Més artesanal, més directa i menys servil que totes les anteriors
Berta Prieto, Las Huecas, Miquel Mas Fiol, La Moukhles & Sentís, Monte Isla i José y sus Hermanas tenen poc o res a veure. Només que van néixer als anys noranta del segle passat i fan teatre a Barcelona. Són nadius tecnològics que utilitzen les xarxes sense manies i porten una carrera força coherent dins el sistema local que deixa poc marge de maniobra als joves, que si es dediquen al teatre és més per vocació que per fer diners.
Malden per sobreviure, amb produccions petites, sense poder permetre’s gairebé cap possibilitat d’error. Són fills de la Beckett, de l’Antic i del Tantarantana, i s’han mirat els grans teatres oficials de cua d’ull, com si no anessin amb ells, llevat de José y sus Hermanas, que van ser el hype de fa un lustre llarg amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i aviat van tenir el Lliure al darrere. Tampoc no han tingut gaire sort amb el territori. És curiós que el meravellós De l’amistat de Las Huecas, per exemple, no hagi posat els peus enlloc de Catalunya i aquest desembre arribi al festival Europalia de Brussel·les, que enguany té Espanya com a país convidat i, a banda de la tropa de Júlia Barbany, Andrea Pellejero i companyia, comptarà amb Marcos Morau, Azkona&Toloza, El Conde de Torrefiel, Ça Marche i Núria Guiu, entre d’altres. La via europea, de vegades, continua sortint més a compte que la catalana si es vol sobreviure fent un teatre intel·ligent, diferent, sense haver de pagar peatges a Txékhov.
Artesania teatral
Una de les coses més curioses d’aquesta generació és el retorn a un cert teatre artesanal. Fins i tot José y sus Hermanas, que van patir una deriva tecnològica-cinematogràfica, han tornat al redol del teatre pur. Segurament és perquè saben manejar les eines digitals i la narrativa audiovisual amb més desimboltura que pares i avis, perquè s’hi han dedicat, com la mateixa Prieto, i reconeixen en el teatre un fet artístic que pot tenir un impacte immediat en un espectador, els seus companys de bar, festes i aula, que es miren el fet escènic amb recel, fet per gent gran que els ha plantat una crisi rere l’altra per abocar-los a la inestabilitat perpètua.
És com si haguessin decidit posar-se un mirall perpetu al davant que s’ho qüestiona tot
Si a nivell estètic són crus, en el plànol dramatúrgic han intentat explicar-se com mai ningú abans. La mirada generacional és constant, cosa que implica una immersió en el jo magnífica. Prieto i Mas Fiol, amb Del fandom al troleig o Els miserables, ho han demostrat amb escreix. Las Huecas també ha seguit aquest camí. És com si haguessin decidit posar-se un mirall perpetu al davant que s’ho qüestiona tot, que ho esmicola tot, que ho deforma i ho transforma tot.
La mirada interior també implica una recerca en les fonts pròpies. Que Glòria Ribera (José y sus Hermanas) es reivindiqui com a cupletista i vedet, que La Moukhles & Sentís s’acostessin a Pau Malvido i a Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos és una prova fefaent d’aquest pouar en la història no oficial que ningú no havia previst.
Per què no ens podem riure de vosaltres, tan primmirats, tan dedicats a l’art, mentre ens en fotem de nosaltres?
Atreviment corrosiu
I tot plegat barrejat amb un esperit mordaç que també és una novetat. Potser és el llegat de La Calòrica, els seus germans grans, mestres de la farsa. Potser perquè saben que no canviaran el món, però que poden cantar-ne quatre de fresques als que estan per sobre seu. És com si ens estiguessin preguntant, als més grans: per què ens heu amagat això? Per què no ens podem riure de vosaltres, tan primmirats, tan dedicats a l’art, mentre ens en fotem de nosaltres? No sabeu que us haureu de retirar i, aleshores, arribarem amb el pic i la pala, ben feliços d’enterrar-vos?
Les generacions posteriors ja es poden anar preparant, perquè aquesta generació està disposada a canviar el sistema sense haver de passar pel sedàs. Els costarà, perquè les velles glòries prometen guerra i, com sempre, s’aferraran a la cadira fins a l’edat de jubilar-se (i més enllà) com han fet els que hi eren abans i encara hi són. El tap generacional, tanmateix, té data de caducitat (pura biologia, amics) i aviat serà el torn dels nascuts als anys noranta. No oblidem que Nao Albet, Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar també són d’aquesta generació.
