És menuda, però no passa gens desapercebuda. Estem assegudes al backstage del TNC i, en els trenta minuts d’entrevista, el personal del teatre no paren de saludar-la amb estima i entusiasme. Magda Puyo és pur nervi i traspua passió. Una passió incommensurable perquè les arts escèniques arribin a tots els racons de la societat, pel màxim de vies i amb la màxima qualitat i impacte transformador. Confia plenament en el potencial de l’art per qüestionar el món que ens envolta.
Al capdavant de l’Institut del Teatre des del 2016, Magda Puyo (Móra la Nova, 1960) ara es troba en pròrroga a causa de la covid, però ben aviat es convocarà un nou concurs públic i s’hi presentarà. Si el guanya dirigirà l’IT fins al 2023 i, encara que podria allargar-ho, assegura que “per ètica” ho limitarà al 2023. “L’Administració pública és lenta. Necessites de sis a vuit anys per tancar un cicle de projectes”, afirma.
Puyo contempla l’Institut com una peça clau, ja que, per a ella, “la cultura i l’educació són els espais que conformen la identitat i la força d’una societat”. L’entén com un centre formatiu que rau en el procés de creació i on l’alumnat és al nucli, en el si d’un treball molt horitzontal i col·laboratiu. En la lluita per dignificar els estudis i la professió incideix en la necessitat que els estudis artístics tinguin nivell universitari, però prescindint de la cotilla de la universitat, com ja han aconseguit altres països europeus on l’art és considerat com una forma de saber. “Volem que a Catalunya hi hagi una Universitat de les Arts que sigui permeable a la nostra idiosincràsia”, afirma. “Se’n parla des de fa temps, però cal una voluntat política clara i contundent per fer-la realitat. Com a país és imprescindible.” Aquest somni entronca amb un altre projecte que no va fructificar: la Ciutat del Teatre. Una ciutat que no s’ha arribat a estructurar, si bé el veïnat de la plaça Margarida Xirgu –l’IT, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure– la sent i explota amb diverses col·laboracions.
D’altra banda, l’IT compta amb dues seus més: Vic, amb formació específica en arts escèniques i –un dels grans objectius– l’educació a les escoles, i Terrassa, que volen convertir en un centre singular de formació professional de cicle superior que doni cobertura a l’escola de tècnics, el cicle superior d’actuació –un nou títol expedit per la Generalitat– i les danses urbanes.
Anem obrint camí en un moment de crisi molt complicat. Però justament per això l’anestèsia d’èpoques de bonança ha desaparegut.
Un altre repte de Puyo és la modernització del teatre català formant els alumnes en el risc i la recerca. No només per poder parlar del món contemporani amb altres mirades, sinó també relacionant-lo amb l’àmbit tecnològic: l’escenificació digital i les dramatúrgies de nous formats trencant amb els espais tradicionals.
“Tant de bo puguem desplegar-ho tot, però hem de ser humils. No passarà d’un dia per l’altre, ha d’anar passant. Un no ha de tenir por que això no passi exactament quan és al càrrec, sinó que ha de pensar que un altre ho continuarà”, explica. Valorant el seu primer mandat reflexiona que “anem obrint camí en un moment de crisi molt complicat. Però justament per això l’anestèsia d’èpoques de bonança ha desaparegut. La crisi és canvi. I, més que mai, necessitem un canvi estructural”.
Memorable, per desgràcia
Magda Puyo –primera i última dona, per cert, a dirigir el Festival Sitges Teatre Internacional (2001-2004)– qualifica com a “memorable, per desgràcia” que en 103 anys d’història de l’IT sigui la primera dona a dirigir la institució. “Tenim molta feina encara! Som un país en què no està normalitzada la igualtat de gènere”, s’exclama, i observa que “tenim un altre problema: la falsa paritat”.
No tenir recança perquè l’hi donaran a un home. No. Lluitem.
Manifesta que creu absolutament en la paritat, però que a vegades s’ha utilitzat per col·locar políticament dones amb uns coneixements inacceptables. Està a favor dels concursos públics perquè “se suposa que garanteixen posar aquelles dones que tenen la qualitat professional per estar en aquell lloc de feina”, però també és crítica amb les dones per no ser prou participatives. “No tenir recança perquè l’hi donaran a un home. No. Lluitem. Ens ho donaran a nosaltres si som bones professionals i si fem un bon projecte. Hem d’estar convençudes, perquè si no ens ho creiem no ens hi presentem. Això passa, eh?”.
Puyo també detecta “falsa paritat” en molts anuncis sobre el nombre d’homes i de dones que treballen en direccions, dramatúrgies, escenografies, etc., ja que, mirant detalladament la cartellera, un s’adona que “ells tenen les sales més grans, més temps d’exhibició, etc. etc.”.
Finalment, apunta que sovint té la sensació que les dones han de “demostrar molt més” la seva professionalitat i qualitat públicament per ser considerades. Té confiança en les noves generacions, que titlla de “molt guerreres”, si bé deixa clar que s’ha d’anar amb compte: “No accepto la frivolitat i les xarxes socials (com Twitter), que donen un pensament immediat –no reflexiu i analític– aparentment molt feminista, però que ens pot fer molt mal.”
Aquest article forma part del Dossier ‘Directores per a una nova escena’ del núm.210 d’Entreacte. Hem reunit per primer cop Magda Puyo (Institut del Teatre), Carme Portaceli (TNC), Àngels Margarit (Mercat de les Flors) i Anna Giribet (FiraTàrrega) perquè ens expliquin els seus projectes i com encaren el fet d’haver estat pioneres en el trencament dels sostres de vidre que separen les dones dels llocs de poder.
