Sobre com les grans productores audiovisuals imposen la seva visió del món.
Els nostres productes es veuen a 190 països. 190 països. 190 països”, repeteix el representant de Netflix a en Giovanni, el personatge d’inspiració autobiogràfica que encarna Nanni Moretti a El sol del futuro (2023). En la seqüència més hilarant del seu últim film, el director italià retrata una reunió entre un cineasta que podria ser ell mateix i uns portaveus d’aquesta plataforma que potser s’avindran a produir-li la pel·lícula que roda sobre la crisi del Partit Comunista Italià. La conversa entre l’irredempt Giovanni i els productors de Netflix posa en evidència les dinàmiques d’homogeneïtzació estètica, política i cultural de la plataforma. Mentre Moretti reivindica el cinema dels oblidats germans Taviani com un referent per a la seva nova obra, els esbirros de Netflix l’interroguen sobre qüestions com l’arc narratiu, el trajecte de l’heroi o la manca de clímax al guió. “Els usuaris de Netflix decideixen si continuen mirant una pel·lícula en els dos primers minuts de metratge. En quin moment apareix al vostre film el primer incident desencadenant?”, li etziben per retreure-li que el guió no s’ajusti a un motlle molt concret. El sol del futuro és una obra sobre el repte de seguir creant un cinema personal, compromès i alhora popular en l’era de Netflix, el domini dels blockbusters i la fi de tot un paradigma cultural.
Els algoritmes privilegien els gustos majoritaris i alimenten la ‘cultura de la distracció’
Sense menystenir les formes encara existents a Occident de censura estatal (aquí tenim rapers a la presó i d’altres que han patit exili), la pel·lícula de Moretti posa en evidència com una de les principals amenaces a la llibertat en la creació cinematogràfica prové de les dinàmiques d’estandardització estètica propiciades per les grans plataformes on els algoritmes privilegien els gustos majoritaris i alimenten l’anomenada cultura de la distracció.
Però no només el capitalisme de plataformes fomenta un model de cinema que posa en perill el risc i la diversitat. També cal qüestionar el paper dels festivals com a nous agents de producció. Algunes veus comencen a alertar sobre fins a quin punt el suport financer de grans certàmens europeus a produccions no occidentals condicionen els possibles discursos postcolonials que podrien emergir d’aquests països. L’altra iniciativa de moda que també es veu amb ulls crítics pel seu possible efecte estandarditzador són
els Film Labs. La responsable de vendes internacionals i adquisicions de la distribuïdora Begin Films, Gloria Bretones, qüestionava en un article recent, “Laboratorios de cine: fábricas de ¿ilusión?”, el funcionament d’aquestes propostes en principi pensades per descobrir i encoratjar nous talents, però que “ara mateix, en la seva recerca de prestigi, […] prefereixen incorporar projectes ‘amb nom’, que es passegen per tot el circuit, acumulant seleccions i premis”. Quin sentit té això?, es pregunta oportunament Bretones. I de quina manera contribueix al fet que cineastes emergents prefereixin copiar models a desenvolupar idees pròpies?
Mana la taquilla?
Els resultats a taquilla són la resposta recurrent que esgrimeixen els defensors d’aquestes pràctiques que capen la creació cinematogràfica. I de quina manera va acollir l’audiència El sol del futuro? Més de 80.000 espectadors han vist el film en sales, una xifra estupenda per a un títol d’aquest perfil que s’estrena amb un nombre limitat de còpies. I no ha estat l’excepció. Aquesta temporada hem contemplat amb una llàgrima d’emoció als ulls com Fallen Leaves, d’Aki Kaurismäki; Perfect Days, de Wim Wenders; La zona de interés, de Jonathan Glazer, o Anatomía de una caída, de Justine Triet, es mantenien durant setmanes en posicions prou altes dels rànking de taquilla. D’acord que són films majoritàriament rodats per cineastes de prestigi i impulsats per grans festivals, però també la demostració que els espectadors premien més que mai les mostres de cinema d’autor que resisteixen l’homogeneïtzació del capitalisme de plataformes.
