els clàssics que, per increïble que sembli, hem conegut i reconegut gràcies a improbables operacions editorials. El cas més flagrant és Shakespeare, nascut al cànon occidental amb el First Folio (1623), que editaren pòstumament els seus amics John Heminges i Henry Condell. Un destí inversemblant per a l’autor anglès, que publicava amb cura la seva poesia, però que no es preocupava gaire dels seus drames. Literalment uns folis amb què dos editors van canviar la història del teatre. També la millor commedia dell’arte va arribar a nosaltres gràcies a una revolució editorial, la de Carlo Goldoni, encabotat a escriure els canovacci que els seus actors utilitzaven només per improvisar. I avui en dia, tots sabem que els crits escènics d’Angélica Liddell quedaran per al públic del futur com a silenciosa lectura poètica, davant la impossibilitat que ningú més els interpreti. Aquesta és la història del teatre. Armaris i escenaris. Llegir, recitar, llegir.
El nostre ecosistema cultural veu els escenaris com a simples altaveus d’un vell grapat de diàlegs gravats en pedra
Un continent amb bibliodiversitat
La situació actual no és, ni de lluny, la pitjor en la història del llibre de teatre, tot i que ha conegut temps relativament millors. El nostre problema és un ecosistema cultural i mediàtic que, amb honorables excepcions, veu els escenaris com a simples altaveus d’un vell grapat de diàlegs gravats en pedra. Els llibres de teatre, però, són molt més que això. Són acotacions, dramatis personæ, actes i escenes, paratextos i, sovint, paraules d’altres èpoques i geografies que la nostra escena adapta al seu gust. Nous diàlegs en noves pedres que un lector de teatre llegirà millor que ningú entre les línies invisibles de l’escenari. Per això són tan importants les petites editorials on el llibre de teatre batega. Perquè cartografien un continent amb la seva bibliodiversitat. Així que, ja sabeu. Si us agraden els escenaris, feu submarinisme editorial. Capbusseu-vos fins a l’Atlàntida. Sigueu bibliodiversos. Llegiu teatre.
