Conversem amb alguns dels professionals de la traducció de teatre més reputats de Catalunya a la recerca dels seus trucs i secrets.
“Si en música es nodreix l’amor, toqueu”, “Si l’amor es nodreix de música, continueu tocant” o “Si és aliment la música d’amor, toqueu encar”. La mera traducció del primer vers de Nit de Reis de Shakespeare (reproduïda aquí per Joan Sellent, Salvador Oliva i Josep Maria de Sagarra, respectivament) exemplifica el paper cabdal d’aquesta pràctica que si es fa bé, passa desapercebuda. No es tracta tan sols de canviar l’idioma, cal defugir la literalitat en pro de la versemblança, la claredat, el ritme, l’eufonia… La traducció (sovint vinculada a l’adaptació) és un element clau de l’artefacte escènic i ens llega un patrimoni incommensurable.
Mai existirà la traducció definitiva
Per més fidel que sigui al sentit del text original, la traducció respon a un temps, a uns criteris, a unes necessitats… El traductor i professor Joan Sellent –prolífic traductor de Shakespeare al català– observa que “en anglès no hi ha cap paraula o frase que es pugui traduir d’una sola manera, depèn de la sensibilitat”, i que, malgrat que cada traductor tingui el seu model de llengua i gustos estilístics, han de mirar “que no interfereixin fins al punt que distorsioni”. La traductora, actriu i dramaturga Cristina Genebat comparteix aquesta visió d’un anglès amb paraules condensades que s’estiren a dos o tres mots quan arriben al català. Tot i això, veu positiu que no hi hagi traduccions definitives, ja que “la llengua és viva i el públic d’ara no és el de fa vint anys”.
Eva Espasa, traductora i estudiosa de la traducció teatral, corrobora l’envelliment de les traduccions i troba interessant revisar-les per analitzar si encara avui són representables. En aquest sentit, relata una anècdota molt il·lustrativa d’un col·lega que li va dir: “Quina sort que teniu el permís per adaptar el text perquè Shakespeare us arribi. Per als anglesos està sacralitzat. És intocable”. De fet, no sempre ha estat així.
Com assenyala Sellent, la traducció s’ha anat estenent en les últimes dècades: “Ara, de la mateixa manera que busques un repartiment i encarregues una escenografia, una música, etc., demanes una traducció. Fins als anys vuitanta, si volies fer un Shakespeare en català anaves a buscar Josep Maria de Sagarra, eren com les traduccions canòniques (amb alguna excepció de Terenci Moix a finals dels setanta). Als noranta ja tenies Salvador Oliva, i cada vegada es va anar fent més habitual encarregar traduccions de clàssics”.
Lliures, però lleials
“Si l’autor és bo, ser lleial al text és un favor que et fas a tu. La feina és estar a la seva altura”, afirma Genebat, que confessa que alguna vegada ha “tingut la sensació de millorar una rèplica, fent que l’actor ho tingui més fàcil a l’hora d’aprendre”. N’hi ha, com Edward Albee, que no es deixen tocar ni una coma, però en general els dramaturgs copsen l’obra com un material viu al servei de la història que es vol explicar. En tota traducció escènica hi ha sempre una interpretació i, per tant, una reescriptura, ja que la traducció automàtica de paraula per paraula no funciona. “Sobretot t’has d’empescar una cosa diferent si veus clar que hi ha una intenció humorística, si no es perd en el 95% dels casos”, apunta Sellent.
Tot i que no hi ha un consens clar en la nomenclatura, es concep com una adaptació quan es fa referència a qüestions com un canvi de gènere o d’època, o quan la lletra s’emmotlla al ritme de les cançons, mentre que la versió fa més visible la interpretació personal expressa. Sovint el límit l’estableix qui fa l’encàrrec, i la feina s’acostuma a desenvolupar amb la col·laboració del director (i amb el permís de l’autor, si és viu, o dels hereus).
Figues d’un altre paner és l’adequació del text al corrent del políticament correcte, tan en auge en el nostre temps. Tots tres rebutgen aquesta “manipulació”, que titllen de censura, i aposten per l’ús d’elements de distanciament que activin el sentit crític.
En tota traducció escènica hi ha sempre una interpretació i, per tant, una reescriptura
Traduir en veu alta
Joan Sellent no dona res per vàlid fins que ho ha dit en veu alta. “L’espectador no és com un lector, que pot tirar enrere si no entén una frase, ni té notes a peu de pàgina… Has de cuidar molt els aspectes relacionats amb la transmissió oral. El ritme, l’eufonia, evitar les cacofonies i les ambigüitats de sentit (que no siguin deliberades, clar!). No hi ha altra manera de garantir que el resultat sigui bo que anar-te dient totes les paraules i frases com si tu interpretessis el text”.
Cristina Genebat aprofita la seva faceta d’actriu imaginant el resultat final: “Tradueixo pensant en com sonarà i en la presència física. Normalment ja conec el repartiment i escric pensant en els personatges en boca dels actors que els interpretaran”.
Això sí, la prova de foc és en el treball de taula i, fins i tot, després. “En les lectures o als assajos sempre surt alguna cosa que es pot matisar o detalls que vas descobrint a mesura que treballes el text. A vegades hi ha canvis ja estrenada l’obra”, explica Sellent. Genebat hi està d’acord i, com ell, també veu sovint una opció en l’error de l’actor: “A vegades és millor com ho diuen que com ho hem escrit. Cal deixar que el material tingui espai per créixer”.
Cal cuidar molt aspectes de l’oralitat com el ritme, l’eufonia, i evitar les cacofonies i ambigüitats de sentit
És imprescindible dominar les dues llengües?
Així com tots coincideixen que conèixer a fons la llengua d’arribada –en aquest cas, el català– és un “requisit absolutament indispensable”, les opinions es bifurquen pel que fa al domini de l’idioma del text original. Espasa és la més estricta: “Avui dia, amb totes les eines que tenim, no és excusa que els traductors no dominin les dues llengües”. Genebat considera que és preferible conèixer bé la llengua de sortida perquè “moltes vegades hi ha subtext, has de poder percebre el que l’autor vol explicar més enllà de les paraules”, però reconeix que els diccionaris sempre ajuden. Sellent, que arrufa el nas quan algú li comenta que llegeix el bard en original –“entendre el seu anglès sense cap ajuda és inabastable!”–, recorda que hi ha traduccions boníssimes de noucentistes que eren incapaços d’escriure i parlar en anglès. “Penso en Josep Carner, que va ser un traductor extraordinari, amb una intel·ligència i intuïció literària i lingüística brutals, però amb un coneixement passiu de les llengües, fet a còpia de lectures. O en Sagarra, que no sabia anglès i se servia de traduccions franceses”.
Partidària de la traducció directa (sense llengües pont), Espasa no veu adient la fórmula del Regne Unit, on un dramaturg de prestigi signa l’adaptació rematant la tasca dels literals. Igualment al·lega que, si bé cal conèixer el món teatral, no sempre és possible un contacte directe i continu, ja que facilitaria l’accés de molts professionals a fer traduccions representables. S’obre el debat.
