Cinc apunts per al present i el futur
A l’estiu passat, la nostra funció El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai va ser cancel·lada per l’Ajuntament de Briviesca només tres setmanes abans de la data acordada per a la seva celebració. L’episodi va tenir lloc després de les eleccions municipals i abans de les generals,
i va formar part d’una trista sèrie de cancel·lacions posteriors a la formació de les noves corporacions municipals. En el nostre cas, la suspensió de l’obra va ocórrer precisament a la localitat on el mestre Antoni Benaiges va ser empresonat, torturat i assassinat –el seu cos, com el de tantes víctimes, segueix desaparegut–, però també allà on va exercir el magisteri durant tres anys i els va prometre el mar als seus alumnes, la cancel·lació va adquirir al punt una força tan concreta com simbòlica.
Des d’aleshores, la pregunta sobre la censura de l’obra ens ha acompanyat en gairebé totes les entrevistes i intervencions que hem fet pel nostre treball, fos sobre aquesta mateixa funció o sobre altres treballs. He acceptat la invitació de la revista Entreacte a escriure sobre aquest episodi, ara que ha passat un temps i he pogut comprendre i ordenar algunes idees, i també amb l’esperança –ho explicaré després– que sigui aquesta una de les darreres vegades que ho faci.
1
El primer apunt és sempre el més urgent, encara que tots ho són: cap dret no és permanent si no es protegeix. Per descomptat, els de l’any passat no van ser ni els primers ni els darrers casos de censura de la nostra democràcia, més o menys directes, més o menys velats. Insisteixo: cap dret no és permanent si no es protegeix. La llibertat d’expressió i l’accés lliure a la cultura haurien de ser una línia infranquejable en una democràcia plena, i cal estar sempre alerta.
2
El segon apunt és laboral i legislatiu, encara que tots ho són: els censors han aprofitat les inconsistències i debilitats d’un sistema de contractació fràgil, en no poques ocasions relacionat amb la paraula, el compromís o la bona fe de qui contracta; la suspensió d’un espectacle encara poques setmanes abans de la celebració no comporta sancions legals per al censor ni es preveuen indemnitzacions per a les companyies encara que aquestes puguin relacionar les despeses ja suplertes i els perjudicis econòmics. Cal un sistema de contractació que asseguri tant el lliure exercici de la direcció artística i de programació dels nous equips configurats com la salvaguarda dels compromisos ja adquirits. Ja no parlo dels espectacles internacionals que han de ser contractats amb una anticipació d’un o dos anys, i més encara, pels calendaris de gira, però en quina situació estem que no es pot protegir una programació d’aquí a tres o sis mesos?, quins projectes artístics poden desenvolupar-se si estan del tot sotmesos al calendari electoral i a les vel·leïtats partidistes?
S’exerceix la censura com un gest violent, alliçonador, un càstig públic als creadors que aborden els temes que consideren part d’una agenda política
3
El tercer apunt és polític, encara que tots ho són. La censura no pot ser només una preocupació o assumpte dels treballadors culturals, sinó de tota la ciutadania, perquè són els seus drets i llibertats els que es veuen atacats quan es produeix. Hi ha un intent per part d’alguns de persuadir la ciutadania que la cultura és un assumpte que no li pertoca, una activitat d’una elit subvencionada i aliena als problemes més urgents. S’exerceix la censura com un gest violent, alliçonador, un càstig públic als creadors que aborden els temes que consideren part d’una agenda política, una advertència als que es plantegen ocupar-se d’assumptes similars, i també un missatge que incideix en aquesta terrible i falsària divisió entre la ciutadania i la cultura. Per això és fonamental una resposta ciutadana a la censura, perquè és la mateixa democràcia la que està sent atacada. En el nostre cas, va ser exemplar la resposta ciutadana. Es va organitzar una lectura del text al mateix lloc i en la mateixa data en què s’hauria d’haver celebrat la funció. És urgent evitar els personalismes, els discursos abstrets fins i tot a la ferida, perquè això va sempre de nosaltres, també, i fins i tot abans, dels que no comparteixen les nostres idees. És important explicar això una vegada i una altra, quan sigui necessari, que el nostre programa és humanista i no partidista, que es tracta de la salvaguarda dels drets i llibertats al nostre país, que necessitem una cultura plural i diversa per ser un país plural i divers, que necessitem llocs que permetin el dissens gentil, que hem de salvaguardar els espais on encara ens preguntem com és això de viure junts, de conviure amb els diferents i, per què no, preguntar-nos si nosaltres també podem ser uns altres i fins i tot els altres.
