Movem els focus per il·luminar els professionals de “l’altra banda” dels escenaris.
Les arts escèniques ens conviden sempre a mirar qui puja a l’escenari. Però perquè això passi, perquè un artista pugui trepitjar l’escena, prèviament hi ha hagut una feina de producció, distribució, management, programació, comunicació… Algú s’ha encarregat d’aconseguir els recursos per formar l’equip, trobar un local d’assaig, planificar i donar forma al projecte, bellugar-lo, vendre’l, comprar-lo, difondre’l i un infinit etcètera. La feina no s’acaba mai.
Ens trobem al museu de pintura contemporània catalana Can Framis de la Fundació Vila Casas, al districte del 22@. Cauen quatre gotes i ens aixopluga el porxo del que, al segle XVIII, va ser una fàbrica de llana. Quin contrast i quin encert: un espai industrial envoltat de verd i que abraça l’art més innovador. Un petit oasi en plena Barcelona. No calen presentacions, es coneixen bé. Parlant davant d’un Mariscal del 2004 comparteixen les vicissituds de l’ofici, apunten problemàtiques i, fins i tot, maquinen com s’ho pot fer Angélica Liddell per dur una girafa al Festival d’Avinyó.
Els picapedrers del sector
La Marta Oliveres, el Narcís Puig i la Nunu Santaló Bayona formen part de l’extens i variat univers del “fora de focus”, el terme que acordem que engloba tots aquells perfils professionals que fan rutllar l’escena lluny de l’escena. Utilitzen la creativitat en pro dels artistes. Són els artífexs menys visibles de les arts escèniques.
La producció
Sabíeu que a Catalunya existeix un grup de Whatsapp de 400 professionals que es dediquen a la producció? Recull tot tipus de demandes –algunes realment curioses–, ofertes de feina o dubtes en les subvencions, i sempre s’hi donen solucions. “És una eina fantàstica. Ens ha facilitat la feina a un nivell!”, explica la Nunu, una de les fundadores de la Xarxa de Productores, nascuda el 2018 entre cures i cerveses.
“Si no fas una bona producció no arribes a ningú”
Nunu Santaló
Si algun perfil de les arts escèniques havia de crear una cosa així sens dubte és el de la producció, de tarannà organitzat i resolutiu. Com en tot, hi ha diferents models de productor/a –qui té una plaça a un equipament, qui treballa per a diverses companyies o per a un projecte puntual–, però en general hi ha un “buit” en l’especificació de tasques i sovint es barreja amb la distribució. On acaba una i s’inicia l’altra? La Nunu ho atribueix al “desconeixement general de com funciona el sistema”. Diu que encara hi ha moltes companyies que, mogudes pel romanticisme, munten un espectacle i esperen que funcioni sol. “Si no fas una bona producció no arribes a ningú. Però és un peix que es mossega la cua, perquè tampoc es valora després!”. També veu que molts dels actors que comencen tenen la falsa creença que quan demanin una subvenció els donaran els diners per fer l’obra. “No, no, tu n’hi has de posar també! Ets una empresa, és un curro”.
Marta Oliveres afegeix que la necessitat de tenir una feina impulsa a “agafar el que sigui” més enllà de la producció i, encara que la considera poc reconeguda, admet avenços com ara que ja tingui uns honoraris o que l’Institut del Teatre l’hagi incorporat a nivell curricular. “Te la donen a tercer, però. Estaria bé que cada any hi hagués com a mínim un seminari de dos matins”.
La distribució i el ’management’
Qui encara no cobra honoraris, ans al contrari, hi ha d’invertir, és qui s’ocupa de la distribució i/o el management. “Seria la figura d’un filantrop”, afirma Oliveres. “Poses la teva feina a disposició d’un projecte per buscar-li una vida i a risc. No pertanys al col·lectiu, no hi tens incidència i quedes en el paper lleig de l’auca. És la típica frase: ’Si genera diners és perquè l’espectacle és boníssim, si no és perquè com a productora ets molt dolenta’”. És un fet: la distribució està molt menystinguda i a més ha de tenir cintura amb la sempre sensible gestió dels egos dels artistes. “A vegades ric molt perquè em diuen: ’Es que de Avinyó me tendrían que venir a ver’. Evidentment que tothom vol el millor, però tenir un peu a terra mentre n’hi ha un altre que vola és important”.
