Carme Contreras

Quan es té l’oportunitat d’escoltar una persona com ella, amb setanta o setanta-cinc anys de professió a l’esquena, és un plaer descobrir maneres de fer ja en desús, noms propis avui oblidats. Es corre el risc, és clar, de perdre’s en un bosc de records, però Carme Contreras ha anat directa cap a un indret molt concret, el món del doblatge, per explicar-nos perquè, als vuitanta-dos anys, continua gaudint de cada sessió.

Entra a la residència amb el mòbil enganxat a l’orella. Parla distesa, divertida. No para de moure’s amunt i avall, pendent tant de la conversa com de localitzar-me. Fa pocs minuts, la recepcionista li ha trucat al seu apartament per anunciar-li que tenia una visita i ara recorre l’ampli vestíbul buscant-la. Quan em veu, somriu com si fos una vella amiga, malgrat que és el primer cop que seiem juntes a xerrar. Ja tocava.

Tot just ha penjat, que el telèfon torna a sonar. Ho sento, diu. Abans era el fill, i ara, feina, un doblatge. Demana que li truquin més tard, amb una simpatia, un afecte, que es guanya la seva interlocutora. La tornarà a trucar, li diu. Ara ja està per mi, però això no impedeix que saludi efusivament tothom que veu al nostre voltant.

Aquesta seqüència sintetitza molt bé el dia a dia de Carme Contreras, una dona que no para quieta –el seu contestador diu: “Si no m’hi poso, és perquè estic treballant o estic passejant”– i desprèn cordialitat en abundància. Un dia que vaig passar per davant d’aquesta residència vaig pensar, entra-hi, que fa bona fila, explica. I sí, em va semblar molt bonica, però no em va passar pel cap quedar-m’hi perquè les senyores que hi veia eren molt iaiones… Han acceptat que són iaies, però jo no! Sóc una dona de vuitanta-dos anys, que a l’octubre en farà vuitanta-tres i que té dos germans que passen dels noranta. I un d’ells juga a tennis. Imagina’t el que em queda! S’hi va quedar, a la fi, perquè l’equipament ofereix apartaments tutelats per a gent gran que, com ella, vol conservar la independència i, alhora, rebre l’atenció que li cal (i es mereix). Grans que volen tenir companyia sense renunciar al seu espai.

No vull anar d’intel·lectual, però jo crec molt en allò de l’home i les seves circumstàncies, moltes coses importants a la vida m’han passat de casualitat, i aquestes casualitats m’han anat fent el camí. Un camí que va iniciar de molt petita i, sí, per atzar. Jo tenia un veí que durant la guerra, quan venien a buscar-lo, jo sortia al balcó per avisar-lo i s’amagava corrents, recorda. M’estimava molt. Un dia em va dir: “Vine, que et portaré a un lloc que t’agradarà molt”, i em va dur a un estudi de doblatge, Acústica, que era a la Diagonal. Jo tenia cinc anys. En entrar em va fer seure i em va dir que m’estigués callada, però jo no en sé, de callar… (riu) I la directora de l’estudi, que em va sentir, em va demanar molt amablement que llegís una cosa… I vaig entrar al món del doblatge!

Entre l’estudi de la Diagonal i la Metro Goldwyn Mayer, al carrer Mallorca, va doblar el fill de Tarzan, Dean Stockwell, Peggy Ann Gardner i tot d’actors i actrius juvenils que triomfaven a les cartelleres. No m’ho esperava, continuar en el doblatge setanta anys més. Jo crec que em va sortir tan rodat perquè m’ho prenia com un joc. Em divertia… Pensa que els records més macos que tinc són de la Metro, perquè allà jugàvem, tenia una colla amb Chicho Ibáñez Serrador, Núria Torray… I continuo doblant perquè em dóna la gana. Si no treballo, m’avorreixo!

Impossible enumerar els centenars de personatges que han parlat amb la veu de Carme Contreras, i també els grans amics que ha fet als escenaris o als estudis de gravació. Núria Espert, Julieta Serrano, Montse Carulla, Amparo Moreno, Carme Fortuny, Gal Soler, la Mone… Tinc amics meravellosos, em renyen perquè surto molt i no em troben mai! El telèfon torna a sonar. Tinc el temps just per demanar-li un consell per a la gent que comença: Que estudiïn molt i que aprenguin dansa encara que no s’hi dediquin, és molt important per saber moure les mans, per tenir una bona posició en declamar… I per arribar als vuitanta-dos i poder caminar del parc de l’Estació del Nord al port i tornar cada dia!

Amb Carlos Lloret, el seu marit, a Divorci “on the rocks”, de Josep M. Virgili i Carles Ricart. (Teatre Romea, 1971) 

Publicitat