Una periodista cultural, un crític, un creador i una representant de la recerca universitària. Aquests són els quatre perfils del sector teatral que la revista Entreacte i el portal de crítica Recomana.cat van reunir virtualment el passat 3 de novembre en un debat moderat per Manuel Pérez i Muñoz. El tema, la crítica escènica: en quina situació es troba? Quin ha de ser el seu objectiu? Quina relació ha de tenir amb la resta de l’ecosistema escènic? I amb el dels mitjans? Aquí podeu llegir les seves respostes i les seves moltes altres preguntes.
Juan Carlos Olivares: “L’assumpte és que no formem part del paisatge d’interessos culturals de la gent”
L’actual crític de La Vanguardia, que té una àmplia trajectòria exercint en diferents diaris, diu de la seva professió que “ha tingut temps millors”. Per a ell, un requisit imprescindible per a la professionalitat del crític és tenir un espai periòdic i remunerat: “Joan Anton Benach va ser l’últim crític de la ciutat amb nòmina en un diari. A partir d’ara tots som col·laboradors”, explica. Això repercuteix en el temps que poden dedicar als seus textos, i per tant, en la seva qualitat. Per a Olivares, que no creu que els blogs que només se sustenten “en la voluntat de la persona” puguin considerar-se professionals, l’adaptació al medi digital tampoc ha aconseguit crear un sistema potent amb espai per a la crítica.
Un problema afegit de la precarietat del mitjà és que dificulta poder difondre espectacles més alternatius: “Si no tens assegurat l’espai, saps que és molt més fàcil vendre una estrena del Nacional o del Lliure que una estrena de la sala Flyhard. I és el que fas”, argumenta. En aquest sentit, recorda la seva experiència al diari Ara, on, a més de cobrir els grans muntatges, tenia un espai quinzenal que podia gestionar lliurement per parlar d’altres propostes escèniques, un fenomen que lamenta que actualment sigui tan inusual.
“És molt difícil ser jove tota l’estona. També tenim dret a envellir.”
Olivares relaciona la pèrdua de lectors amb el baix consum escènic: “L’assumpte és que no formem part del paisatge d’interessos culturals de la gent. Vivim en la nostra bombolla de gent que està entusiasmada amb el teatre, però és que hi ha molta gent que viu perfectament sense teatre”, apunta. D’altra banda, i tot i que es mostra molt contrari als sistemes de puntuació dels espectacles –ja sigui amb estrelles, aplaudiments o notes numèriques–, opina que la crítica permetrà als estudiosos del futur saber “com respira el teatre d’avui”. Així, el crític s’ha d’allunyar de la descripció i ha de posar l’esforç en la cerca de referents que enriqueixin el text. Ara, tampoc cal que siguin els més moderns: “És molt difícil ser jove tota l’estona. També tenim dret a envellir”, defensa.
Laura Serra: “Hem d’utilitzar els avantatges que ens dona conèixer els lectors i saber jugar-hi a favor per aconseguir aquests clics”
Per a la cap de cultura del diari Ara, la crisi de la crítica va molt lligada als problemes de subsistència dels mitjans en paper, obligats a reconvertir-se al digital. Una de les principals novetats de la publicació en línia és que els permet tenir informació detallada sobre quins són els interessos de les persones lectores. I, com afirma, la crítica escènica es llegeix poc: “Si [el públic] no fa clic a la crítica, li hem d’oferir crítica? Aquest és el dilema en què ens trobem”, exposa. Per a ella, el repte de la informació analítica és arribar a la gran audiència: “Al final ho diem d’aquesta manera, busquem clics, i sembla que sigui una cosa morbosa i dolenta, i no, és que al final són lectors, volem que la gent ens llegeixi, volem que la gent vagi al teatre, no em sembla una cosa tremenda”, argumenta.
A les xarxes triomfen les opinions extremes. Difícilment destacarà una crítica raonada”
Serra considera que “hem d’utilitzar els avantatges que ens dona conèixer els lectors i saber jugar-hi a favor per aconseguir aquests clics”. També n’admet la complexitat: “A les xarxes triomfen les opinions extremes. Per tant, una crítica raonada, contextualitzada, és molt difícil que destaqui dins l’allau de contingut que rebem tots a través dels mitjans.” No obstant això, es mostra convençuda que les crítiques “poden trobar el seu espai”. En aquest sentit, opina que un dels objectius fonamentals de la crítica en un món en què la informació apareix segmentada –cada clic et porta a un únic article– és “explicar la història del teatre contemporani en el moment en què està passant”. Aquesta característica encaixa molt bé amb la funció del diari, motiu pel qual la crítica no ha de desaparèixer, ni ho fa, encara que ara mateix sigui “amb matxet per intentar-se fer lloc”.