Debatent sobre si és millor actuar a Catalunya o traspassar fronteres, arriben a la conclusió que la qüestió és poder treballar i que és fàcil emmirallar-se en el que no es té. Ben lluny queden els sis mesos seguits de gira de la primera època d’Oliveres. “Jo vuitanta bolos de gira amb un espectacle els he fet en deu anys, no en un!”, apunta la Nunu. “Quan tenia MOM – El Vivero”, continua Oliveres, “em vaig rebentar el mercat. També hi havia un tema d’equilibri de tants circuits possibles amb artistes en oferta. Ara mateix no faria management ni boja! Hauria de picar pedra vint vegades més que abans tenint més contactes i expansió professional. La competència artística és molt elevada”. La Nunu –que ha experimentat la diferència en l’atenció rebuda distribuint des d’una companyia o una distribuïdora– hi està totalment d’acord i afirma que el boca-orella acaba sent determinant.
“Una missió fonamental del programador és la d’anar acompanyant el públic amb propostes diferents perquè després en reclami més”
Narcís Puig
La programació
Narcís Puig dona una gran importància a les relacions personals i a la consolidació de la confiança: “Poder trucar a algú i que t’expliqui com ha anat aquella estrena de París o el distribuïdor que no et recomana tot el que té, sinó que sap què fas i et diu: ’Mira’t aquesta i aquesta’”. També reflexiona sobre el fet que una missió fonamental del programador és la d’anar acompanyant el públic amb propostes diferents perquè després en reclami més. “Posar un marc sobre unes coses que normalment no són les que d’entrada triaries en una primera mirada al programa”.
Reconeix que és molt diferent programar des d’un festival com el Temporada Alta –on evidentment diu més ’no’ que ’sí’, però pot triar entre molts tipus d’arts escèniques– que des d’un altre equipament. Li encanta la feina i se sap privilegiat per haver-se pogut dedicar al teatre amb un sou cada mes, una estabilitat poc habitual en la professió. D’altra banda, s’hi pot abocar plenament, a diferència d’un tècnic de cultura d’un ajuntament, per exemple, per a qui programar és una tasca més i sovint està condicionada per l’interès del regidor per omplir el teatre. “I això s’aconsegueix tenint uns noms o obres concrets, és així. A més, cada quatre anys pot canviar el que passi”.
Mirant vint anys enrere, quan va començar, observa que s’ha millorat en força aspectes: han aparegut nous festivals, les ajudes triennals que incentiven la producció, les mesures per contractar gèneres com la dansa… però conclou que “falta més del que hem fet”.
La comunicació
Probablement la comunicació és la pota que ha canviat més en els darrers anys. Els diaris en paper han perdut impacte promocional i ara es compta amb eines molt precises per adreçar-se directament a l’espectador i analitzar què funciona i què no. Puig ho corrobora: “Mirant els números podem saber quin dia venem les coses i què hem fet el dia abans”. “El que ha evolucionat, i malament, és pensar que l’accés a la informació et permetrà més vendes, més contactes, més de tot”, comenta Oliveres. “Sobretot les companyies petites cauen en la trampa que ja fan comunicació a través de les xarxes socials, però s’han de saber gestionar”, subratlla la Nunu.
| TRES PERFILS, TRES HISTÒRIES I UNA PASSIÓ |
| Tots tres han arribat a les arts escèniques per camins diferents. La primera a fer-ho va ser la Marta Oliveres a la dècada dels vuitanta. Va aterrar-hi per atzar. Inicialment com a road manager de Comediants i La Fura dels Baus i després com a productora d’aquestes i més companyies, com Carles Santos. També ha exercit de gestora a l’àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull i per al CONCA, entre d’altres. La seva vida i feina s’han anat trenant en paral·lel, i ara que se li apropa la jubilació no s’imagina sense treballar. “He après tot el que sé fent-ho. És una passió”. El segon a endinsar-s’hi, des del 2006 i d’una manera ben sorprenent, va ser l’actual adjunt de direcció artística i relacions internacionals del Festival Temporada Alta, Narcís Puig. Després de trenta-nou anys treballant d’informàtic a IBM va fer el salt al Teatre Lliure de la mà del seu amic Àlex Rigola i, més tard, al Temporada Alta de bracet amb Salvador Sunyer. És conscient que el seu cas és paradigmàtic. “Evidentment, això no ve del no-res. Érem d’aquests frikis del teatre que hi anàvem tres o quatre vegades a la setmana i no he fallat a cap edició d’Avinyó des del 91”. La camaleònica Nunu Santaló Bayona fa deu anys que s’hi dedica des de diferents vessants. Llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, en Publicitat i Relacions Públiques per la UdG i postgraduada en Gestió i Producció d’esdeveniments en viu per la UB, ha treballat com a actriu, ha fet ajudanties de direcció i ha estat productora i distribuïdora de diverses companyies com Obskené, Les Bianchis o a Magnètica Management. Actualment exerceix com a gestora cultural a l’Associació Gironina de Teatre (AGT). “M’he mantingut al sector per anar canviant. La gràcia d’haver tocat molts pals és que et dona molta visió i t’és més fàcil treballar perquè empatitzes amb els diferents rols”.  © Ivan Moreno |
