Un article de Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega
«He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.»
Roy Batty a Blade Runner
Tàrrega era un mite. Una visió romàntica que tenia o no a veure amb les arts escèniques. Però no la coneixia. Els estius eren per treballar, la temporada acabava just abans de tornar a la facultat i el fet és que no havia trepitjat mai la capital de l’Urgell. Així doncs, la meva primera fira va ser l’any 2003, com a adjunt de la direcció artística i, verge, la vaig fer tan verge que quan hi penso em poso vermell.
Durant tres lustres he comès errors. Potser es deuen haver concentrat els vuit darrers anys en què he exercit de director artístic. Però no m’ha fet vergonya aixecar-me quan he caigut –crec que en aquest i en tots els oficis cal reconèixer que mai no en sabrem prou. També he intentat resistir o incorporar amb humor els prejudicis i els mites heretats, que en són una pila. I m’ha tocat entendre’m amb una ciutat més o menys favorable, que sempre n’ha sabut més que jo. I no ho dic amb ironia. N’estic ben convençut. La Fira és molt més que el seu equip de gestió.
El fet és que ha plogut molt des dels titulars de fa quinze anys que destacaven que “Tàrrega huele a estiércol“. I no pas perquè la gestió dels purins a la zona hagi millorat, ans al contrari, sinó pel fet que els treballadors, les administracions, els creadors i tota la família que ens hem aplegat al voltant d’aquest projecte hem treballat de valent en la defensa de l’estudi, la promoció i l’estímul de les arts de carrer. No estem fets per a tot, ni tot és per a tothom. Ara bé, a les persones que gestionem diner públic ens toca aspirar a fer de casa nostra una casa oberta. No em cansaré de repetir que les arts en viu no són un cotxe de luxe, que l’accés a la cultura és un dret constitucional.
Les arts de carrer tenen la capacitat de connectar-nos més enllà de la nostra classe social, cultura, ètnia, religió, identitat de gènere o qualsevol altra categoria que ens atrapa en una o altra casella. Són la representació i el correlat perfecte de la democràcia en l’àmbit de l’art, obsessionades com estan a servir a tothom de la mateixa manera. I no els demanem més, que ja és moltíssim.
No em cansaré de repetir que les arts en viu no són un cotxe de luxe, que l’accés a la cultura és un dret constitucional
Per això també hem treballat per unes arts escèniques descentralitzades, excèntriques, populars i arriscades; per equilibris improbables i amb pressupostos impossibles; per l’abolició de jerarquies entre espectadors, creadors, espais d’exhibició o categories escèniques. Perquè sembla mentida: com a espectadors o gestors encara avui som classistes de mena, addictes a la perla, a l’acte social i al coturn. I com a artistes, perquè ens costa tant gestionar-nos l’ego i treballar plegats, assumir que no tenim solucions per a tot i que l’èxit de l’un és l’èxit de tots.
El fet és que podria explicar-vos moltes coses de tots aquests anys carregats de vivències a l’espai públic, ‘coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida’. O podria continuar amb l’exercici d’autopropaganda endegat fa unes línies. Però em quedo amb una sola idea, il·lusió o voluntat, un pèl romàntica, tot sigui dit. M’ha costat molt parir aquest encàrrec.
Vull compartir de manera honesta la creença que FiraTàrrega és una experiència, una realitat que cal viure per entendre. És un estat d’ànim i una perspectiva, un paradigma, una cosmovisió. Un espai de llibertat que enganxa i es desborda any rere any amb més o menys encert, però que manté l’impuls a voltes inconscient dels joves, carregats de l’energia i la valentia per a moure muntanyes. Una vegada més, us esperem el segon cap de setmana de setembre, a Tàrrega, aquest any del 6 al 9.
