Anna Lizaran va morir l’11 de gener de 2013, als 68 anys, a causa d’un càncer: després del gran èxit de públic i crítica d’Agost al TNC i quan hauria d’haver interpretat La Bête, al mateix teatre. Al peu del canó, i com va dir Sergi Belbel a l’Entreacte 181: deixant un forat enorme i havent fet història al teatre i al cinema català.
Els seus companys de professió i els espectadors li van reconèixer sempre el seu talent, palès en unes interpretacions valents i intel·ligents; el llistat de guardons que va rebre al llarg de la seva trajectòria així ho demostra: el Margarida Xirgu, dos premis Max, vuit premis Butaca, el Premi Nacional de Teatre, la Creu de Sant Jordi i un llarg etcètera. El 2012, la Filmoteca li va dedicar un cicle titulat, justament, Un homenatge a “la” Lizaran, que va incloure les seves principals pel·lícules i també l’única incursió com a directora: el film televisiu Arsènic i puntes de coixí (obra que també va dirigir al Teatre Lliure). I a la seva ciutat natal, Esparreguera, on es va apassionar pel teatre des de ben petita, ja fa més d’una dècada que hi ha un carrer amb el seu nom. Aquesta ciutat la té molt present, i ja li va dedicar una exposició al vestíbul del Teatre de la Passió i la va recordar en cadascuna de les actuacions de la temporada passada.
Ara, un any després de la seva desaparició, els homenatges continuen. Per demostrar que no es vol ni es pot oblidar la qualitat de les interpretacions, com tampoc la forta personalitat de “la” Lizaran.
Premi Butaca Anna Lizaran
Un primer exemple és la decisió dels organitzadors dels Premis Butaca, Glòria Cid i Toni Martín, de dedicar-li el premi honorífic. Des de l’última edició, a finals de 2013, aquest guardó s’anomena Premi Anna Lizaran.
Martín explica que Anna Lizaran, a més de la seva qualitat com a actriu, era una persona molt vinculada als premis, sempre va venir i s’ho passava molt bé. Per a ella, afegeix, la cerimònia dels premis era la festa del teatre; a més, va ser l’actriu que més Butaques va recollir, amb un total de set guardons i un vuitè ex aequo. De fet, Martín recorda, somrient: Quan ella estava nominada sempre guanyava, i la resta d’actrius amb qui compartia nominació deien: “Si hi ha “la” Lizaran, no tenim res a fer”.
Teatre Lliure: llibre i exposició
Immediatament després de la mort de Lizaran, des del Teatre Lliure, del qual va ser fundadora, es va començar a treballar en un homenatge que havia de prendre forma de llibre i d’exposició. Lluís Pasqual va encarregar la coordinació del doble projecte a Guillem-Jordi Graells, un altre dels històrics del Lliure i, actualment, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Graells ha coordinat altres llibres editats pel Teatre Lliure sobre els seus membres fundadors, com ara el del seu gran impulsor, Fabià Puigserver, o el del dissenyador gràfic Cesc Espluga, així com el volum Teatre Lliure 1976/2006, per commemorar els 30 anys de trajectòria del teatre.
Ara, i fins al 31 de juliol, l’exposició sobre Anna Lizaran es pot visitar a les dues seus del Lliure, a Montjuïc i a Gràcia. Mentrestant, s’està acabant d’elaborar el llibre, encara sense data de publicació i editat pel mateix Teatre Lliure.
La mostra i el llibre fan un recorregut per la trajectòria professional de Lizaran, des dels inicis a Esparreguera, on va començar de molt petita fent de figurant a La Passió, passant pel Centre d’Estudis Experimentals, on va estudiar, la creació d’Els Comediants, els estudis a París amb el mim Jacques Lecoq o l’inici de les seves actuacions al Lliure. També recull la seva experiència cinematogràfica, televisiva, i les seves obres al TNC, fins el vestit de La Bête, obra que finalment no va poder interpretar. Nombrosos companys de professió, amics i família han participat en aquest doble homenatge que recorda Anna Lizaran.
La Lizaran més personal
Graells explica que l’exposició recull més de 250 fotografies, la majoria de les quals, cedides pel fotògraf del Lliure, Ros Ribas, però també per altres professionals, com Teresa Miró i David Ruano. No tan sols hi trobem “la” Lizaran actuant, explica, sinó que gràcies a l’extensa col·laboració de la família, companys i amics, podem veure imatges i records personals de l’Anita, tal com la coneixíem les persones més pròximes. Precisament, per recollir els aspectes més íntims de l’actriu, la mostra reprodueix i recorda com era el seu camerino, amb els perfums del seus personatges i el seu whisky, la prestatgeria amb els seus premis i també l’afició per cultivar el seu hort urbà. A més, un petit audiovisual de quinze minuts mostra imatges inèdites, fragments d’entrevistes i les actuacions teatrals més destacades, per recordar la seva gran qualitat com a actriu i fer reviure la seva veu i el seu somriure sorneguer.
El llibre d’homenatge, tal com avança Guillem-Jordi Graells, també serà molt visual i calidoscòpic. Inclourà les imatges de l’exposició i, com si es tractés d’un mosaic, dibuixarà la personalitat de l’Anna Lizaran a través de textos propis, com poden ser les cartes que va escriure quan s’estava a París, les crítiques i entrevistes que li van fer al llarg de la seva carrera, i dedicatòries signades pels seus companys de professió i amics. Hem demanat a les persones que van treballar amb ella que ens expliquin els seus records, les seves anècdotes, destaca Graells. Professionals del teatre com Josep Maria Flotats, Emma Vilarasau, Joan Font, Sol Picó o María Araujo, entre molts d’altres, han acollit amb ganes la petició del Lliure i han expressat la seva estima per l’actriu amb textos breus però intensos.
Més homenatges en el futur
Aquestes no seran les úniques iniciatives per recordar “la” Lizaran. El TNC, on la “Meryl Streep catalana” va brillar amb Agost molt abans que l’actriu nord-americana ho fes al cinema, ja ha col·laborat en l’exposició i està valorant diverses accions d’homenatge de cara a un futur proper.
Anna Lizaran continuarà, doncs, ben viva gràcies a l’estima del públic i de la professió. I sobretot, gràcies a uns personatges als quals va saber trobar, com ningú, el perfum adequat.
