Que el sector de les arts escèniques és complicat és una obvietat. Que cada any neixen companyies i espectacles que el panorama no pot assumir, també.
Però què en fem, de tot això? Ens lamentem i ens queixem repetint el mantra… el sector està fatal? O tirem endavant? Quina és la realitat que vivim les companyies joves? He tingut la sort de parlar amb diverses companyies, incloent-hi la meva pròpia, per fer una panoràmica del sector i compartir les nostres experiències en primera persona.
El funcionament del sector
Les companyies joves ens movem en un ecosistema desigual en què les sales petites actuen com a punt d’entrada, refugi i trampolí. Però també involuntàriament on es crea una inèrcia que dificulta molt avançar. Segons Epidèmia Teatre, “encara s’associen massa sovint amb la precarietat, però són espais on es genera una part indispensable de la vitalitat creativa del país”. Als teatres públics, la presència de companyies petites és testimonial. Hi ha programadores i espais que aposten pel risc i cuiden les companyies emergents, però continuen sent una minoria.
Un dels nostres maldecaps és la distribució: la majoria de nosaltres no tenim hores ni recursos per dedicar-hi l’energia que caldria. Ens passem més temps perseguint bolos que no pas fent allò que ens apassiona. Se’ns menja la paperassa i les ganes de no continuar perpetuant males pràctiques com l’autoexplotació.
Totes hi estem d’acord: el ritme de producció actual és insostenible, i hi ha moltes ajudes a la creació però poquíssim acompanyament posterior. Llum de Fideu confirma que “les obres neixen i moren massa ràpidament, i això genera frustració i desgast. Voldríem poder aturar-nos i donar més vida a cada peça”.
El que demanem són més espais intermedis entre sales petites i grans teatres. A La Bella Otero ho tenen clar: “Falten sales de mitjà format; si no, el salt és massa gran, massa de cop”. Volem una distribució més equitativa per arribar també als pobles i no quedar-nos només a les grans ciutats. Les Pinyes defensen que s’ha de “descentralitzar la cultura, als pobles ha d’arribar tot tipus de teatre”. Necessitem més diners i menys burocràcia. I, sobretot, que es pugui crear des del desig i no des de la necessitat.
El desgast
El teixit teatral s’aguanta per la il·lusió i la resiliència dels qui hi som. Duo Fàcil remarca que la “motivació conviu amb un context estructuralment precari i una desconfiança sistèmica en la cultura com a bé comú”. Mantenir aquesta dedicació desgasta i fa que molts projectes morin abans d’hora. Encara més quan poques de nosaltres ens podem dedicar únicament a les nostres companyies. Inhabitants sostenen que “en aquest context hem après que si no ens donen feina, ens la fem nosaltres”. L’autogestió no és només un lema sinó una necessitat.
La nostra generació
“Suposo que cada generació als seus inicis sent que està canviant d’alguna manera les coses”, rematen Inhabitants. Si mirem el teatre que fem podríem dir que hi ha un esperit més reivindicatiu i una necessitat gairebé vital de confrontar el sistema. Duo Fàcil ho reforça: “Quan tot va malament, vols trencar contra això, hi ha ràbia que s’ha d’expressar d’alguna manera”. Potser aquesta energia ha acabat definint una identitat col·lectiva: un teatre més radical, més polític, més visceral. O potser totes les generacions van començar així, però nosaltres no les vam veure o viure.
“No volem romantitzar la precarietat”, apunta La Bella Otero, “però almenys ens dona la llibertat de fer el que nosaltres volem realment”. I sí, posats a escollir, com a mínim fem allò que ens vingui de gust, siguem fidels a nosaltres mateixes: “Podem intentar reconvertir la precarietat en llibertat”, apunten.
El sentiment de comunitat és clau, encara que massa sovint pugui quedar només en paraules. Las Espectadoras mantenen que “existeix una xarxa teatral jove i potent, però encara hi ha desconnexió entre nosaltres i ens falta generar més vincles. Hem de fer pinya, anar a veure’ns les unes a les altres i donar-nos suport. Són gestos indispensables per sobreviure en aquest sector tan hostil”.
I ara què?
És fàcil assenyalar els dèficits del sistema, però també hem d’assumir la nostra part de responsabilitat. Epidèmia Teatre fa autocrítica: “Sovint ens falta formació en producció i gestió, i tendim a ser una mica naïfs”. Si no ens organitzem, el risc és que ens mengin les inèrcies, i acabem esgotats i atrapats en un victimisme estèril. A la nostra companyia Application Rejected ho tenim clar: “Ens queixem molt –i amb raó–, generem molt de soroll però poca acció per revertir la situació. Cal trobar l’equilibri entre reivindicar i actuar!”.
Hem d’ocupar espais que pensem que no són nostres. Segons Les Pinyes, “és una qüestió de creure’ns-ho: si no ens posem sobre la taula, ningú no ho farà per nosaltres”. I és que no demanem privilegis, sinó l’oportunitat de demostrar que tenim coses a dir i que les podem dir amb qualitat i rigor.
Ésclar que ens hem ficat en un bon jardí escollint aquesta professió, però no tenim intenció de marxar. El sector està malament, sí, però totes anem tirant amb els nostres projectes, formant-nos i evolucionant com a companyies. Potser no sabem del cert com serà el futur, però tenim clar que no serà sense nosaltres.
| Duo Fàcil On les veurem: del 26 de desembre a l’1 de febrer al Teatre Maldà amb Observin aquests fills de puta | Cia. Inhabitants On les veurem: fent gira de L’illa del tresor i un dijous al mes fent impro a La Saleta de Lleida |
| Epidèmia Teatre On les veurem: de gira amb Guateque | Llum de Fideu On les veurem: fent gira de Sfumato |
| Cia. Les Pinyes On les veurem: de gira amb Hi, I’m Steven i Un tros de pa i Perla | Cia. Las Espectadoras On les veurem: de gira amb Tribut a les rates, presenten l’edició del text el 9 de desembre a les 19 h a la Llibreria Alibri. |
| Application Rejected On les veurem: en la gira d’Estrena’t al Territori amb Hora Bruixa i de gira amb Pa amb tomàquet, el demà i Festum | La Bella Otero On les veurem: descansant aquesta temporada però treballant per al pròxim pas de la companyia |
