Artistes en zona d’emergència, creacions assetjades per la repressió arriben a diferents escenaris de Barcelona
L’actor i director Ramzi Maqdisi em demana dues coses. La primera, que no desveli la incògnita que hi ha darrere de The land’s heart is greater than its map, l’espectacle que ha cocreat amb la britànica Olivia Furber i que presentarà aquest mes d’abril a Barcelona. La segona, que no utilitzi la paraula “conflicte” per referir-me a la situació del seu país, Palestina. Un conflicte el podem tenir tu i jo parlant, però si jo tinc un ganivet i t’ataco violentament, això ja no és un conflicte. El que hi ha a Palestina és una ocupació”. Hem quedat per parlar de teatre, però la cultura no pot sortir indemne del context en què es crea. The land’s heart… és una peça de carrer, una visita guiada amb auriculars: “Tenim una ruta organitzada, i a cada parada expliquem una història. Mentre el públic circula, va escoltant ambients de la ciutat on el volem portar”, que es manté oculta per evitar idees preconcebudes. La peça, una coproducció que s’ha fet més de 180 vegades al Regne Unit, arriba ara no només traduïda al català sinó també adaptada a les particularitats històriques de casa nostra, per tal de crear connexions personals: “Al final les històries es creuen i poden ser similars”, explica el creador, que també alerta de la duresa del que s’hi explica.
“El sector de l’art a Catalunya és molt tancat. I si em truquen com a actor sempre és per interpretar un estereotip”
Durant l’últim any, els atacs a la Franja de Gaza han paralitzat tot el sector cultural palestí, però el problema ve de més lluny. Com que l’Estat no està plenament reconegut, el país no té capacitat institucional per finançar les entitats culturals. El teatre només es pot mantenir gràcies a iniciatives privades, que han de conviure amb dificultats econòmiques i repressió ideològica. L’alternativa en molts casos passa per l’exili o el circuit internacional, que tampoc està exempt de limitacions. Instal·lar-se definitivament a Barcelona el 2020 tampoc ha estat fàcil: “M’agradaria poder treballar més aquí”, apunta Maqdisi, “però l’oferta és molt petita. Soc un moro més. El sector de l’art a Catalunya és molt tancat. I si em truquen com a actor sempre és per interpretar un estereotip”, denuncia, tot i que admet que “la situació està canviant molt a poc a poc”.
L’espectacle The land’s heart is greater than its map arribarà a casa nostra en el marc del Barcelona calling Palestina, un cicle impulsat pel TNC. L’assessora i coordinadora artística Anne Goalard explica que les restriccions de circulació són una de les principals dificultats a l’hora de programar espectacles palestins. Molts dels artistes que poden desplaçar-se és perquè tenen nacionalitat israeliana o doble nacionalitat. Arribar fins a les propostes programables també és complicat. A conseqüència de l’ocupació, el teatre palestí “està poc registrat i pràcticament indocumentat”. A més, “les obres poques vegades es publiquen o es tradueixen”.
L’ambivalència del salvador blanc
Goalard em fa arribar un estudi de la investigadora Astrid Chabrat-Kajdan sobre la influència europea en el teatre palestí. En ell s’explica com l’ajuda europea, tot i ser imprescindible, també és limitadora de la llibertat d’expressió. Així, el suport econòmic només pot arribar als teatres si es registren com a ONG i compleixen unes complicades exigències de neutralitat política. Als teatres subvencionats se’ls demana que vigilin no només artistes i equips, sinó també el públic. Pel que fa a la formació, aquesta només pot recaure en els teatres. Les universitats palestines no ofereixen diplomatures escèniques i les escoles han d’aliar-se amb universitats internacionals per aconseguir el reconeixement oficial dels seus títols, cosa que no sempre és possible.
