Ariadna Cabrol

En una primera presentació no diries “sóc actriu”?

No. Si conec a algú no l’hi dic d’entrada. Si surt més endavant en conversa, sí, però també és cert que moltes vegades, si estic en un altre país, m’invento que tinc altres professions.

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i hi veus?

Em veig com una actriu que per créixer, per sentir-me segura i donar-ho tot necessito que em dirigeixi una persona en la qual tingui confiança i que sàpiga veure el que està passant. És quan em sento segura i gaudeixo que surten moltes coses.

I quan mires a l’altra banda?

Miro cap a l’altra i sóc conscient que si això no ho tinc em sento perduda i puc fer qualsevol cosa, qualsevol desastre, em sento desorientada.

PARLA’NS DE TU

Per què actriu?

Perquè no hi havia cosa que m’interessés més en aquell moment en què has de decidir. M’agradava el teatre i a l’escola un professor em va dir “per què no vas a Barcelona i fas algun curs de teatre els caps de setmana?”, jo mai ho havia pensat. Ho veia com una cosa llunyana, tampoc no coneixia ningú que s’hi dediqués. Ho vaig començar a fer,  vaig començar a baixar els caps de setmana; era una aventura agafar el tren cada vegada, venir a Barcelona, era tot un món. La gent era diferent i em va enganxar.

Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara si que sóc actriu”?

No recordo la primera, però sí, la darrera. No sé l’altra gent com funciona però jo m’hi sento per moments; de vegades no m’hi sento gens i altres cops m’hi sento molt. L’última vegada que em va passar va ser en un càsting. Van ser dues hores i allà vaig sentir que anava donant coses i al director li anava agradant i m’anava dient “vés per aquí, vés per allà”, em dirigia molt bé i cada vegada em sentia més i més poderosa.

I DE LA FEINA

En quin punt estàs laboralment?

Jo sóc una actriu a qui truquen per fer càstings, alguna vegada ja m’han trucat directament per fer la feina, però sovint accedeixo als càstings.

Hi ha molts actors i actrius que no accedeixen a aquests càstings, com és el procés?

Depèn d’on ets, a Madrid, per exemple, solen ser càstings més multitudinaris que aquí. Hi accedeix molta gent i ets un número més. Hi ha vegades que et trobes amb proves més elaborades en les quals t’han preparat un altre actor perquè ho faci amb tu, t’hi dediquen temps. Generalment els fas amb la direcció de càsting i moltes vegades vas passant fases i aleshores, potser, el tens amb qui dirigirà l’obra. Per exemple, el càsting tan llarg que abans comentava, era amb separata de cinc escenes que havia preparat. A part d’això hi havia improvisació, et posaven en diferents situacions. El càsting era amb tres actors més que optaven a altres papers, el director et seguia amb la càmera de manera que tenies llibertat de moviments. Aquest va ser a Londres, havia passat tres fases i aquesta era la darrera. Mai no m’havia sentit tan acompanyada en un càsting.

Has treballat fora d’aquí?

He treballat fora però tampoc una barbaritat. A mi m’ha encantat l’experiència, coneixes gent d’altres cultures, es fa en un altre país, en una altra llengua. Jo m’he trobat que als llocs on he estat les coses s’han cuidat molt i hi hagut molt bon ambient.

Com has accedit a aquests càstings internacionals?

He estat un any vivint a Londres i allà vaig fer alguns càstings gràcies als quals em van sortir feines. També he fet treballs internacionals el càsting dels quals es va fer aquí. Per exemple, la pel·lícula que vaig fer a Bollywood, va ser un càsting amb Pep Armengol. L’experiència va ser molt xula perquè treballar en una producció d’aquestes és increïble, molt diferent, és estar en un gran musical. Ho has vist a les pel·lícules i, de cop i volta, ets allà, són macroproduccions amb moltíssima gent.

T’has plantejat instal·lar-te fora?

Tinc en perspectiva anar cap a Anglaterra. Tinc una pel·lícula allà i espero que a partir d’aquesta surtin coses, però penso que puc estar a tots dos llocs.

Sempre esperes que et vinguin a buscar o engegar coses?

Abans esperava més. Ara, des de Londres, he descobert un tipus de teatre que m’agrada molt, que m’agradaria fer, i això m’ho hauré de muntar jo mateixa. És tot el món del teatre gestual i de titelles, que m’encanta.

FES UN TOMB PER TU MATEIXA

Per mi ser actriu va molt lligat a gaudir de la feina, però no en el sentit de passar-m’ho bé i riure, sinó en el de sentir que sóc al meu lloc, que sóc al lloc correcte. Estic en un moment que treballo però tampoc de manera continuada. Em dóna per viure, però passa temps entre feina i feina. Quan no treballo faig coses que m’agraden com dansa o cursos de formació. Sempre estic aprenent coses, és terrible, penso “això m’ho havia deixat i ho he de saber”.

Com et veus situada dins la professió?

No em veig situada, si ho estigues m’arribarien més coses i la meva situació és “vaig fent”. Però em sorprèn anar rebent trucades, tens la sensació que ningú no pensa en tu, però de cop i volta algú et busca.

I sobre la professió…

A Londres, per exemple, la gent està súper preparada, amb escoles increïbles i amb molta més oferta laboral que aquí. És cert que hi ha més competència, però allà si t’apuntes a fer càstings et poden arribar diàriament més de deu convocatòries. En canvi, trobo que allà la gent espera més. Aquí s’estant movent i s’estant fent moltes coses. Malgrat l’IVA i la situació del país no paro de veure gent que s’organitza per fer teatre i els va bé.

Publicitat