Gràcies per tant, espartana
Recordo una nit en què vas ficar les teves mans a les arrels de la meva angoixa. Feia fred a Madrid. Recordo que ràpidament em vas treure d’allà, em vas agafar del braç i em vas endur a casa teva. Sabies que no volia estar sola. Recordo com et reconeixies en el meu dolor. Recordo que abraçaves les meves ferides com si això pogués aportar una mica de justícia. “Dol, però almenys ara ja ho saps. Jo mai he sabut estimar sense arriscar-me. Jo m’abandono a l’amor i m’arrenco el cor”, em vas dir. Encara ressonen a les meves orelles aquelles frases.
Vas decidir no viure a mitges perquè això t’hauria produït molt més dolor que lliurar-te per complet al que sigui que pogués passar. Creies en l’amor malgrat tot. Anaves desbrossant la mala herba fins que et trobaves amb alguna cosa que semblava una clariana del bosc. Vivies sense murs, ni defenses, posant el cos sense por. Posaves el cos per tu, per mi, per totes. Pel col·lectiu LGTBI, pels drets de les dones, per la grassofòbia. Tu sempre defensaves allò que t’importava. Vas ser una espècie inexpugnable de fortalesa de la justícia, donant la cara amb vehemència per allò en què creies. Et costés el que et costés això.
Ara molts reconeixen que quan t’elegien a tu per donar un pregó, per presentar un llibre, per participar en una obra de teatre, era perquè tenies el valor de no assemblar-te a qualsevol altra. Tenies el valor de dir el que moltes pensàvem però no dèiem. Segura, coherent, marcaves les teves línies vermelles, confrontaves la gent. No solies ser conformista. No ajupies el cap. Tenies un esperit de rebel·lia saludable encara que eres conscient que aquella capacitat de viure amb llibertat completa molestava. “Tant és el que faci que sempre seré rebutjada per alguns. A mi m’insulten pel sol fet d’existir, de ser”, em vas dir un altre dia. Vas ser assenyalada, assetjada, perseguida, per molts, per moltes. Per això, simplement per existir. I tot i així, tu vas decidir seguir posant el cos com un ésser polític erigit en baluard del feminisme. La major part del temps t’embolicaves d’una indiferència ivoriana i tu sola volies enfrontar-te als que t’assenyalaven. Ningú, però no hauria de fer el paper de boc expiatori per rescabalar les mancances de la resta.
Alguna cosa estem fent malament, companys, quan la que es posa a primera línia és la vilipendiada a l’espai públic
Alguna cosa estem fent malament, companys, quan la que es posa a primera línia, quan la que ens diu “sí, compta amb mi encara que no em puguis pagar”, quan la que defensa la llibertat des de la condició de l’autoconsciència i la desestigmatització dels estereotips, quan la que es pregunta per la natura de les coses, amb un anhel molt humà de descansar en la veritat, és la vilipendiada a l’espai públic. Tant de bo es premiés més la constància.
La teva mort ha deixat un buit immens, però el teu llegat perdurarà per la teva gosadia, autenticitat i lluita per la justícia i la diversitat. La vida s’ha posat en marxa, però a tot arreu et recorden, et recordem. Sempre seràs una dona far, una dona de referència. Cal ser valent per viure com tu ho has fet, propietària de la teva pròpia vida i amant de la teva pròpia llibertat. Gràcies per tant, espartana.
