Tot es mou i tot evoluciona, també l’ecosistema teatral que ens deixa aquesta temporada alguns aprenentatges i marges de millora Auca#125
Sobresous
Es baten rècords d’espectadors, però imperen la falta d’oportunitats i la precarietat cronificada. Ramon Madaula recomana un pla B mentre la gent sobreviu combinant C, D, E, α i Ω. Mentre artistes de gran vàlua anuncien que deixen la professió per desgast, casos com el de Lluís Homar ens recorden que la misèria, com és habitual, només afecta les capes més baixes, que alguns viuen molt bé, que la cultura, “si t’ho curres”, et pot fer guanyar calés. Capitalisme redux. Per descomptat, la direcció d’un gran equipament ha d’estar ben remunerada, però el que no cola són dobles i triples sous. Una metgessa no cobra dues vegades, una per consulta i una altra per operar, ni un forner, una lampista, tampoc un periodista rep un extra pels articles que escriu. Com pot ser que les direccions dels equipaments cobren per la gestió i després pels espectacles i altres tasques que ells mateixos s’han autoencarregat. Transparència i obrim el debat.
Traduccions i versions
Txékhov va escriure en rus, Shakespeare en anglès i la traducció és un ofici. Sembla molt bàsic. Agafar quatre versions i fer un text nou a partir de talla i enganxa funciona com a poti-poti, però no entra en la definició de traduir que maneguen els professionals. Tot és més embolicat encara quan intervenen els drets d’autor per la versió, quan la gent vol cobrar per una feina feta, com és natural, i les garrofes van i venen sense que quedi clar qui fa què. Després estan els autors clàssics que no es poden defensar, morts que funcionen una vegada i una altra com a reclam en els cartells. Però quan anem a veure una versió tocada i retocada, actualitzada, modernitzada i, en cert punt, dessacralitzada, estem en essència assistint a una cosa diferent de l’escrita per Goldoni, Molière o Calderón. Caldria prescindir d’ambigüitats que funcionen per fer caixa, però que confonen els espectadors, i deixar clar qui ha escrit el que anem a veure.
Puritanisme
De l’ambivalència a la sobredosi de zel. Per sort no és un cas generalitzat, però comença a ser incòmodament habitual. Em refereixo als avisos per escrit presents a programes de mà i webs que adverteixen sobre la presència de cossos despullats durant la funció. En una escena cada vegada més uniforme i tancada a la incomoditat i la ironia, l’advertència sobre la nuesa es planteja supèrflua i puritana. Mai no he vist cap avís que faci referència a les morts simulades o a la sang de mentida vessada en obres de tota mena. En canvi, si el cos al natural ens produeix el mateix temor que les llums estroboscòpiques, alguna cosa estem fent malament a l’hora de plantejar la relació entre l’espectador i l’obra d’art.
Paper
Al programa de mà trobem les tasques de l’equip, inclòs el traductor, advertències sobre nuesa, durada de l’obra (últimament força dilatades, com si l’art de la tisora estigués en desús), sinopsis confuses, altres vegades amb espòilers, i tot el que cal per comprendre una obra abans de començar a gaudir-la en directe. Després de la pandèmia, els programes de mà han tornat de forma molt tímida, gairebé són imperceptibles o directament invisibles a alguns teatres públics. Fetitxistes del paper no estan conformes, però entre les crides a la sostenibilitat també apareix l’argument de l’estalvi monetari. Un debat que es dirimeix sala a sala, però de moment sembla que el codi QR va guanyant espai.
Puntualitat
No importa les vegades que es digui, la forma que adopti l’avís o el grau d’amenaça, rara és la funció que no sona un mòbil, una xacra que sembla impossible d’erradicar. La tos també ha tornat amb força. Recordarem els temps de la pandèmia com aquell període en què els estossecs van desaparèixer, segurament per la por del respectable a ser considerats empestats. Que hi farem. Ara, una nova forma d’incivisme teatral s’obre camí, la impuntualitat. Passa a les estrenes, per descomptat, però també el conjunt de les representacions comença cada vegada més tard. No sempre és culpa dels teatres, en bona part ocorre quan els espectadors accedeixen a platea quan falta un minut per l’inici de la funció, amb la qual cosa les cues al vestíbul triguen a desfer-se i tot comença amb un retard considerable. Costa tant ser puntual? Als avions i als trens no passa.
Expectació
Que tots els aprenentatges no siguin en clau negativa. La passada temporada es va iniciar amb La Calòrica exhaurint entrades abans d’estrenar Le congrès ne marche pas. La fita es va repetir amb El día del Watusi d’Iván Morales, ambdues al Lliure. Jauría de Jordi Casanovas i Tots ocells d’Oriol Broggi van marxar amb tot venut, però per sort tornen al setembre. És positiu que una mena de fenomen fan comenci a somoure determinat tipus de teatre. Que les obres d’èxit puguin saltar del teatre públic al privat, o estendre el seu període d’exhibició fins que el públic decideixi quan en té prou. Els factors no són homogenis, i cada cas és únic, però potser té a veure amb tractar les coses més al detall i no tan a l’engròs. El teatre és sexi, això que de vegades no sabem transmetre.
