O de com anar del Color Blind al Color Conscious Casting sense morir en l’intent.
Avís a navegants: és probable que aquest article contingui paraules poc nomenades en el nostre territori… Per això les escric, perquè estaria bé que ‘color blind’, ‘color conscious’, ‘tokenisme’ i diversitat passessin a ser vocables comuns en les arts escèniques. I, de passada, aplanar la via per anar del discurs a l’acció. Comencem? Va, som-hi.
Captatio benevolentiae: faré servir el terme “racialitzat” a falta d’un altre millor. Protesto, però, per tractar-se d’una paraula creada prenent com a referència inicial la blanquitat. De la mateixa manera, per a aquest article em circumscric a la diversitat ètnica, però no puc deixar de nomenar que hi ha altres com la funcional, de gènere o expressió de gènere, condició socioeconòmica, etc.
Color blind
El primer pas que assenyalen alguns per aconseguir una major diversitat sobre els escenaris és fer els càstings color blind (és a dir, càstings en què no es mira el color de la pell). Spoiler alert: és un parany. Sobre el paper, el supòsit de no tenir presents les diferències ètniques podria semblar bona idea, perquè això significaria que si faig un càsting per al paper de Julieta li donaré el paper a qui faci millor la prova. Però perquè això fos real caldria que no existís l’estructura racista i colonialista de la qual provenim. Negar el color de la pell acaba sent una pràctica racista quan no es reconeixen els eixos d’opressió i les seves conseqüències en les persones que se surten de l’hegemonia blanca. Els càstings color blind, en definitiva, poden acabar sent una ocasió més de negar l’estructura que oprimeix per activa i per passi· va les persones racialitzades.
El perill del ‘Tokenisme’ i la instrumentalització
Passem llavors a una pràctica habitual com ara el tokenisme, un terme que es refereix al fet de fer concessions a col·lectius. En poso un exemple: en una obra amb intèrprets blanques en tots els personatges principals se li dona un petit paper a la persona racialitzada. Així, des de fora fa la sensació d’un càsting ètnicament divers, però la realitat és que és un gest que apunta més a cobrir l’expedient que a canviar les dinàmiques.
Ni el tokenisme ni la instrumentalització aporten res al canvi de l’statu quo i són pràctiques racistes.
Una segona manera de fer veure que estem davant d’un canvi és la instrumentalització. En poso un exemple, de nou: en l’obra que vaig comentar abans posem que es parla d’un cas de violència policial racista, però tant qui enuncia (dramatúrgia, direcció) fins als personatges principals no són persones racialitzades. Des de l’apropiació d’espais i discursos, fins a la presència tokenímica d’intèrprets racialitzades, la instrumentalització permet que es parli de certs col·lectius una mica per sentit de l’oportunitat, però sense fer l’exercici real de considerar el que hi ha darrere del relat. Ni el tokenisme ni la instrumentalització aporten res al canvi de l’statu quo i són pràctiques racistes.
L’oportunitat de les quotes
Començo amb una confessió. No ho digueu a ningú, però jo detesto les quotes. Ara, malauradament són absolutament necessàries. Seria ingenu pensar que la nostra societat té la capacitat de fer canvis naturals sense que hi hagi una empenta institucional. Pensem en el cas dels Premis Oscar. El setembre de l’any 2020, l’Acadèmia anunciava un seguit de mesures per potenciar la representació i la representativitat en —almenys— les produccions que vulguin optar a millor pel·lícula. Les condicions d’elegibilitat no tan sols se circumscriuen a les intèrprets, sinó que van un pas més enllà: estableixen l’obligatorietat de cossos diversos fora de la pantalla, des de l’equip creatiu fins al personal implicat en màrqueting, la distribució, etc. Segur que alguna de les persones que em llegeix estarà pensant: bé, als Estats Units hi ha moltes persones negres. Sí. És veritat. Però aquí també. I també es dediquen a les arts escèniques.
I ja que estem amb el tema, he sentit diverses vegades coses com que “hi ha actors negres, però no bons”. Tot i que la fal·làcia és clara i està servida, em permeto fer una reflexió: on s’aprèn a actuar? Les institucions educatives donen les eines, però l’ofici s’aprèn fent-lo. Imaginem dues actrius de cinquanta anys. Totes dues van estudiar al mateix lloc. Totes dues han tingut una carrera professional de vint anys. Una d’elles fa a almenys dues obres de teatre a l’any. L’altra fa una obra cada dos anys. La primera ha trepitjat els grans escenaris. La segona no ha aconseguit sortir del circuit off i viu la precarització constant. Quina de les dues tendirà a tenir més eines, aquella que en vint anys ha fet cinquanta obres de teatre en produccions on el seu únic treball és actuar, o la que ha fet 17 obres en què en la meitat ha hagut d’anar a comprar el vestuari i endeutar-se per finançar el seu últim espectacle unipersonal? Ara, i demano sinceritat, et demano que responguis: si et dic que una és una persona blanca i l’altra negra, de quin color és la pell de la primera actriu? I de la segona? Així, defenso les odioses quotes fins que com a societat i com a sector sapiguem integrar la diversitat com el que és, una característica intrínseca de la nostra societat.
“Color conscious casting”
I ara és quan entrem en les possibilitats que tenim més a la mà. Quan parlem de color conscious casting ens referim a precisament el contrari d’un color blind casting… És a dir, quan miro la persona que fa la prova i que opta al paper, considero els factors que solen ser motius de discriminació com un plus. Puc donar-li el paper de Julieta a una noia grossa? La pregunta és: per què no? Quan assumim l’estructura discriminatòria en què vivim també fem l’exercici de desactivar-la de manera activa. En resum, es tracta de preguntar: puc donar-li X paper a aquesta persona travessada per X eixos d’opressió? Ja, ja sé què estaran pensant… i la versemblança del relat?
Quan assumim l’estructura discriminatòria en què vivim també fem l’exercici de desactivar-la de manera activa.
Va, acabem parlant de càstings diversos, aquest últim pas de valentia.
Càsting divers
El teatre parteix d’una sèrie de convencions, oi? Pensem en el musical: la gent es deixa anar cantant mentre escombra la casa i ho assumim com a normal. Això no és nou: al teatre isabelí et deien “aquest home és Julieta” i “som a Verona”. Ve una altra confessió: m’agrada el realisme, però penso que li va fer un mal servei al teatre, perquè va marcar una ruptura amb una cosa meravellosa que és la mentida absoluta del teatre. Enteneu-me: mentida quan jo, des de la creació, t’explico unes normes i tu, des de qui mira, les assumeix. Anem a l’exemple. Aquest és real: Hamilton, el musical del guanyador del Pulitzer Lin-Manuel Miranda.
Tot i tractar-se d’una peça basada en fets històrics, de senyors blancs, Miranda construeix la història amb una majoria de repartiment racialitzat. La màgia del teatre: el creador diu que aquest actor negre que canta rap és George Washington… i el públic diu sí! Retornem llavors al teatre la possibilitat de la màgia, la versemblança és el que diguem que és. O realment creiem que el públic no serà capaç de jugar amb nosaltres? Va, que ja anem tard: qui s’atreveix amb una Masha blanca, una Irina negra i una Olga xinesa?
Aquest article forma part del dossier “Escenaris per a tothom” publicat a l’Entreacte 213. També t’interessarà:
– Cap a un teatre per a totes, crònica del debat per Alba Cuenca Sánchez
– Representar en la diversitat, un article de la Neus Molina
– Adeline Flaun, sortir de la casella, una entrevista de la Mar Panyella Bonet