4
El quart apunt és artístic i ètic, encara que tots ho són. No hem evitat mai la pregunta sobre la cancel·lació a Briviesca, però no acceptem que la nostra obra sigui “l’obra censurada”. Necessito explicar-me. L’obra existia abans i existeix després de l’episodi de Briviesca. Si és valuosa o no, ho ha decidit el públic, la crítica, els companys, mai el censor. D’una altra manera: no és valuosa perquè va ser censurada. Volem deslligar-la, alliberar-la de la violència. Desitgem que el públic acudeixi al teatre sense aquesta tutela, que l’obra no sigui simpàtica o antipàtica (disculpin l’adjectiu) pel gest del censor. Per descomptat que agraïm tot l’afecte i el suport rebuts, però el més important és la llibertat del públic en la trobada amb l’obra. Per descomptat que no esquivem la pregunta sobre el que ha passat, però protegim la nostra feina del gest violent. Hi ha el perill d’una lectura retroactiva de la vida de l’obra, que quedi lligada per sempre a qui no hauria d’estar mai lligada. És una mena d’etiqueta que intentem arrencar de l’obra i demano, i aquí parlo només en nom meu, la reflexió de la premsa. He fet entrevistes en què tot semblava un passadís fins a aquesta pregunta. I comprenc el meu temps i comprenc l’“agenda d’actualitat”, però sento que en la voluntat del censor està impregnar l’obra de la seva presència, d’aquesta sospita, que es busca allunyar del pati de butaques alguns espectadors amb aquesta lletra escarlata. Per això lamentem que de vegades s’anunciï la funció com “l’obra censurada per” i que en alguna ocasió l’única menció fos aquesta… Se’ns ha arribat a dir que “ens ha anat bé”. Tant de bo no haguéssim hagut de viure res d’això. Cal dir-ho? L’obra existia abans i continua existint després de la cancel·lació; per sort els espectadors ens han acompanyat i ens acompanyen en la seva llibertat i, per sort, aquesta trobada no depèn ni dependrà d’aquest episodi puntual.
Una altra de les voluntats del censor, aquest mecanisme pervers que desplaça la sospita de l’agressor a l’agredit
5
El cinquè apunt és personal, encara que tots ho són. Hem reaccionat i actuat el millor que hem pogut i sabut, en els terminis i les maneres que hem considerat oportuns per a la nostra cura i la dels nostres companys. Comprenc que la nostra resposta hagi estat observada amb atenció i fins i tot amb rigor, encara més en el meu cas per haver exercit una responsabilitat pública en els darrers anys. Per això tanco en primera persona. De vegades les meves decisions davant la cancel·lació han estat considerades tèbies o fora dels terminis que altres exigien; de vegades he estat qüestionat en públic –fins a l’insult– per aquells que he defensat en privat allà on considerava més necessari, sense publicitar-ho en xarxes. Per descomptat, jo no gosaria qüestionar en públic la reacció d’altres companys davant d’episodis similars, encara que no la comparteixi. Perquè en els darrers anys he comprès que a cap persona que pateixi un episodi violent –per descomptat, pondero l’escala del que jo he viscut davant d’altres molt més greus i traumàtics– se li hauria d’exigir una resposta paradigmàtica, perfecta. He comprès, sí, aquest mecanisme pervers que desplaça la sospita de l’agressor a l’agredit. Aquesta és una altra de les voluntats del censor i, per desgràcia, n’hi ha que l’han obeïda.
Voldria, però, acabar en la confiança que tot el que hem viscut ens serveixi per comprendre com de preuada i important és la nostra llibertat d’expressió, que bonic i poderós és el teatre en la seva voluntat d’asseure’ns els diferents en un mateix lloc per continuar preguntant-nos què és això de viure junts, i com sempre, però sempre, som a temps de tenir cura dels nostres vincles.
Gràcies.