La investigació de Chabrat-Kajdan també alerta del perill de la col·laboració desigual: “La majoria de les obres teatrals palestines es comparteixen i coescriuen amb artistes europeus”. Això els ajuda en el finançament i la visibilitat, però alhora també denota un cert desequilibri, ja que normalment les obres compten amb textos, idees i direccions europees, limitant la presència palestina a l’àmbit actoral.
Espai de trobada
Curiosament, aquesta primavera Catalunya mirarà cap a l’escena palestina per partida doble. A més de la proposta del TNC, enguany es farà la primera edició del Festival Incert, una iniciativa de l’Associació Catalana per la Pau. El festival, que portarà a casa nostra artistes palestins, però també kurds i colombians, té dues particularitats: la descentralització, estenent-se més enllà de Barcelona, i la unió de cultures, amb propostes creades per artistes catalans i dels diferents països participants.
“24 hores després que tornessin a Palestina, ens arriba un missatge dient que els estan bombardejant”
En l’àmbit palestí, una de les entitats amb qui col·laboren és The Freedom Theatre, un espai ubicat al camp de refugiats de la ciutat de Jenín. “La funció que fan és imprescindible, tenir una illa on poder somriure, imaginar i enfadar-se sense que el teu enuig faci mal a un altre”, relata Marta Otín. La catalana, directora de l’Arsènic Espai de Creació de Granollers, va visitar el centre fa uns anys amb alguns dels seus alumnes en un intercanvi creatiu. Ara, les dues entitats presentaran en el marc de l’Incert Allò blanc de la llimona, un espectacle que va començar-se a crear en una residència conjunta a Santa Maria de Palautordera. “24 hores després que tornessin a Palestina, ens arriba un missatge dient que els estan bombardejant”, relata.
The Freedom Theatre continua resistint tot i els múltiples episodis de violència, que inclouen atacs, detencions i fins i tot l’assassinat el 2011 del seu cofundador, Juliano Mer Khamis, per part de l’exèrcit israelià. A Palestina, com al Kurdistan o altres zones inestables, la cultura és una eina per mantenir la identitat, motiu pel qual es defensa i es promou tant a fora com a dins del país, a vegades a través de les escoles o d’activitats gratuïtes que permeten arribar a les classes populars. Teresa Palop, directora de l’Incert, explica que l’acció dels i les artistes palestins és contínua i en doble direcció, referint-se al conservadorisme. Aquest, però, no és homogeni: “Volem demostrar que els artistes palestins poden parlar de la seva sexualitat amb molta llibertat, que no hem de reduir aquests artistes al drama que viu la seva comunitat, que tenen humor i sentit de la diversió i que compten amb els millors DJ del món”, conclou Anne Goalard.
ELS FESTIVALS
Barcelona calling Palestina. Del 9 al 13 d’abril al TNC.
El projecte és una iniciativa de Carme Portaceli i Anne Goalard que ja va començar la temporada passada amb Barcelona calling Beirut i que busca una continuació anual, amb una tercera edició dedicada a la creació àrab i una quarta oberta a tot el Mediterrani. En aquest sentit, el TNC està impulsant una xarxa mediterrània de teatres i festivals, de la qual ja formen part 15 entitats de diferents països. Enguany es podran veure nou espectacles i una conversa.
Incert. Festival Internacional d’Arts Vives. Fins el 25 de maig a diversos municipis de Catalunya.
Des de fa deu anys, l’Associació Catalana per la Pau ha incorporat els drets culturals dins de les seves línies de treball, tant pel que suposa la cultura per al desenvolupament humà com perquè serveix d’“altaveu per denunciar moltes de les situacions de vulneracions de drets humans que existeixen”. A Palestina, treballen amb quatre de les dotze entitats de la Palestinian Performing Arts Network, i fa anys que porten a terme intercanvis interculturals. El pas del The Freedom Theatre pel festival es completarà amb el monòleg And here I am, una peça autobiogràfica del director Ahmed Tobasi que ha girat internacionalment i que passarà per cinc localitats catalanes.
