Ens preguntem com és la presència de les dones i les persones no binàries al món del circ.
El circ és excepcionalitat, és risc, és bellesa, destresa, màgia, sobrepassar els límits, gairebé de manera sobrenatural. No obstant això, les dones i persones no binàries que poblen el món de les carpes no s’escapen del context heteropatriarcal que ens embolcalla.
Què vol dir ser una dona al món del circ? Per artistes com Griselda Juncà, d’Hotel Iocandi, o Lara Renard, de la companyia Sputniks, vol dir bregar amb la inseguretat i la síndrome de la impostora, i també amb alguns micromasclismes que provenen de les mateixes estructures. Res de nou.
Però si ens preguntem per què les dones del circ són menys visibles que els seus companys homes, un dels motius potser està lligat a les mateixes artistes, però no és l’únic. “Sovint, quan he tingut la sort de participar en algun projecte gran i en bones condicions, m’he preguntat: per què jo?, i si em mereixia estar aquí”, explica Renard, de vint-i-set anys.
L’edat (la joventut o la manca d’aquesta) també pot ser un factor per entendre l’escassetat de dones al circ. Tot i que creu que la síndrome de la impostora està present en el dia a dia de gairebé totes les dones, Juncà pensa que part del problema de la manca de visibilització són els pocs referents en què les artistes es poden emmirallar: “Comptem amb pocs referents femenins, sobretot de dones menys joves. Encara costa veure cossos de dones de més de quaranta anys en escena, tot i que n’hi ha”.
Fer espectacles amb perspectiva de gènere “no consisteix només a construir programacions paritàries”
I el cos, indissociable del món del circ, és un dels elements clau en la cosificació i la sexualització, igual que en la invisibilitat. Les dones hi són, però a vegades només un tipus de dones i d’una manera molt concreta. Joves, belles, amb vestits minúsculs i cossos esculturals. Per això –apunta Alba Sarraute, codirectora juntament amb Cristina Cazorla del Trapezi de Reus–, fer espectacles amb perspectiva de gènere “no consisteix només a construir programacions paritàries, ja que llavors només veiem la part quantitativa i no la part qualitativa”, i afegeix: “Una proposta artística pot tenir perspectiva de gènere amb dos homes i una dona a escena i, en canvi, un espectacle només amb dones a l’escenari pot no tenir aquesta mirada”. La Fira Trapezi programa tenint en compte la paritat a l’hora de triar els espectacles que s’hi veuen. Ara bé, tal com diu la directora, “programar de manera paritària és una feina imprescindible, tot i que la paritat no garanteix un canvi de relat”, i rebla: “Sovint m’he preguntat: per què és notícia que dues dones dirigim el Trapezi, perquè els festivals siguin paritaris? Per aportar la mirada de gènere, o perquè som bones programadores?”.
Paritat sí, però canvi de relat?
Tanmateix, tot i que en el circ tradicional sí que és cert que es perpetuen alguns dels imaginaris clàssics –homes forçuts i masculins i dones boniques enfundades en vestits de lluentons–, Renard exposa que al circ contemporani, “tot i que pugui semblar el contrari, a vegades tampoc hi ha cap voluntat de deconstruir els rols clàssics i apostar per cossos diversos”. Un dels problemes de la cosificació, comenta l’artista, és el vestuari, que sovint va associat a la tècnica i és difícil que sigui neutre: “Per exemple, en un mans a mans, normalment per una qüestió de pes, la noia és l’àgil i porta roba més estreta i curta; en canvi, el noi va més cobert”. Ara bé, per Renard “la cosificació està en la mirada de l’altre”. “Per què un pantaló curt en una noia es llegeix des de l’erotisme?”, es pregunta.
Els homes estan molt més representats, i a certa edat la seva presència és encara més alta
Per Sarraute, en canvi, la cosificació pot ser empoderadora: “No crec que les dones del circ tradicional, amb els seus vestits i les seves pestanyes, siguin menys feministes o reprodueixin un rol patriarcal, la bellesa no té res a veure amb la perspectiva de gènere, el que compta és el que desprèn. Ningú pot dir que quan Beyoncé ensenya el cul no estigui empoderada, doncs amb el circ crec que passa el mateix”.
