L’entrevista li coincideix en un moment de recerca d’imatges i records de la seva etapa al Casal de Sant Andreu, que prepara la celebració del centenari pel 2019. El Jordi n’és un dels actors més veterans i compten amb ell per recuperar detalls importants de la trajectòria d’aquest grup amateur que va fer història al barri, especialment des de la postguerra fins a l’arribada dels 600. I que reflecteix tant bé l’activitat teatral amateur d’aquella època.
Hem quedat a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats i de lluny ja veig avançar un somriure afable sota el seu característic barret panamà. L’abraçada ens fa entrar de cop dins d’un flaixback ambientat al plató de Nissaga de poder, quan ell interpretava l’entranyable Tomàs i jo estava a l’equip de guionistes.
Amb aquesta complicitat encetem el recorregut per la seva trajectòria –llarga, intensa i plena d’èxits- i recorda que als 3 anys ja es va sentir fascinat pel teatre, quan acompanyava el seu pare al Casal de Sant Andreu els diumenges al matí, per anar a muntar la il·luminació i el decorat de l’obra que s’estrenava a la tarda, perquè durant molts anys en va ser el director i primer actor. Recordo estar assegut a primera fila i que el meu pare anava dient: baixeu-me aquell decorat, posa’m els verds, ara els blaus i apareixia un decorat, i l’escenari canviava de colors i… Era meravellós! Com si el meu pare fes màgia! I pensava: Quina cosa més maca i divertida! Jo vull estar allà dalt!
Això passava l’any 1947, i en aquell temps feien una obra diferent cada setmana: dilluns assajaven el primer acte, dimecres el segon, divendres el tercer, dissabte es feia l’assaig general, diumenge al matí el director muntava escenografia i llums i a la tarda s’estrenava. Els actors feien l’obra sense haver vist quina il·luminació hi hauria i gairebé sense saber quin seria el decorat. Molts d’ells tampoc sabien de què anava l’obra, perquè només s’aprenien el seu text amb els caudals i anaven seguint l’apuntador! Però tot i la passió que sentia pel joc teatral, el seu pare no li donava mai cap paper perquè no volia que es distragués d’estudiar, però quan va fer 10 anys va trobar una mitja solució: em llegia l’obra que farien aquella setmana, em triava un paper que em caigués simpàtic i me l’estudiava. I quan el diumenge anava al teatre em sabia aquell paper sencer i esperava que ‘em toqués sortir’ i em deia ‘ara entro!’. I anava dient el meu paper interiorment. O sigui que jo hi feia un paper en aquella obra. Ningú ho sabia, però jo el feia, confessa amb cara de murri.
Als 14 anys un nou director li va donar un paper, per fi!, i en recordar-ho reviu l’emoció del seu debut a La Caraba i L’Assaig General on va destacar per la seva vis còmica, ficant-se el públic a la butxaca. I ja no va parar d’actuar durant deu anys fent 14 obres per temporada, a teatre ple, perquè tothom hi estava abonat. Va ser una gran escola poder estar dalt l’escenari tot el dia, perquè aleshores ja assajàvem cinc dies a la setmana, explica encara amb el mateix entusiasme que ho vivia aleshores. Però als 70 va venir la ‘guerra dels 600’ i el teatre amateur se’n va ressentir, perquè la gent va començar a sortir fora i també molts actors amateurs van deixar els grups en tenir una nova distracció pels diumenges.
Però ell ja sentia que havia de fer un pas endavant, amb un teatre més compromès, i va participar en la fundació del grup Antifaz i sobretot en la de l’Ou Nou on va coincidir amb el seu germà Jaume, Norbert Íbero, Francesc Forés, Joe Forga, Carme Abril, Montse Bonet, Josep Maria Vidal, Roser Batalla i bàsicament amb Joan Bas, persona clau en la meva trajectòria perquè gràcies a ell vaig créixer molt com a actor, ja que em va motivar per treballar millor els personatges, buscar registres nous… En aquella època l’Ou Nou també es va unir amb els germans Lucchetti que tenien el grup Ignasi Iglésias, on hi havia també la Lurdes Barba, i van compartir un parell de temporades al Teatre del Nord de la Ciutat (TNC) amb crítiques molt bones. La seva memòria prodigiosa, que tant l’ha ajudat a memoritzar nombrosos papers sense problemes, guarda el record d’una crítica de la Hoja del Lunes que deia: Aquest any, per veure teatre, s’ha d’anar a Sant Andreu.
Va ser Joan Bas també qui el va introduir a la televisió, per fer papers diversos a Quitxalla i La Cucafera (TVE) i més endavant a TV3, on va enamorar l’audiència amb el Tomàs de Nissaga de Poder, l’Oriol Lopes de Plats Bruts o el Llibert de Ventdelplà. I en teatre, el gran salt professional el va fer quan Jordi Mesalles em va donar un paper a l’Art de la Comèdia, amb la Gàbia de Vic, i allà em va veure el Sergi Belbel i em va agafar per fer l’avi Baltasenet de La Filla del Mar. I així ha anat creant un personatge rere l’altre a la tele, el cinema, i el teatre… Tinc comptabilitzades 219 obres, entre teatre i sarsueles. I són incomptables els capítols de tele que ha gravat.
És fascinant escoltar-lo perquè ha tingut un paper principal en la història del teatre català dels últims 60 anys i n’és memòria viva, acomplint amb escreix el seu desig de ‘ser allà dalt’… embolcallat amb la màgia del teatre!