Un altre avantatge del digital és que té un espai infinit que permet que hi hagi molts altaveus: “Per a mi la democratització sempre és positiva. Els creadors i els productors tenen via directa amb els espectadors, això trenca el poder dels mitjans. Ara, també és veritat que quan tens moltes veus en necessites una que tingui prestigi, confiança… Això havia sigut la figura del crític, no sé què passarà en el futur”, conclou.
Guillem Clua: “Ara mateix veig que el lligam [amb el sector] està més present en crítics més joves o de plataformes digitals que no en alguns de tota la vida”
El recent Premio Nacional de Literatura Dramática veu en la preocupació pels lectors el mateix dilema que com a creador té de cara als espectadors. “En major o menor mesura tots estem pendents sempre no del que digui un crític de referència, sinó de les opinions en general”, admet. I tot i que creu en la professionalització de la crítica, veu positiva la democratització dels mitjans i el procés de desjerarquització general que ha comportat. “Abans el crític era aquella figura paternalista que ens deia des del seu púlpit el que s’havia de pensar quan veia un espectacle”, argumenta. Ara, en canvi, “de cop i volta hi ha hagut espectadors, gent amateur o teòrics que no tenien aquesta plataforma, aquest diari, i que gràcies a les noves tecnologies sí que el tenen”.
“Hi ha una part del sector que veu la crítica ‘com una eina més de màrqueting'”
Així doncs, observa un allunyament del crític tradicional amb la resta de l’ecosistema teatral, del qual per definició forma part: “Ara mateix veig que aquest lligam està més present en crítics més joves o de plataformes digitals que no en alguns de tota la vida.” A més, defensa la capacitat del lector per discernir entre la crítica professional i l’amateur, dues formes d’exercir que per a ell poden i han de conviure. Malgrat tot, la decadència de la premsa tradicional obre “moltes possibilitats de reentendre la crítica”, afirma. D’altra banda, comenta que hi ha una part del sector que veu la crítica “com una eina més de màrqueting”, traient-ne frases de context per a l’autopromoció. Amb tot, també sosté la importància de les males crítiques constructives, encara que siguin complicades de rebre i d’escriure: “Com a creadors hem d’estar oberts al fet que existeixin”, diu. “Forma part del joc.”
Mercè Saumell: “Tenim una idea molt limitada del que és un crític”
Per a la professora del Departament de Teoria i Història de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre cal ampliar la noció de crítica cap a camps com l’estudi i la recerca. Per exemple, un crític pot dedicar-se a seguir un creador al llarg del temps, oferint així un discurs molt més ric, “perquè entén l’abans i el després”, explica. En aquest sentit, Saumell posa com a exemple el desaparegut Gonzalo Pérez de Olaguer, molt vinculat als grups de teatre independents: “Va ser un dels primers que va posar en valor l’estètica i la innovació escènica que aportaven”, argumenta. Un altre dels aspectes clau que proposa és la necessitat d’una major unió entre els professionals. Entre la creació i la crítica, que “van en el mateix vaixell”, però també entre els mateixos crítics: “A la nostra societat el crític teatral és una figura molt aïllada”, afirma. “En altres països, per exemple, hi ha la Societat Internacional de Crítics Teatrals, que es troben.” Per a Saumell, aquests encontres permeten obrir la mirada i fomentar la compartició d’eines i metodologies.
“Als màsters s’està apuntant gent que ve de la pràctica, de la creació.”
Ara bé, també reconeix que aquest tipus de professional “necessita una estabilitat, un espai, perquè en la situació actual és molt difícil fer aquest discurs”. I apunta que la precarització afecta a més les revistes més especialitzades. No obstant això, destaca en els últims anys un major interès per la recerca, reflectit en l’augment d’alumnes i en la seva procedència professional: “Als màsters s’està apuntant gent que ve de la pràctica, de la creació, és un camí molt interessant que s’està obrint”, explica.
Recupera el debat sencer
També t’interessarà
Es pot salvar la crítica?, per Xavi Pardo
Una nova crítica per a un nou paradigma comunicatiu, per Núria Ramis
Crítica? ‘What’ crítica? per Santi Fondevila
Crítica, actualitat i contemporaneïtat, per Violeta Kovacsis
Els XXIII Premis de la Crítica d’Arts Escèniques ja tenen finalistes
