Nascuda a l’illa de Martinica, Adeline Flaun ha treballat per fer-se un lloc a l’escena teatral de Barcelona des de l’any 2005. Intèrpret, directora i dramaturga, manté un esperit interdisciplinari que va del teatre de text a la performance. És, a més, una veu activa en la lluita antiracista. Parlem amb ella arran de la seva nova peça d’autoficció, Moi Dispositif Vénus (Jo dispositiu Venus), que acaba de passar per l’Antic Teatre.
“Teoria King Kong, de Virginie Despentes, em va travessar. Com si em digués: ara parla tu, ara et toca a tu.” Per a Adeline Flaun aquest llibre va ser un dels detonants que la van impulsar a la creació de Moi Dispositif Vénus (Jo dispositiu Venus), dirigida, escrita, interpretada i produïda per ella mateixa sota el segell de la seva companyia ACT’IN MANTIK. La proposta neix d’una “necessitat de parlar de la sexualitat i de la hipersexualització, de l’objectificació del cos de la dona” arran de les experiències del seu recorregut com a intèrpret professional. La peça posa en evidència el moment actual en el qual “la sexualitat s’instrumentalitza com a eina de manipulació” i vol “deconstruir l’imaginari de la prostitució com a un bé comú”, analitzant les característiques econòmiques que condueixen una dona a prostituir-se.
“Amb aquesta peça és la primera vegada que tinc realment un suport econòmic, i els diners no venen de Catalunya, venen de Martinica.” Adeline Flaun es va cansar de la roda de precarietat que domina el “cercle d’amistats molt protocol·lari” del sistema teatral català, un marc de difícil accés en el cas d’una actriu negra que no ha nascut a Catalunya. A banda de l’ajuda a l’exhibició rebuda de l’Antic Teatre, aquest projecte s’ha produït amb subvencions procedents de la seva terra natal. Allà hi va fer la primera residència dramatúrgica, un procés de creació que es va interrompre amb la pandèmia i que va poder reprendre finalment quan va tornar a l’illa durant el gener i el febrer de 2021.
Només en un dels projectes en què se l’ha contractat com a actriu tenia un paper que no presentava la dona negra com a víctima.
“Aquí t’encasellen, i aquesta obra per a mi és una manera de sortir de la casella. Hi ha una mena de contextualització a Martinica, però qui parla és una dona lliure. Perquè per tipologia m’he trobat en general amb papers que repre· sentaven la víctima negra del sistema, sense una sortida possible.” Flaun recorda que només en un dels projectes en què se l’ha contractat com a actriu tenia un paper que no presentava la dona negra com a víctima. Va ser una de les primeres peces en què va treballar, Bastardas (2006), a partir de textos de Sylvia Plath i amb direcció d’Andrés Morté. “Va ser un projecte plural per al qual vaig fer un càsting on només hi sortien dones. Hi havia gent de tots els colors, de totes les edats. I era el que jo em pensava que trobaria a Catalunya després d’arribar de França. Em vaig adonar que no seria així.”
Trencar la precarietat
En relació amb la situació dels actors i les actrius negres a França, Flaun afirma que al país gal segueix existint un sistema racista però que, tot i així, els professionals de les arts escèniques ho tenen una mica més fàcil a l’hora de trencar amb la precarietat pròpia del sector: “A França, encara que el racisme existeix, hi ha un sistema més democràtic d’accés a les subvencions, als càstings i a les oportunitats en general”.
Tot i això, Flaun afirma que, molt lentament, la situació dels intèrprets negres a Catalunya “està canviant gràcies a Tinta Negra i arran d’esdeveniments com la mort de George Floyd i el moviment Black Lives Matter. La connexió és inevitable, quan es visibilitza un col·lectiu i es legitima la seva ideologia”. Tinta Negra es defineix com un col·lectiu d’actrius, actors i creadores escèniques negres a Catalunya. El seu origen se situa l’any 2018 en el cas Àngels a Amèrica, quan el Teatre Lliure va posar un actor blanc per representar un personatge que el text original de Tony Kushner especifica com a negre. “Va ser el fet d’ajuntar-nos per dir no el que va provocar que per fi ens poséssim les piles per ajudar-nos”.
Multiplicitat de referents
Adeline Flaun recalca que un dels valors de Tinta Negra és que és un col·lectiu plural, format per persones amb bagatges i històries molt di· ferents. “És molt important tenir la pluralitat del grup. Cadascuna de nosaltres venim d’horitzons familiars, socials, educacionals i geogràfics molt diferents. És una de les forces del grup i un dels punts que ens permet generar inspiració i un creixement grupal, però sobretot individual”.
Flaun parla, per exemple, de Silvia Albert Sopale, nascuda a Espanya i referent a nivell nacional com a activista cultural, actualment implicada en la creació de la sala Periferia Cimarronas, al barri de Sants, de caràcter feminista i dedicada a la comunitat afrodescendent. També menciona noms com les Sey Sisters en relació amb la seva reivindicació “d’un fet feminista i antiracista i de les cures”; la poeta i actriu Maisa Perk, vinculada a l’Slam Poetry i al Black Barcelona Festival; la cantant Nêga Lucas com a veu de la cultura brasilera i el seu germà performer Luiz Felipe Lucas; l’actor de teatre i audiovisual Malcolm McCarthy; la performer Kelly Lua o la dramaturga Denise Duncan, entre d’altres. En relació amb aquesta diversitat del col·lectiu Tinta Negra, Flaun remarca que “cadascuna estem intentant influir en el nostre punt de referència, en el nostre àmbit”.
Retratar la diversitat
Malgrat la diversitat d’exemples, Flaun insisteix que encara es detecta una certa tendència de les propostes teatrals barcelonines de “tractar la diversitat racial de la ciutat des d’un lloc d’inferioritat, fins i tot dins la programació del Grec”. Propostes que no acaben de trencar amb aquesta casella que restringeix la visió de les comunitats racialitzades, la casella que Flaun ha desafiat amb Jo Dispositiu Venus. A més, l’actriu també apareixerà com a intèrpret a la peça Parole due, que s’estrenarà al juliol dins el Grec al Teatre La Gleva. Dirigida per Odile Sankara, original de Burkina Faso, l’obra treballa amb textos del pare del concepte de la negritud, Aime Cesarie, un poeta i pensador que, igual que l’Adelin, també va néixer a Martinica.
Aquest article forma part del dossier “Escenaris per a tothom” publicat a l’Entreacte 213. També t’interessarà:
– Cap a un teatre per a totes, crònica del debat per Alba Cuenca Sánchez
– Diversitat escènica per a principiants, un article de la Denise Duncan
– Representar en la diversitat, un article de la Neus Molina
En els pròxims dies farem públic l’últim article del dossier.
1 comentari
Felicitats, Adeline! Fer projectes personals és de per si admirable i d’una valentia absoluta. Bravo! Si a més a més li afegeixes totes les dificultats que t’has trobat, doblement Bravo! Si a sobre li afegeixes l’exercici de llibertat que és “Moi dispositif Vénus” i la cruesa del seu relat, triplement Bravo!
L’article té algunes errades d’escriptura/revisió de text que fan mal als ulls, però és d’agrair la publicació de notícies i històries com la teva Adeline i tot el col·lectiu Tinta Negra. Molt necessaris per a fotre un clatellot al molt ben definit “cercle d’amistats molt protocol·lari del sistema teatral català”.