Després d’un 2020 de festivals cancel·lats, les grans cites europees volen recuperar a l’estiu una certa idea de normalitat, un tret de sortida prudent però amb un batec d’optimisme projectat cap a la nova temporada de setembre. La Veronal actuarà al Palau dels Papes del Festival d’Avinyó, una fita per a la dansa catalana. Mentrestant, altres companyies i el sector en general esperen recuperar calendaris d’exhibició al més aviat possible.
Avui, 21 de juliol, tornaran a sonar al vespre les cèlebres trompetes de Maurice Jarre per anunciar l’inici d’una funció al Palau dels Papes, l’escenari més conegut del Festival d’Avinyó. Serà l’estrena de La Veronal en la mostra i la primera vegada que una companyia de dansa catalana trepitja el mític escenari medieval. La fita arribarà després d’any i mig d’ajornaments i cancel·lacions, amb sales tancades a gairebé tot Europa.
Serà la primera vegada que una companyia de dansa catalana trepitja l’escenari del Palau dels Papes.
Avinyó és un gran esdeveniment, però també és un motor del teatre internacional. Fins i tot una part dels espectacles internacionals del Grec barceloní han passat primer per la mostra provençal. La mostra dirigida per Olivier Py ha preparat per al mes de juliol un programa a gran escala, amb augment d’estrenes, espectacles recuperats i nous espais: “Perquè no poden esperar menys de nosaltres després d’un any d’anul·lació”, va afirmar Py en la presentació. El 75è Festival d’Avignon va començar pocs dies després de l’aixecament del toc de queda a França, amb tots els protocols sanitaris i amb les alertes de la cinquena onada en vermell.
Pas en continuïtat
Ara fa un any, la companyia de dansa La Veronal trencava l’encarcarament després de l’aturada física del confinament més dur. Tot i haver perdut la seva considerable agenda internacional, la formació es considerava afortunada per poder presentar al Grec la peça Sonoma. Dotze mesos després, i amb una temporada brillant a casa amb l’estrena d’Opening Night a la Sala Gran del TNC, viuen l’arribada a Avinyó com “un pas natural”, ens explica Marcos Morau, director. “Hem fet el que se’ns ha exigit a cada moment: hem viatjat pels EUA, Canadà, Xina, Japó… Hem col·laborat amb grans companyies internacionals. De sobte ha vingut això, i és molt bonic que passe”.
No li imposa el marc ni l’espai. “A Avinyó li diuen la catedral del teatre perquè als francesos, pel seu caràcter, els agrada batejar el que funciona i el que no”, i sobre l’enorme escenari del Palau dels Papes Morau afirma no tenir por: “No ens espanten els espais grans ni la grandiloqüència, potser perquè soc valencià i ho porte dins. Més enllà d’això gaudisc molt ubicant la meua faena en contextos diferents, adaptant-me als espais. Va bé canviar el xip”.
Europa de punta a punta
Avinyó no és l’única parada internacional de La Veronal aquest estiu. El festival d’Atenes-Epidaure porta al seu programa la peça Pasionaria. Això serà ja al setembre, perquè el festival grec ha estirat el seu calendari al llarg de l’estiu per esporgar l’afluència de públic. Grècia va ser el primer país d’Europa a obrir les portes al turisme a mitjan mes de maig, i sap que la cultura és una bona alternativa al turisme de masses. La mostra dirigida per Katerina Evangelatos prepara més de 80 espectacles, deu d’ells estrenes absolutes al mil·lenari escenari d’Epidaure, incloent-hi la producció ödipus, de Thomas Ostermeier i la Schaubühne.
A l’altra banda del continent, Edimburg. La cita internacional de referència d’agost confia en el públic local, ja que encara no és clar que s’hi puguin rebre les quantitats habituals de públic forà. Com a novetat, l’organització prepara un desplegament d’escenaris exteriors com mai en la seva història, incloent-hi envelats i pavellons desmuntables que puguin protegir els espectadors d’una pluja que a Escòcia no perdona ni l’estiu.
Entremig, cites com el Kunsten belga, un festival que cada cop agafa més pes i carisma, que ha afegit al seu calendari habitual de maig una setmana extra al juliol. El festival de Galway a Irlanda ha optat per traslladar dates a finals d’agost, i altres cites de gran impacte i pressupost com el Bregenz austríac –amb les seves espectaculars representacions d’òpera de gran format sobre el llac Constança– optaran per un programa menys ambiciós. Solucions diverses per a contextos encara impredictibles.
Coll d’ampolla
A banda del Grec barceloní, pocs festivals es van atrevir a aixecar el teló l’estiu passat. Un dels que sí, el Festival d’Almada, a prop de Lisboa, va permetre algunes de les escasses actuacions internacionals de 2020. Els barcelonins Agnès Mateus i Quim Tarrida, a més, hi van guanyar el premi del públic que comporta la repetició al programa d’enguany, juntament amb noms com Ivo Van Hove i Monica Bellucci. “Tornar a Almada és una sort”, comenta Mateus, “però és una excepció, perquè el panorama internacional continua molt parat”.
Més enllà dels grans festivals, a moltes altres cites més petites encara els costa arriscar-se amb la contractació.
Més enllà dels grans festivals que intenten recuperar una certa normalitat, a moltes altres cites més petites els costa arriscar-se amb la contractació. Amb les restriccions d’aforament no surten els números, i un hipotètic rebrot faria saltar el precari equilibri. “Alguns bolos s’anul·len encara, i d’altres s’ajornen fins a tardor”, continua Mateus. “A més, hi ha un coll d’ampolla en les programacions després de tants mesos de tancament. Els centres de producció prioritzen espectacles nous i la programació pròpia local. Amb aquest panorama és complicat plantejar qualsevol gira.” Entre les ganes de passar pàgina i la incertesa, el millor escenari seria un estiu sense més sobresalts.
1 comentari
Pingback: Temporada Alta fa 30 anys: 5 claus per gaudir de l'aniversari