De la desaparició definitiva del Palau del Cinema al desembarcament barceloní a París Auca#9
Fosa a negre
Sense gaire pena i menys glòria encara, així ha passat pels mitjans la notícia de l’enderrocament del Palau del Cinema de via Laietana. L’edifici –ens ho recordava Xavier Albertí— havia de ser el Teatre Elena Jordi, actriu i directora de cinema pionera a tot l’Estat espanyol, un projecte que no va fructificar. En el seu lloc, el 1923 s’inaugura el Pathé Palace, un espectacular cinema amb capacitat per a 1.700 espectadors que amb el seu nom actual tancava definitivament en 2001. Després d’anys de canvis i polèmiques ocupacions, la propietat del Grup Balañà ha decidit construir-hi un bloc d’oficines amb un local comercial als baixos. La façana, protegida per l’Ajuntament, serà l’únic element que s’hi conservarà, una làpida per recordar que Ciutat Vella es queda sense espais d’ús cultural. Per a quan un reglament que a més del continent protegeixi també el contingut, l’activitat? Trobem a faltar també campanyes de record i homenatge a l’espai perdut com les que Balañà va emprendre a xarxes quan va perdre la gestió del Club Capitol. Sembla que ara no toca.
Retorn a Beckett
Trio de jordis i una Minguillón, la jugada protagonista de l’estrena de la setmana. Dimecres, el Teatre Romea posava de llarg a Barcelona la nova versió de l’obra de Beckett Final de partida, amb direcció de Sergi Belbel. El principal reclam és Jordi Boixaderas, qui torna als escenaris tan discret com va marxar i una pregunta implícita: quines són les dinàmiques que provoquen que una figura actoral del seu nivell s’hagi plantejat abandonar l’escena? Hi torna a coincidir –17 anys després de la versió dirigida per Rosa Novell– amb Jordi Bosch, que al costat de Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón completen el repartiment. De l’estrena absoluta que l’espectacle va fer fa tres mesos a Temporada Alta recordo la tensió que provoca l’avantguarda clàssica: Belbel ressegueix Becket amb fidelitat, fins i tot a l’hora de crear atmosferes d’una fisicalitat opressiva. Sense concessions al simbolisme de l’escena buida, Final de partida aposta per una organicitat que es percep des del teló estripat que dona la benvinguda. L’espai escènic de Max Glaenzel i Josep Iglesias ens transporta al realisme dels anys cinquanta però a cop de reflexió apocalíptica que ens interpel·la en present. Viuen els protagonistes una espècie de confinament?
La Perla de París
La Veronal al Théâtre National de Chaillot, Guillem Clua amb L’oreneta al Théatre Hebertot, Ramon Madaula amb una versió de L’electe al Théatre Libre, Joan Yago amb Entrevistes breus amb dones excepcionals al Théatre Ouvert… Definitivament, 2022 és l’any de les arts escèniques catalanes a París. El desembarcament es va completar dimecres amb la troupe d’Oriol Broggi i l’estrena al Théâtre National de la Colline de 28 i mig, homenatge a Fellini entre el teatre i el cinema. A ca La Perla 29 fa anys que mantenen una fructífera relació amb la dramatúrgia del Wajdi Mouawad (Incendis, Boscos, Cels), i ara és l’autor qui convida la companyia al teatre que dirigeix a la capital gal·la. Viatges d’anada i tornada com els que Carme Portaceli planteja al TNC, on el passat cap de setmana va aturar-se Ils nous ont oubliés de Séverine Chavrier, directora del CDNO d’Orleans. Són bolets aïllats o realment hi ha un pont entre Barcelona i París? Cada exemple és diferent però, en tot cas, són mostres que caldrà escrutar si volem trencar l’aïllament que fa de pes mort.
Crítica honorífica
El pròxim dilluns s’entreguen els Premis de la Crítica al Teatre Romea, una festa i també un petit miracle si tenim en compte la precarietat que afecta el col·lectiu organitzador, articulat a través de la plataforma Recomana.cat. La resposta del sector ja és un èxit, esclar, qui no vol que li donin un premi? Especial patxoca fan els honorífics que s’entreguen enguany. Per començar, el Pérez de Olaguer que va a parar a La Cubana quan la companyia depassa els 40 anys en plena forma, instal·lada al Coliseum amb la nova Adeu Arturo. El Maria José Ragué a contribucions feministes el recollirà Anna Güell pels vint de la seva companyia Q-arts Teatre, un merescut reconeixement a la constància i la lluita engegada bastant abans que el morat fos un color de moda. Finalment, el Premi a la Sala surt per fi de Barcelona per anar a petar a Girona, reconeixement a l’excel·lent feina de base alternativa que fa La Planeta. Enhorabona, també a la resta de premiats que coneixerem dilluns.
