S’asseu amb l’esquena ben recta i es disposa a l’entrevista amb gran atenció. La disciplina que dona la dansa és un do que, un cop adquirit, no t’abandona mai més. El seu cas presenta una notable diferència: és l’actual directora del Mercat de les Flors, però no ha estat “la primera dona” a ocupar el càrrec. La va precedir Elena Posa (1991-1995).
Àngels Margarit (Terrassa, 1960) dirigeix la “Casa de la Dansa” de Barcelona des del març de 2017 i clou mandat el març del 2021. Podria renovar, però a causa de la intensitat d’aquests darrers temps, marcat per la pandèmia, encara no n’ha parlat. “Em queden uns mesos per pensar-m’ho. Quatre anys per desplegar tot el projecte és molt poc i, a més a més, les circumstàncies de la covid han tacat dues temporades. Afecta molt el que pots i no pots fer, i no tenim ni idea de quant temps durarà ni de com serà la vida escènica.”
Amb l’aforament més reduït, però té clar que la temporada ha de ser al més presencial possible i, malgrat els canvis constants que aquesta decisió suposa en la situació actual –especialment en la programació internacional, per les limitacions d’accés a l’espai Schengen o les quarantenes en la mobilitat entre països–, afronta la incertesa amb serenor. “Per a mi és preparar-se molt mentalment. No sé si pel fet d’haver fet tanta dansa i haver treballat molt la improvisació, tenim una capacitat de resposta ràpida i també em sembla interessant.” D’altra banda, està oberta a les alternatives que ofereixen l’audiovisual i l’univers en línia (integren la plataforma europea CITERNE Global Cities, Local Bodies, que es presentarà properament), així com recuperar eines com el podcast o la videodansa, però creu que hi ha experiències que són “insubstituïbles” i renuncia a canviar el mitjà: “No volem deixar de ser el que som”.
Entre els seus objectius destaca l’esforç per donar més suport a la creació catalana i acompanyar els artistes posant l’accent a poder produir grans formats i oferir més residències de creació i tècniques al teatre. Margarit –que es dedica a la dansa com a ballarina, coreògrafa, pedagoga i emprenedora des de finals dels anys setanta i el 1985 va crear la seva pròpia companyia, Àngels Margarit/cia. Mudances– se sent molt propera al procés artístic i ara, des de la gestió, aporta el seu ampli bagatge. “Quan ho has fet tot, muntat llums, carregat i descarregat, coreografiat… Saps molt bé què signifiquen les coses. No se m’oblida cap detall”, explica amb complicitat.
En dansa, quan des d’Europa es pensa en Espanya, es pensa en el Mercat.
Pel que fa a les programacions, subratlla l’ampliació de registres del Mercat. Els eixos temàtics i les constel·lacions els han permès dissenyar una cartellera més diversa i adreçada a un públic que potser no és tan ampli, però sí existent. “El Mercat és l’única casa de la dansa que coprodueix a l’Estat. Molta gent en depèn, perquè hi ha molt poc circuit. Com que és difícil arribar a tot, i tens les sales que tens, has de crear context. Crec que hem aconseguit crear-lo.” Al llarg del seu mandat ha donat veu a artistes de tons molt diferents i ha continuat també col·laboracions amb projectes diversos (Salmon, Àfrica Moment, Hacer Historia(s), Hop), entre els quals d’internacionals, com el Dancing Museums o el Dopodo, ja que, com apunta, “en dansa, quan des d’Europa es pensa en Espanya, es pensa en el Mercat”.
Com no podia ser d’altra manera per a algú que ha impulsat múltiples programes al voltant de la pedagogia i la difusió de la dansa, un altre dels pals de paller del seu projecte i que, segons diu, “retroalimenta” la resta, és el treball amb públics, educatius i comunitat. “L’itinerari familiar ‘talla única’ que va bé a tots els públics és importantíssima, té qualitat i mereix el lloc que ha d’ocupar.”
En dansa, més normalitzat
Àngels Margarit observa que, en l’àmbit de la dansa, hi ha moltes més dones (ballarines, coreògrafes, etc.) que homes, tot i que en la direcció tradicional els homes predominen en el càrrec. “Però en dansa, comparativament, a Europa hi ha moltes més programadores i directores. Està molt bé i ha de continuar sent una cosa normal”, afirma.
Has de fer un esforç per trencar aquests espais on tu mateix et col·loques.
Durant la seva trajectòria com a coreògrafa ha exercit de productora, i l’estructura dels seus equips ha estat configurada majoritàriament per dones. “Hi estic tan acostumada que gairebé ni me n’adono. Sempre he estat envoltada de dones amb qui hem pres les decisions juntes. Hi ha hagut homes també, però moltes més dones.”
Personalment li costa de veure el sostre de vidre pel que fa al gènere. “Potser –reflexiona– perquè vinc d’una família on les dones han estat molt i molt fortes. Han sigut sempre uns referents.” Així doncs, quan se sent insegura, no és pel fet de ser dona, sinó per la manca d’unes habilitats que encara ha d’aprendre. “Tenim molts sostres de vidre. Hi ha centenars de petites decisions que prens i has de fer un esforç per trencar aquests espais on tu mateix et col·loques.”
