És al Festival de Sant Sebastià per presentar Mediterráneo, la pel·lícula de Marcel Barrena que explica la gènesi d’Open Arms, a partir del cop de puny a la taula d’un Òscar Camps que va agafar la motxilla i va marxar a Lesbos per ajudar a salvar vides. Anna Castillo (Barcelona, 1993) interpreta l’Esther, la filla del protagonista, que de seguida es suma a la batalla contra el caos i la mort. Amb una trajectòria imparable que encadena cinema i sèries sense descans, l’actriu catalana s’asseu amb Entreacte per parlar-nos de l’experiència de rodar a Lesbos. Aquest és només un tast de l’entrevista que podreu llegir al proper número en paper, en què parla d’aixecar la veu contra l’extrema dreta, de sortir a la Cuore o de beure cubates d’amagat al lavabo.
És Mediterráneo una d’aquelles experiències que justifiquen fer la teva feina?
La meva reflexió diu quina sort ser actriu per poder fer una pel·lícula així, per poder-ne aprendre. Soc actriu per molts motius, però suposo que també per viure una experiència com aquesta i ser vehicle d’una història com aquesta. Mediterráneo mostra un drama enorme des d’un punt de vista molt proper, amb uns personatges que podrien ser els teus veïns, que acosten molt la història a l’espectador, s’hi pot reconèixer. Hi ha un bombardeig d’imatges i informació, però no t’atures a mirar-li la cara a aquella persona, que és pare o mare, que és com nosaltres i agafa un neopreno per anar a Lesbos. És com la foto de l’Aylan. El cine social, si arriba a la gent, és important per això, perquè ajuda a posar el focus sobre temes com aquesta crisi humanitària. Fer una pel·lícula amb suport, amb diners, pensant que sigui comercial i arribi a tothom… és que si no, el missatge cau en sac foradat.
Vau anar a rodar a Lesbos, i molts dels extres de la pel·lícula són refugiats autèntics que van reproduir el drama que havien viscut. Rodar Mediterráneo et canvia d’alguna manera?
A veure, jo no m’he fet d’Open Arms, però sí que he adquirit consciència i una mica de responsabilitat social. No et canvia la vida, perquè al final vivim en un privilegi absolut, i separar-t’hi és molt difícil. Però et fa estar atent, saber què està passant, que et ressoni d’una altra manera, compartir, fer el què puguis encara que siguin petites coses. Per mi va ser molt especial estar nou setmanes allà: tornem al privilegi i al conflicte amb un mateix, perquè no deixàvem d’estar fent una pel·lícula. Quan em pregunten com ha anat això de rodar al mar… doncs amor, tot han estat facilitats, som actors, estem protegits, ni m’imagino el que va ser per a l’equip d’Open Arms estar dies i dies traient gent de l’aigua. Jo només ensenyo, intento fer-ho de forma respectuosa i honesta, però en el fons jo no en tinc ni idea de què deu ser viure una experiència com aquesta. És que el cinema social és complicat, el fem des del privilegi, estàs parlant d’una realitat que no és la teva, i des de la comoditat d’estar protegit: si jo em marejava, paràvem i em donaven una biodramina. Però fas la feina des del respecte i la màxima honestedat possible.
Si el cinema social no es fa pensant que sigui comercial i arribi a tothom, el missatge cau en sac foradat.
El cinema té poder, pot ajudar a canviar les coses?
Mmm… crec que sí, però també soc realista, tampoc hi confio plenament. Però amb mi funciona, el cine em provoca coses, així que suposo que, si em passa a mi, els missatges també poden arribar a molta altra gent. No canviarà les consciències de tothom, però potser sí a algunes persones. I ja haurà pagat la pena.
Tornant al privilegi, la pel·lícula corre el risc de posar el focus en l’heroi blanc que va a salvar els pobres negres de morir.
És que el que passa normalment és que l’home blanc té més privilegis que la resta, i des d’aquest punt pots ajudar o no. Aquesta és la idea: que el privilegiat ajudi la gent que no ho és. L’Òscar ha fet una feina tan important i bona perquè és blanc, si no difícilment hauria pogut ajudar com ho ha fet. Aquesta dicotomia també la tinc jo, però acabo sempre pensant que és l’única manera que el missatge arribi i que les coses s’expliquin: si no, què fem?
T’estàs especialitzant a fer de filla d’actors que guanyen Goyas. Javier Gutiérrez, Luis Tosar i ara… Eduard Fernández. Com és compartir escenes amb un monstre com ell?
Que és un monstre ja ho sabíem, no? (riu). És que jo conec l’Edu des de fa molts anys, perquè soc molt amiga de la Greta, la seva filla. Jo he dormit a casa seva abans de tenir la més remota idea que podríem compartir escena a una pel·lícula. Llavors, tinc una barreja d’emocions i sensacions: respecte absolut com a professional, també com a persona perquè és el pare de la meva amiga, i també com a company de feina. Perquè l’Edu és molt guai, jo me l’estimo molt.
