“Tècnicament ja estic jubilat”. Lluís Marco (Badalona, 1949) no fa com aquelles vedets que oculten la seva edat. Ell té clar que el pas del temps no el farà fora del teatre. “Moriré a l’escenari”. Una frase feta, gairebé un tòpic teatral, però que en el seu cas sona a veritat rotunda. Parlem amb ell en una terrassa del passeig marítim de la seva ciutat. De passat, present i futur; de tot una mica. És dels que podrien escriure un bon capítol del teatre català dels últims trenta anys. El seu futur s’obre aquest setembre amb els assajos d’una comèdia al costat de Pau Vinyals, que s’estrenarà a la Muntaner.
No es tracta d’apel·lar a la nostàlgia. Però quan mires cap enrere, com veus la teva carrera?
Mai no m’hauria imaginat una cosa així, una carrera llarga i en tots els camps de la interpretació: teatre, cinema i televisió. També he fet molt de doblatge, una feina que t’ajuda després a fer cine. I això que vaig començar com a professional una mica tard. Va ser als trenta-tres anys quan em vaig arruïnar amb l’empresa familiar.
Doncs quin salt mortal! Perquè el teatre tampoc és un gran negoci…
I a més ja tenia dos fills! Llavors vaig decidir apostar pel teatre, era el meu món. Ha ocupat gran part de la meva carrera, tot i que també he fet molta televisió. Al cinema no he tingut la sort de participar en una pel•lícula molt coneguda, d’èxit. Tampoc és que tinguem una gran indústria cinematogràfica.
On vas fer els teus primers passos en un escenari?
Jo havia fet teatre d’aficionats al centre parroquial de Sant Josep de Badalona. Aquesta va ser la meva escola. Assajàvem a la nit i et tocava fer de tot, no tan sols actuar. No vaig anar a l’Institut del Teatre ni a cap altra escola. Després vaig tenir la sort de treballar amb grans directors, com Ariel García Valdés o Lluís Pasqual. De tots n’aprens una mica.
Quan vas veure que havies caigut de ple en la pirueta de dedicar-te al teatre? Quin muntatge va significar un punt d’inflexió en la teva carrera?
Crec que va ser amb Trucades a mitjanit [1991], que va dirigir Pere Planella. Es va estrenar al Mercat i després vam passar pel Condal, on vam estar uns mesos. Juanjo Puigcorbé feia de locutor de ràdio de matinada del tipus Loco de la Colina. Va ser l’obra de debut d’Ariadna Gil. Després va arribar l’època del Centre Dramàtic de la Generalitat amb Sergi Belbel al Romea.
Ets un actor que ha treballat amb generacions diferents de directors…
Sí, Pep Cruz, per exemple, és company de generació. Després van venir actors molt preparats, com Madaula, Andreu Benito, Arquillué… I sí, d’alguna manera he enllaçat aquella època dels noranta amb la més actual, al costat de directors més joves com Belbel o Rigola. Aquesta inquietud per aprendre de manera constant és la que et manté viu. Ja estic tècnicament jubilat, però no penso deixar de treballar. Sempre dic que moriré a l’escenari.
Avui, molts actors han fet el salt a la direcció. No vas tenir mai aquesta temptació?
Em falta la visió global d’un espectacle. Sempre m’ha agradat el treball actoral, és un motor que em continua motivant i això que ja he fet molts quilòmetres. M’agrada posar-me al servei d’un director per desenvolupar un personatge. Una altra cosa és la dramatúrgia, l’adaptació d’un text. Vaig tenir entre mans un projecte per adaptar un text de Javier Tomeo.
Què penses de la crisi del teatre? És un malalt crònic?
Estic convençut que a Catalunya tenim grans directors, actors, dramaturgs, etc., però falten mitjans. Hi ha talent de sobres però els governants no posen els recursos suficients, una cosa que ha passat tota la vida. Jo sempre he conegut el teatre en crisi. Insisteixo que falta suport de l’Administració a la cultura, un pilar d’un estat com ho és la sanitat i la cultura. I sóc dels que està convençut que tot canviaria amb una Catalunya independent.
