Júlia Truyol (Palma, 1987) no dubta: “El teatre té futur, però l’hem de cuidar”. No és fàcil. En un moment de distanciament social cal un esforç per no deixar les arts en viu de banda. “Això implica revisar convenis i fer xarxa”, afirma, i destaca el paper del Col·lectiu de Companyies. Afirma que calen accions pragmàtiques i remarca les demandes que s’estan fent des de la cultura de base. “Hem de cuidar aquesta gent”.
Al cartell que mostrarà a la fotografia hi escriu ANSIETAT amb una cal·ligrafia impregnada del sentit de la paraula. Pensar en el futur l’angoixa. Els ja de per si fràgils pilars de la professió, explica, han trontollat i, per a molta gent, s’han esfondrat del tot. “Potser l’error era pensar que les coses eren més estables del que realment són”. Reconeix que, malgrat tot, té sort: “Això m’agafa amb vint anys i em moro”. Com Ricard Farré, destaca la necessitat de pensar en positiu i de lluitar contra l’ansietat per evitar que sigui paralitzadora. “És supervivència”, assevera.
Amb la seva companyia, La Calòrica, van començar en plena crisi financera i ara que estan guanyant reconeixement els ha atrapat la crisi sanitària. “Som la generació entre les crisis!”. Malgrat que tot plegat els arriba en un moment força estable: després de gairebé deu anys en el circuit alternatiu, l’any passat van ser al Lliure i a la Beckett, i ara han estrenat al TNC De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (actualment en gira). La peça, que signa Joan Yago, autor de la resta d’obres de la companyia, parla del negacionisme climàtic. La Júlia es confessa “acollonida” per com es rebrà l’espectacle: “El vam plantejar abans de la covid-19, i tot plegat ha agafat una altra dimensió”. Tant pot ser, afirma, que el públic s’indigni com que els encanti. Això sí, assegura molt d’humor i un pas més en el ja clàssic “estil calòric”, incorporant-hi vídeo i nous membres al repartiment.
Potser l’error era pensar que les coses eren més estables del que realment són.
Com és treballar en un teatre tan gran? “Quan ens van dir que tindríem una attrezzista, vaig dir ‘hòstia, que això existeix!’. Estem treballant amb grans coneixedores del seu ofici”. No deixa de ser fort que, per tenir attrezzista, hagin hagut de picar pedra durant deu anys. Ella se sent prou afortunada: “Hi ha gent que treballa igual o molt més que nosaltres i no té aquesta sort”. És per això que també rebutja que se’ls titlli de joves promeses. “Ni joves ni emergents, que estem fregant els quaranta!”, i afegeix que etiquetar així les companyies de la seva generació “també és tap generacional. Si nosaltres hem trigat deu anys a emergir, la gent que ve ara i fa coses meravelloses quants en trigarà? Vint-i-cinc?”.
Integrant de la segona fornada de la ja desapareguda Kompanyia Lliure, la Júlia creu que qualsevol iniciativa a favor de la creació i el talent jove és bona. “Al final, al teatre, s’aprèn treballant”. No tot s’acaba en la creació, cal estimular també el públic del futur, explica, apropant més i millor el teatre a les escoles i programant propostes que puguin interessar els joves. Això no vol dir parlar només de certs temes, aclareix: “No és que a la gent jove no li pugui interessar tot, però aquí hi ha una tradició teatral burgesa, i ens hem d’obrir”.
Per part seva, intentarà seguir-hi treballant, tant a escala personal com des de La Calòrica, aquest “matrimoni de vuit persones” que espera poder mantenir tota la vida. De moment, el seu horitzó és prou esperançador: a punt d’engegar un gran projecte com a companyia i amb altres feines d’actriu a la vista. “La veritat és que no em puc queixar”, reconeix amb un somriure, mentre es prepara corrents per anar a assajar. “Espero que la cosa revifi aviat i que puguem celebrar deu anys més amb La Calòrica”.
