Salta a la vista. És la més jove de totes. Sempre amb el monyo i les ulleres de sol al cap, parla amb dolçor i determinació amb un marcat accent urgellenc que exporta amb orgull. Som al TNC i, il·lusionada, en trepitjar l’escenari comenta: “És la primera vegada i potser l’última que estaré aquí!”. No ho sabem, com tampoc podia saber a l’inici de la seva carrera professional –anava per a economista– que s’acabaria dedicant al món de les arts escèniques.
Aquest 2020 és el segon any d’Anna Giribet (Vilanova de Bellpuig, 1981) com a directora artística de FiraTàrrega i n’hi queden tres per endavant. Podria revalidar el càrrec, però creu que no li correspon, perquè ja en portarà tretze a les espatlles (vuit com a adjunta a la direcció amb Jordi Duran i els cinc darrers amb les regnes en mà). A nivell artístic, el seu projecte consta de quatre eixos: territoris, identitats, compromís i reflexió que, comenta, “són quatre conceptes molt amplis que, cadascun per si sol, ja és una tesi doctoral!”. D’ells pengen reptes com l’accessibilitat, la paritat, la formació i la relació amb la ciutat…
Una de les grans apostes ha estat la remodelació del “Suport a la creació”, un programa creat el 2011 que ha esdevingut troncal i a partir del qual la fira ha començat un treball en xarxa amb els anomenats còmplices de la creació i amb acompanyaments artístics i de gestió. “Ens permet investigar, sortir de la zona de confort, conèixer artistes emergents, donar oportunitats, provar abans de l’estrena, trepitjar altres municipis, crear links amb altres països i festivals…”.
També destaca el programa “Hivernem”, una iniciativa que convida els creadors a tancar-se a pensar i que ara, en una època de pandèmia en què s’ha limitat molt l’exhibició, va com anell al dit. “Faltava un espai de desenvolupament artístic en arts de carrer per dedicar-se a la recerca i que estigués pagat.”
Paral·lelament, tractant-se d’un mercat estratègic, assenyala que totes les accions de la fira vinculen l’àmbit artístic i el professional. “No té sentit fer aliances si no s’acompanyen d’aquesta altra pota.”
Ja teníem present la digitalització, però la covid l’ha precipitat.
Sens dubte, FiraTàrrega 2020 ha estat (està sent) una edició atípica que ha sabut adaptar-se al moment creant un nou model basat en el “Suport a la creació”, que reprendrà els assajos a la tardor; la “Llotja en línia” que va tenir lloc el 9 i 10 de setembre, i el “Circuit Nòmada” d’exhibició, que es desenvoluparà a partir del març de 2021 de la mà de 30 companyies i amb 60 bolos en territori català i estatal en una quarantena de parades que dialogaran amb l’espai.
Pel que fa a la “Llotja en línia” –un mercat digital que ha permès transgredir l’espai i el temps–, Giribet explica que “és un dels grans què de la nova era, perquè ens ofereix unes possibilitats que fins ara no s’havien previst. Nosaltres ja teníem present la digitalització, però la covid l’ha precipitat”. Encara sense dades concretes per fer-ne el balanç, la sensació és bona, ja que s’han establert contactes entre companyies i programadors i s’ha posat a disposició dels professionals un catàleg de fins a 220 projectes que s’aniran actualitzant cada trimestre per “ser útils al sector”.
Sense referents
Anna Giribet va accedir a la direcció després de guanyar l’únic concurs públic que ha convocat la fira fins al moment. “Ho trobo fabulós. No ho concebo d’una altra manera.” Tot i que en un inici no es veia capacitada i no s’hi volia presentar –la tirava enrere l’exposició pública, prendre decisions constantment, la inseguretat per estar formada en econòmiques…–, va fer el “clic” en dir-se que no podia deixar passar aquest tren per “responsabilitat” amb les dones i totes les persones que no han pogut optar mai a una posició així. Analitza que s’havia posat un sostre de vidre i, també, que va poder trencar-lo gràcies a tota la gent que la va animar per aconseguir-ho. “És un esforç que has de fer. Aquell sostre el vaig trencar, però n’hi ha d’altres. I és així perquè és una construcció sociològica de fa molts anys.”
Vull creure que nosaltres serem referents per a les properes generacions.
També la va fer decidir poder generar referents. El seu és un home, Jordi Duran. “Crec que la nostra generació encara no ha tingut referents, o molt pocs. I vull creure que nosaltres ho serem per a les properes generacions. Segurament la Carme Portaceli, l’Àngels Margarit o la Magda Puyo seran referents. Serem! Em costa molt incloure-m’hi! Ens ha costat molt, perquè la societat no era 50/50, sinó que bona part dels càrrecs eren ocupats per homes. Sortosament això s’ha començat a trencar.”
Sobre la paritat en la programació reflexiona que sempre han rebut projectes de dones i que, de fet, hi ha força dones potents en arts de carrer, però que en fer la programació s’ha de tenir al cap. Aturar-se un moment per revisar la balança. “Si ho tens incorporat com una cosa normal és fantàstic. Ara el tema del gènere hi està inclòs. La societat ho ha reclamat i ja ha arribat a les institucions.”
Aquest article forma part del Dossier ‘Directores per a una nova escena’ del núm.210 d’Entreacte. Hem reunit per primer cop Magda Puyo (Institut del Teatre), Carme Portaceli (TNC), Àngels Margarit (Mercat de les Flors) i Anna Giribet (FiraTàrrega) perquè ens expliquin els seus projectes i com encaren el fet d’haver estat pioneres en el trencament dels sostres de vidre que separen les dones dels llocs de poder.
