La periodista cultural Laura Serra se suma al debat de la crisi de públic en el teatre amb un article que reclama “lideratges amb trempera”, entre altres coses.
Quan anàvem als restaurants de sempre amb el meu avi, l’home mirava el menjador d’aquells llocs que li encantaven, masies de cuina antiga i estovalles de quadres, i deia: “Avui encara omplirem”. Li agradava veure que la cosa rutllava, li encantava saludar algun conegut i li semblava que, si el menjador era bulliciós, feia més festa. No hi ha res pitjor que un lloc ensopit. Em passa el mateix quan vaig al teatre.
Faig recompte i penso: platea a mitges. Busco entrades per a grans teatres i em faig creus dels seients buits. A les sales petites saben greu les fileres buides. És emocionant el silenci d’una platea abans d’aixecar-se el teló, però només quan la platea està plena. Arrencar els culs dels sofàs i encastar-los a les platees està costant més del que crèiem.
Després de la pandèmia i el canvi d’hàbits culturals, les audiències són més exigents i la rellevància més cara, segons els experts. Pot ser que sigui un problema d’expectatives. Hi havia qui vaticinava una orgia col•lectiva i, mira, no. Potser és als concerts, als restaurants, a les festes majors, però als teatres no n’hi he vist cap (i m’hi hauria fixat).
Falten lideratges engrescadors, amb visió i estratègia, que assumeixin responsabilitats i tinguin trempera.
Però és que també ens dèiem que la covid canviaria el teatre i, mira, tampoc. Fer el mateix que abans però amb menys inversió, més esgotats i menys il·lusió no sembla que pugui reactivar el consum. La gent s’ha tornat a trobar, però no s’ha llançat al teatre. I no posar excuses —el sol, la crisi, les vacances, els mitjans o la Colau— serà més productiu per anar per feina. Com que de talent n’hi ha, és clar que falta canalitzar-lo millor. Falten lideratges engrescadors, amb visió i estratègia, que assumeixin responsabilitats i tinguin trempera.
Cal tornar a sembrar per recollir bones companyies joves —què ha passat en l’última dècada?—. S’han de traçar recorreguts de creixement d’artistes més realistes. Potser produir menys. Fer gires. Millorar les dinàmiques d’exhibició. S’han de fer espectacles grans, per a grans públics, a les sales grans. S’ha de crear un sentiment de comunitat al voltant dels teatres, i això passarà si tenen personalitat. I si es pica pedra treballant els públics. Perdoneu, però s’ha d’entendre fàcilment la programació. I tot plegat s’ha de vendre millor, amb màrqueting del segle XXI: sigues capaç de dir-ho en un tuit.
Soc conscient que tot això és molt, i qui molt abraça poc estreny, però tornaria al principi del llistat: falten lideratges amb trempera. I s’ha de poder dir que el teatre ha de tenir públic. Si el públic no hi va, el problema no és del públic: és del teatre. Un pèl d’autocrítica. He vist que alguns artistes consideren que el públic els deu alguna cosa per haver-los distret pel confinament, però em temo que als espectadors no els consten deutes pendents. La culpa és de la pandèmia, de la crisi, de la precarietat, de les institucions, de les ajudes, però també de l’oferta.
El públic només necessita 5 euros per mirar l’HBO però demana molt més per recuperar el vici d’anar al teatre. I no tan sols volen hi-hi-ha-ha, que la gent surt fascinada amb Alcarràs. El públic, senzillament, demana un mínim d’endorfines. Dit a la manera d’Ingrid Guardiola: “Si les experiències que hem viscut són prou valuoses, hi tornarem”. Dit a la manera de la nostra Anna Lizaran: “Si es fa bé, també agrada”.