Juncà opina que encara es mantenen certs estereotips que estan molt arrelats en l’imaginari col·lectiu, com per exemple en moltes escoles, on s’aprèn encara des d’aquesta visió o des d’una visió no revisada. Tanmateix, observa la integrant d’Hotel Iocandi, “des de fa un temps, moltes artistes i programadores treballen des de la revisió d’aquests estereotips tan marcats, trencant-los i evolucionant cap a altres maneres”.
Les quotes són imprescindibles perquè serveixen per esmenar una situació de desigualtat estructural
Sarraute explica que en el cas de Trapezi s’ha programat seguint criteris de paritat, i que programar dones o que apareguin als projectes és clau en les subvencions. “Tot i així, jo no acabo de creure que aquesta discriminació positiva sigui avantatjosa, perquè jo potser prefereixo treballar amb un equip que conec i són homes, i no per això perdo la perspectiva de gènere. Però és interessant que això es tingui en compte perquè qui no ho hagi pensat ho tingui present”.
Per Juncà i Renard, en canvi, les quotes són imprescindibles perquè serveixen per esmenar una situació de desigualtat estructural. A més, remarca Renard, “calen primeres oportunitats per anar-nos formant com a artistes, i sovint els nois tenen més espais que les dones o les dissidències de gènere”.
Menys dones soles, menys solos de dones
Tot i les quotes, la discriminació positiva, les programacions paritàries o les programadores dones, el cert és que, tal com escrivia Elena Zanzu en un article a la revista Zirkòlika, l’any 2021, les companyies formades per dones o persones no binàries, i les o lis artistes que decideixen fer solos són minoria.
Per Juncà és evident que es programen més solos masculins: “Si mirem moltes programacions de festivals a vegades encara costa veure-hi paritat”. “I no és perquè no hi hagi solos fets per dones”, afirma. De fet, Silvia Capell, Vivian Friedrin i la persona no binària Elena Zanzu en són bons exemples. Tot i això, si es té en compte l’última enquesta de l’APCC, en la professionalització en el món del circ els homes hi estan molt més representats, i a certa edat la seva presència és encara més alta. “I aquests percentatges indiquen moltes coses, com precarietat, maternitat, pocs referents…”, etziba Juncà. I és a certa edat, relata Re- nard, quan es comencen a fer solos: “És quan et sents més segura, quan ja tens una trajectòria artística i saps què vols explicar, i aquest punt de maduresa coincideix normalment amb el moment en què et decideixes per la maternitat”.
El circ és una art associada sovint a la joventut, a la destresa i a l’agilitat dels cossos joves; la maduresa, tanmateix, pot aportar també mirades interessants i diferents
Ser mares, juntament amb la síndrome de la impostora i els pocs referents de dones artistes, és un dels esculls de les dones al món del circ. Per Juncà calen cossos de dones més grans, diversos i també de mares, “perquè nosaltres hi som, però hem de lluitar encara per ser-hi més. El circ és una art associada sovint a la joventut, a la destresa i a l’agilitat dels cossos joves; la maduresa, tanmateix, pot aportar també mirades interessants i diferents”.
Per Juncà, les dones que fan solos tenen suport durant la creació, però molt menys pel que fa a la producció i l’exhibició, “ja que es continua confiant més en un solo masculí que en un de femení, almenys d’entrada”. Per l’artista, sovint aquesta manca de referents és la que condueix a una falta de confiança de qui programa. “Falta valentia, que hi puguem ser i també que ens puguem equivocar”.
Calen cossos de dones més grans, diversos i també de mares
Projectes amb ulleres liles
Territorio Violeta és un projecte que neix amb la voluntat de pal·liar el dèficit de dones al món dels festivals culturals. Així, l’any 2021 es va iniciar un nou projecte, per al qual es va comptar amb la col· laboració de la Universitat Internacional d’Andalusia i la complicitat del Festival Circaire per tal de redactar una Guia de bones pràctiques per a la paritat en festivals de circ. Aquesta guia va ser el resultat de les taules de treball de Silvia Pereira, María Folguera, Cristina Cazorla i Rosa Colell, coordinada per Marta Sitjà i amb la cooperació de Circada i Circaire. Territorio Violeta té en compte la paritat dels festivals i selecciona els espectacles paritaris per tal de programar el Festival Territorio Violeta, festival de artes escéni· cas e igualdad entre hombres y mujeres.
Més articles del dossier “El circ es vol fer gran”
6 veus del nou circ català que cal conèixer
El circ es belluga amb força
El circ es vol fer gran
Escarlata: “El circ a Catalunya té uns circuits molt limitats, ens falla la política”
