Sóc el Marc Barbena. Tinc 42 anys. Visc a Barcelona, tot i ser de Mataró. Comparteixo pis de lloguer. Em guanyo la vida com a realitzador de TVE i com a actor. Sempre tinc present que un dels fonaments més importants de qualsevol professió és la constància, i més en una de tan imprevisible com la nostra.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Veig un noi de quaranta-dos anys que continua tenint un nen a dins que és qui el mou, que busca aconseguir els seus objectius i ho fa amb totes les seves forces. Vaig viure tres anys compartint pis amb l’Ivan Labanda i ell sempre em deia que jo tenia un nen molt gran dins, que em fa viure els projectes amb molta il·lusió i estar molt viu en tot el que faig.
I quan mires a l’altra banda?
Doncs veig que, si per una banda tinc aquest nen que dèiem, per l’altra tinc una part molt cerebral. Això fa que un dels grans handicaps que tinc com a actor és que necessito molt de treball intern per desbloquejar certs tabús, certes pors, certs prejudicis que em fan que no pugui avançar dins del personatge. Els acabo vencent però he de fer aquest treball constant per poder-los tombar.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actor?
Quan era petit i em preguntaven a què em volia dedicar, el que tenia clar és que no volia fer una feina tancada en un despatx, amb un horari, etc. Als set anys els meus pares hem van portar a veure E.T. al cinema a Barcelona, amb tot el que de gran esdeveniment tenia per a un nen de Mataró. Malgrat que d’això me n’he adonat analitzant-ho més tard, veient aquella pel·lícula alguna cosa dins meu va canviar i em va fer pensar: “Jo vull explicar històries”. No sabia des d’on però sí que tenia clar que volia compartir amb els altres i que es poguessin emocionar amb allò que jo estava explicant.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
Sí, va ser un dels primers dies com a estudiant al Col·legi del Teatre. A classe d’interpretació amb Xavi Ruano havíem de fer un monòleg cadascun a l’escenari del teatre en comptes de fer-lo a l’aula. No sé el perquè però fent-lo va ser la primera vegada que vaig veure que això anava de debò. Fins aleshores havia anat fent coses més amateur i per diversió. En aquell moment, ja estudiant per dedicar-m’hi, em vaig sentir actor.
I DE LA FEINA
Què et fa sentir més orgullós del teu currículum?
La meva primera pel·lícula La revolución de los Ángeles pel que implica, pel que va significar, pel que explica i per la manera com es va fer.
Què és La Revolución de los Ángeles?
Un projecte, terminals, que ja no tenen res a perdre, decideixen fer justícia pel seu compte i assassinar polítics corruptes. Aquest fet va desencadenant que altres malalts terminals s’hi afegeixin i s’arribi a una revolució total que doni lloc a una nova democràcia. Està inspirada en els fets del 15M. Aquest projecte va ser idea d’Oriol Clavell, que és periodista, em va engrescar i el vam tirar endavant.
I tu ets el director i actor?
Sí, jo sóc el director i és una pel·lícula bastant coral, en què sóc també un dels actors.
Per què et vas donar un paper?
Perquè l’Oriol, el meu soci, em va dir:“Tu faràs un dels papers, no?”. Jo no ho havia pensat i fins a cert punt no sabia si era prudent. Però ell em va dir: “La feina d’actor està molt fotuda i no és fàcil accedir a fer una pel·lícula. Un projecte que fas tu, que produeixes tu i que pagues tu, com a mínim, permet-te el luxe de poder-hi sortir”. I com que és una pel·lícula, com deia, molt coral vaig pensar: “Per què no?” Evidentment em feia il·lusió fer un dels papers i el vaig fer.
I una vegada rodada, què?
Doncs a partir d’aquí, com que no teníem cap productora al darrere, vam fer el que vam poder. La vam estrenar als cinemes Girona, la vam reestrenar als Texas i ara tenim la sort que es pot veure a diferents plataformes de cinema en línia: Filmin, Movistar i Vodafone. La gent, pagant un preu molt mòdic, la pot veure, que és finalment el que volíem, tenir certa difusió.
També treballes a TVE, quina és la feina d’un realitzador?
És la persona que construeix un discurs audiovisual. Perquè la gent ho entengui molt fàcilment, és el mateix dir realitzador a la televisió que director al cinema. Per tant, és el que, juntament amb els periodistes, amb l’editor o amb el director del programa pacta els temes que s’explicaran i és qui s’encarrega de com s’explica aquest tema.
Quina diferència hi ha entre fer un programa com els que realitzes i fer una pel·lícula de ficció?
No té res a veure fer un documental o un programa informatiu amb una ficció pròpiament dita. Bàsicament perquè quan fas televisió estàs molt marcat en sentit polític i empresarial. Quan fas una pel•lícula, sobretot com en el nostre cas que no hi havia ningú al darrere que ens pogués collar ni que ens pogués censurar, se’ns va desbordar la creativitat.
Saps estar només actuant sense que surti el teu director interior que analitzi el que estàs fent i com ho estàs fent?
Això és un petit vici que tenim els que hem dirigit alguna vegada i que també actuem, segurament tenim un ull crític i ens analitzem massa. Quan actuo intento i és un altre qui dirigeix, intento que sigui aquest qui em marqui les coordenades de per on he d’anar, malgrat que evidentment m’agradi aportar i involucrar-me en el que faig.
FES UN TOMB PER TU MATEIX.
Crec que sóc polifacètic, que tant puc fer comèdia com drama, que puc donar diferents perfils i em veig també com un actor a qui agradaria poder treballar més del que treballa per poder explicar moltes coses. També és veritat que, a vegades, quan vaig a veure obres de teatre o pel•lícules no m’identifico gaire amb el que veig. No dic que estiguin bé o malament, sinó que no m’hi identifico. Crec que tinc una visió molt definida del que m’agradaria fer com a actor, malgrat que després, com molts altres actors, em “venc” a altres projectes, sobretot quan em paguen.
I per la professió…
Crec que és una professió molt bonica que et permet viatjar, experimentar, emocionar-te que et fa contactar amb la gent, que es un treball en equip. Malauradament en aquest país tenim poca indústria, tant a nivell cinematogràfic com teatral. Les oportunitats escassegen sobretot per a actors o actrius que no som molt coneguts o mediàtics, tenim dificultats a l’hora d’accedir als càstings i que t’agafin. M’agradaria que no fos així, que hi ha hagués molta més feina, moltes més oportunitats però la realitat és la que és i aquestes són les regles del joc i, per tant, juguem al joc que juguem.
@marcbarbena
