Com afecta la crisi de la covid-19 a les arts escèniques? Quines accions s’han pres i quin impacte han tingut? Quins són els propers passos que cal seguir? Aquestes són algunes de les qüestions que es van debatre el passat 15 de setembre en una trobada en línia organitzada per Entreacte i l’associació de crítics Recomana. El periodista Manuel Pérez i Muñoz va moderar l’acte, en què van participar quatre representants dels diferents organismes de l’ecosistema escènic català.
Reaccions a la pandèmia
La primera pregunta és obligatòria: “S’han pres les mesures adequades?”. La directora de l’Àrea de les Arts Escèniques de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), Nèlida Falcó, explica que des del principi van ser conscients del problema que suposava el tancament i que es van fer accions d’urgència, des de revisar els ajuts existents per adaptar-los fins a buscar noves fonts de finançament, així com generar noves subvencions. En aquest sentit, Falcó agraeix la feina feta en comú: “Totes les associacions es van posar les piles, hi ha hagut una voluntat i una realitat de treballar tots junts per transmetre quines eren les casuístiques i a partir d’aquí poder fer-hi front.”
Destaca també que s’ha treballat en un temps rècord i que les subvencions s’han pogut resoldre en un mes i mig: “És veritat que es requereixen uns tempos, però també es cert que s’han activat i ara s’estan ja produint els primers pagaments”, afirma. Àlex Casanovas, president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), corrobora la rapidesa, però considera que les mesures no han arribat com hauria estat desitjable. “La mateixa maquinària de l’Administració fa que això sigui complicat”, diu.
Nosaltres estem obrint la persiana avui. Us demanaria que entengueu que la urgència és de vida o mort.
En la mateixa línia opina Aleix Fauró, membre de La Virgueria i representant del Col·lectiu de Companyies Independents, que posa el focus en una precarietat sistemàtica que ja ve d’abans de la pandèmia i que ara s’ha evidenciat. Com a exemple, l’extrema dependència de les petites productores als grans festivals com el Grec o Temporada Alta. Si “comencen a estar en dubte perquè no se sap si es podran fer, la meitat de les produccions que nosaltres podem representar se’n van a prendre pel sac”, argumenta Fauró, que remarca que aquesta precarietat afecta també l’accés a les ajudes: “Hi ha moltes companyies que no tenen la infraestructura per gestionar certes coses d’aquest tipus. I això no té a veure amb la covid, això és un mal endèmic que tenim.”
Pel que fa a l’Administració municipal, tant Casanovas com Toni Albaladejo, directiu del Teatre Poliorama i representant de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), critiquen els problemes d’entesa amb l’Ajuntament de Barcelona, que segons aquest últim no ha establert cap línia d’ajuda extraordinària. Després del debat, Daniel Granados, de l’Institut de Cultura de Barcelona, rebatia l’opinió d’Albaladejo i posava d’exemple una convocatòria extraordinària d’1,3 milions d’euros (amb un mínim de 250.000 destinats a teatres) pactada amb Adetca o una altra partida extraordinària de 250.000 euros per cobrir les despeses dels protocols de seguretat.
A vegades necessites menjar i passes per davant les teves necessitats personals a les necessitats del sector.
Albaladejo també reivindica la necessitat d’incentivar la compra d’entrades i Falcó respon que des del departament s’està preparant una campanya amb TV3. El canvi de consellera ha agafat la iniciativa a mitges, però, per a ella, que Àngels Ponsa, nova consellera, treballés prèviament al Departament de Cultura permetrà un traspàs àgil. “Nosaltres estem obrint la persiana avui”, replica Albaladejo. “Us demanaria que entengueu que la urgència és de vida o mort.”
Un drama social
Casanovas fa notar que des de les diferents associacions encara s’està lluitant perquè els professionals del sector puguin cobrar l’atur: “Tots hem tingut trucades de companys que tenien 50 euros a la butxaca el 15 de març i no tenien previsió de res més. Això és un drama social”, afirma. No obstant això, apel·la també a la responsabilitat: “Els artistes hem d’exigir que se’ns contracti laboralment i se’ns doni d’alta a la Seguretat Social, i les empreses han d’exigir que es paguin els catxets que pertoquen.”
És impossible garantir que una companyia pagui el que estableixen els convenis d’actors si jo vaig al 50% en una sala de 50, 90 o 120 persones.
Fauró, des del Col·lectiu de Companyies Independents, discrepa, ja que considera que les companyies petites tenen un accés molt limitat a la producció i normalment no poden triar: “A vegades necessites menjar i passes per davant les teves necessitats personals a les necessitats del sector. Culpabilitzar l’individu d’això em sembla un error”, argumenta. En el que els dos estan d’acord és en la necessitat de més ajudes per a la creació, ja que la majoria d’artistes “dediquen un tant per cent molt més gran del seu temps a formar-se i a generar contingut que no pas a posar-lo en pràctica i exhibir-lo després”, explica Fauró.
A l’hora de mostrar el resultat, un dels problemes més greus és el percentatge a taquilla, que obliga les petites companyies a assumir el risc: “És impossible garantir que una companyia pagui el que estableixen els convenis d’actors si jo vaig al 50% en una sala de 50, 90 o 120 persones. Perquè jo puc omplir cada dia i els números no surten”, reivindica Fauró. Albaladejo s’afegeix a les queixes: “Després de la crisi del 2008 ens va venir la crisi de l’IVA, més tard va venir l’1 d’octubre i el Procés, i ara ha vingut la covid”, explica. La pandèmia ha empitjorat la situació de les sales que, com recorda, estan patint una “galopant desaparició”. Ara han hagut d’incrementar les despeses per complir amb el protocol sanitari, mentre que els ingressos han disminuït: “En teatres com el meu, el Poliorama, perdo menys diners tancant que obrint”, lamenta. “Estem en una recaptació útil d’un 25-30%.”
Buscant alternatives
Casanovas defensa la intermitència, l’Estatut de l’artista i el Pla integral de Teatre com a mesures que facilitarien la consolidació del teixit de les arts en viu. Per a Fauró és necessari l’augment del pressupost destinat a cultura, una reivindicació que s’ha mantingut històricament: “Si ens creiem realment que la cultura és un bé essencial, la manera de demostrar-ho és posant els calés sobre la taula”, opina. Així, detecta en l’Administració autonòmica una baixa preocupació pel sector: “L’exemple de la quantitat de consellers i conselleres de Cultura que hem tingut en els últims anys a mi em fa caure la cara de vergonya”, observa Fauró. La representant de l’ICEC està d’acord que més diners per a la cultura ajudarien a normalitzar el sector, però també recorda que aquest any s’invertiran en l’àrea d’arts escèniques 17,8 milions d’euros, “cosa que suposa un increment d’1,3 milions respecte de l’any passat”.
Ara, vist en perspectiva, potser les coses no s’havien fet pensant-les d’una manera més estratègica.
A més, Falcó defensa que paral·lelament s’està fent i és necessari un “treball de disseny de polítiques públiques de suport al sector. Amb consens, diàleg i sobretot amb uns objectius estratègics a assolir que després puguem avaluar”. I ho argumenta: “Hi ha hagut altres èpoques en què hem tingut molts diners i ara, vist en perspectiva, potser les coses no s’havien fet pensant-les d’una manera més estratègica.”
El debat conclou amb una defensa de l’ampliació dels aforaments de les platees, una mesura que es va produir el 21 de setembre, quan es va permetre que les sales passessin del 50 al 70% de la seva ocupació. Una mica d’oxigen per a una temporada que es presenta complicada.
