És paradoxal perquè l’adolescent és passió, com ho és (o hauria de ser) el teatre; empatitza, com els actors; qüestiona, descobreix el món, i l’escena, i alhora, l’interroga des del joc. El jove és fràgil, és transformació, desitja pertànyer a un grup i busca la seva identitat, i el teatre ofereix rols, equip, es pregunta sobre qui som. Els bons muntatges deixen, a més, empremta. Som molts els que guardem un record emocionant d’una obra que vam veure de joves.
Aquests darrers anys, sembla que hi ha un interès incipient per aquesta delicada franja d’edat. Ara tenim els Premis Buero de Teatre Jove, el Premi SGAE infantil i juvenil, el d’Assitej; col·leccions específiques de les editorials Ñaque i Algar. També les campanyes d’iniciació al teatre de la Sala Cuarta Pared, a Madrid, o les de la gallega Andamio i les de la Fundació Xarxa a Barcelona, entre d’altres. I, per descomptat, la pràctica del teatre en instituts (ja, per fi, reglada). En aquest moviment s’inscriu la Joven Compañía. Teatre fet per adolescents per a adolescents.
Malgrat tot, no n’hi ha prou. Un compromís més gran del sector i de l’Administració amb ells, el nostre futur. Un compromís que, en realitat, passa per desitjar ciutadans crítics i creatius.
