Sempre obert, molt actiu i fidel al seu esperit fundacional, a la rodalia de Berga batega i s’expandeix un dels projectes més singulars de la contracultura, el Konvent Zero, territori creatiu en tots els sentits Auca#36
Residències d’artistes
Bon convent, si donen sopa, recorda la dita popular. Aquí en donen cada nit, de menjar calent, però a més els artistes aixoplugats hi gaudeixen d’altres avantatges: opcions gairebé il·limitades d’espai en un ambient de comunitat de creadors i d’intercanvi d’idees. A la revista Entreacte 218 –que sortirà la setmana vinent– podreu llegir un reportatge enriquidor d’Alba Cuenca Sánchez que repassa espais per fer residències creatives més enllà de la capital catalana i la seva àrea d’influència. Aprofitant l’avinentesa, ens hem escapat a la rodalia de Berga, Can Rosal, per visitar un indret ben singular, un d’aquells projectes que fan pensar –amb totes les incomoditats i contradiccions visibles– que una altra forma de fer, pensar i organitzar-nos és possible.
Laboratori social
En entrar s’hi percep una sensació gairebé mística. No és tan sols per l’antic ús de comunitat de clausura, sinó perquè ara s’hi respira llibertat creativa en cada racó. El Konvent Zero és una mena de símbol de la contracultura, un espai reaprofitat i autogestionat que des de 2005 subsisteix aliè a qualsevol normativa o requisit institucional. Sembla un miracle, perquè sense cap subvenció prevista acullen cada any centenars de residències gratuïtes per a creadors de tota classe i disciplina. “L’espai s’habita, construïm una comunitat que és una espècie de laboratori social”, explica l’artista i resident Quim Tarrida, que ens fa un tomb pels milers de metres quadrats recuperats no tan sols a l’abadia, també entre les instal·lacions de l’antiga fàbrica abandonada contigua. En Quim s’hi ha muntat un espai propi, una mena d’estudi d’assaig on va crear junt amb Agnès Mateus l’espectacle Patatas fritas falsas, que es va poder veure al TNC el maig passat, i també al Konvent van parir l’anterior Rebota, rebota i en tu cara explota, amb el qual han viatjat per tot el món. “Sembla mentida que una peça creada aquí, amb un discurs contestatari i fora de qualsevol circuit a l’ús, pugui acabar al gran teatre oficial de Catalunya, o fent gires tan llargues”. A l’estudi privat hi ha tot l’equip necessari per crear un espectacle escènic, a més de plantes, molta llum i vistes al verd paisatge del Llobregat de muntanya. “Tenir un espai així seria impossible a Barcelona”.
Compromís amb el territori
“Som també una manera de fer i entendre la cultura arrelada al territori”, ens comenta Pep Espelt, l’impulsor del projecte i un dels seus gestors. “Busquem l’intercanvi i la interacció social que ajuden a generar propostes amb una mirada diferent del món de la creació”. Explica una llegenda, corroborada, que diu que en abandonar les monges el convent van entregar la clau a la família Espelt perquè poguessin regar les plantes. Aviat, les accions artístiques van omplir el buit deixat per l’antiga fe i l’espai del segle XIX es va transformar en un referent cultural del Berguedà actual.
Fer pinya
“Obrim convocatòries cada any i acollim entre 200 i 400 projectes. La base és fer pinya”, continua Espelt. Però si per normativa i per convicció es mantenen lluny de les fonts públiques de finançament, com subsisteix l’espai? “Calçotades populars, arrossades, la barra dels festivals que organitzem amb freqüència, hi ha moltes vies col·laboratives que fan possible la continuïtat. En realitat no és tan complicat”. L’estatus del Konvent, però, és força especial: edifici ocupat que conviu amb els veïns del voltant i compta amb la tolerància de les institucions locals després d’haver-se consolidat com un actiu de la cultura comarcal. “El treball de base tant aquí dins com fora és crear comunitats”, conclou Espelt.
Estil de vida
Piquem a la porta per respecte perquè en realitat totes les sales i les habitacions estan sempre obertes. Al segon pis un noi ens explica el seu projecte musical: fa de dj amb antigues pel·lícules de cel·luloide, a mig camí entre imatge, so i treball d’objectes. A l’espai recuperat de les golfes, una altra artista prepara un projecte expositiu, mentre que arrecerades entre una nau mig ensorrada una companyia de teatre assaja un espectacle amb quatre cadires i una taula. Murals d’artistes coneguts esquitxen parets de tot el recinte, una barreja entre decadència, reaprofitament i disseny d’avantguarda s’escampa entre antigues olors testimonials d’església i fàbrica tèxtil. “No tot és idíl·lic”, continua en Quim Tarrida mentre passegem entre algunes estances sense reformar. “Aquí va caure un sostre, per exemple”. L’edifici no compta amb les comoditats d’altres instal·lacions modernes i els hiverns, ens relata, són complicats. Compensa la vida en comunitat? “La major part del temps sí, però no sempre. Tots tenim estils de vida diferents, viure en comunitat no sempre és fàcil”.
Cap a l’Antic
Aquells que no sàpiguen situar Berga en el mapa, sempre els quedarà l‘Antic Teatre. La sala alternativa del Born, que comparteix bastants valors amb el Konvent, oferirà entre el 29 de setembre i el 2 d’octubre la setena edició del Konvent a l’Antic, artistes residents que baixen a Barcelona per presentar els seus treballs. Hi podrem veure CRU LAB (seqüències de dansa, música en viu, teatre físic i improvisació), Bewis de la Rosa (renovació de l’imaginari rural a través de la música) i CORTEXX (experimentació entre el collage visual i l’electrònica). Projectes experimentals que difícilment es podrien obrir camí en els circuits comercials, artistes que probablement no existirien sense espais com el Konvent.
