Reivindicar l’experiència col·lectiva que suposa anar al teatre és un deure que tenim si volem fer créixer el públic.
En una societat cada cop més individualista, rituals com el teatre permeten un cert sentit d’àgora que convé no perdre. Més enllà del consum escènic, que pot caure en els paranys de l’individualisme, hi ha activitats que alimenten la conversa i el debat i fomenten la reflexió col·lectiva. L’activitat paral·lela per excel·lència és la postfunció
Ja se sap, de vegades el millor d’anar al teatre és la conversa posterior. Parlar del que acabes de veure sovint enriqueix el teu coneixement, millora la comprensió de la peça i t’ajuda a posar a lloc tot el que has viscut. Una opció fàcil és parlar amb qui t’ha acompanyat, amb la cervesa a la mà, al bar de la cantonada. Una altra és seguir el rastre de les converses o col·loquis postfunció, digues-li com vulguis. Les figures que solen intervenir en aquestes activitats es podrien dividir en equip artístic, moderació i públic.
En primer lloc, l’equip artístic. Sovint ens trobem que, per practicitat, els intèrprets hi són. Aquesta convenció fa il·lusió al públic, que aplaudeix el gran valor que té, després de fer la funció, quedar-se a explicar-la. No sempre és el mateix nivell d’il·lusió el que trobem per part dels intèrprets que, cansats i obligats a fer hores extres (habitualment sense remunerar), es dediquen a justificar una peça de la qual no tenen per què compartir ni el fons ni la forma. Potser una regulació d’aquestes hores extres (dels intèrprets o del tècnic) clarificaria el rol dels intèrprets. De vegades, qui ha escrit o dirigeix l’obra sí que assisteix a la trobada i es pot aprofundir més en com ha estat concebut l’espectacle. Rarament hi trobem equips d’escenografia, vestuari, il·luminació, música… Ja seria un altre meló.
En segon lloc, la moderació. Qui ha de moderar una conversa postfunció? Els periodistes culturals es reivindiquen com a persones amb coneixement del sector, capacitats comunicatives i experiència per fer-ho. Potser qui n’ha arribat a fer més és Recomana, la plataforma de crítics d’arts escèniques, que en un any n’havia sumat cinquanta. D’entre aquestes, algunes a càrrec de Novaveu, especialment amb companyies joves. També Agost Produccions o el club TRESC hi havien dedicat gran part de la seva activitat. Ara, però, els horitzons s’han eixamplat i sembla que el perfil de qui organitza i modera aquestes converses és cada cop més divers. No només ho fan crítics o periodistes culturals, també periodistes generalistes, professionals de les arts escèniques o experts en la temàtica de cada espectacle. Els teatres públics han preferit estabilitzar els perfils i comptar sempre amb els mateixos professionals, com poden ser Andrea Gumes, Gemma Ruiz o Queco Novell.
Si la conversa no va tan dirigida al fet teatral, el ventall de possibilitats en el tema i la moderació encara s’obre més. Molts teatres opten per muntar ells mateixos les activitats. De vegades per penjar-se la medalla (o la subvenció) de creació i desenvolupament de públics, o per vendre més entrades per a aquella funció, com a eina més d’intercanvi comunicatiu amb algunes entitats o per dotar l’obra de més contingut. Entitats com Òmnium, per exemple, organitzen aquestes converses amb els teatres, sempre moderades pel periodista Pere Solà Gimferrer. Un altre possible dinamitzador és el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, enfocant les converses des de la psicologia dels personatges o centrant-se en les temàtiques que aborda l’obra. Si es tracta de converses temàtiques, algunes sales conviden professionals especialistes en el tema de l’obra i els fa dialogar amb l’equip artístic. Sovint opten per figures més mediàtiques, que puguin seduir un públic menys assidu al fet teatral. Són menys habituals les converses prefunció, amb un debat introductori sobre el tema, però hi ha exemples com el pòdcast previ en directe que es fa als Dijous Fort (TNC) o les sessions Una hora abans (Mercat de les Flors).
Quin públic?
En tercer lloc, el públic. Entre les persones que assisteixen a aquestes activitats hi trobem des del que marxa just acabar la funció fins al que arriba a dir diverses vegades “més que una pregunta, tinc una reflexió”. És habitual trobar-se que ni el mateix públic d’aquella funció sap que hi ha una activitat paral·lela. Sovint, el cap de sala ho anuncia just abans o just després de la funció. Però de què serveix fer aquestes activitats si no arriben al públic? O si només s’hi queda un petit percentatge del públic de la funció? Segur que hi ha un sector de gent que tria la funció fixant-se en quin dia hi ha col·loqui, però ben minoritari.
Sembla que alguna cosa està canviant. Hi ha formes velles que no ens acaben de convèncer i les noves han obert un munt de debats sobre qui hi intervé, com han de ser aquestes activitats i per a què serveixen. Sigui com sigui, en el moment de començar la postfunció, apareix (o no apareix) la màgia. Si equip, moderació i públic flueixen en una conversa interessant, agradable i que no es faci llarga, l’activitat compleix el seu objectiu: enriqueix, fa créixer el públic i dona valor afegit a l’experiència escènica.
