El barceloní Juanjo Giménez va guanyar el 2016 la Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes i la nominació a l’Oscar pel seu curt Timecode. A la tardor va rodar Tres, un llargmetratge on la protagonista és una dissenyadora de so que es comença a dessincronitzar. Un petit homenatge a un ofici invisible.
La protagonista de Tres és una dissenyadora de so a qui li encanta la seva feina. Té 39 anys i passa hores gravant efectes, editant, mesclant… Fins al dia que, de sobte, el seu cervell comença a processar el so més tard que les imatges. La seva vida donarà un tomb. El rodatge de la pel·lícula va tenir lloc els mesos d’octubre i novembre entre Galícia i Catalunya. Es tracta d’una producció de la gallega Frida Films que està protagonitzada per Marta Nieto, juntament amb Miki Esparbé i Francisco Reyes.
Una edat i feina similar a la protagonista té Amanda Villavieja, sonidista amb 20 anys d’experiència. Ella treballa el so sobretot en la fase inicial, en els rodatges. En el seu currículum hi consten títols com La llegenda del temps i Els passos dobles, d’Isaki Lacuesta; En construcción, de José Luis Guerín, i, més recentment, O que arde, d’Oliver Laxe, i Las niñas, de Pilar Palomero. Va començar dedicant- se al so en documentals i, de mica en mica, es va anar endinsant en la ficció. Amb el temps sent que creix la importància que es dona a la seva feina. “Però les coses encara han d’anar canviant”, explica. “Hi ha molts rodatges on no se’ns té prou en compte.”
Villavieja també és professora a la Universitat Pompeu Fabra i a l’ESCAC de Barcelona. A les aules cada vegada s’hi troba amb més noies, encara que sigui un món molt masculí. “Les noies de la meva edat que ens hi dediquem ens coneixem totes. Hi ha gent com la Verònica Font, l’Eva Valiño o l’Elena Coderch que han estat referents per a mi.”
Units des de fa quatre anys
Les persones que treballen el so en l’audiovisual no tenen unes tarifes clares o uns barems per guiar-se. A diferència de països com França, les produccions s’aixequen d’una manera que no sempre és transparent per a la gent que hi treballa. És per això que el 2016 es va començar a gestar a Barcelona APSA, l’Associació de Professionals del So Audiovisual. Un punt de trobada tant per a les persones que no paren quietes i fan el so directe… com les que treballen sovint a les fosques, en la postproducció.
“No es tracta de posar un micròfon i prou. Al darrere hi ha un treball brutal.”brendan golden
El seu és un ofici amb molts freelance, que treballen en equips reduïts. “Ens faltava consciència de grup, un espai on compartir les nostres problemàtiques. Competim, però també som companys”, explica Brendan Golden, editor de so i secretari de l’associació. El nucli de Barcelona es va sumar al que també s’estava creant a Madrid i es van conformar com a organització estatal, que ja compta amb 120 persones associades. “Lluitem perquè la gent entengui l’aportació sonora dins d’una peça audiovisual, tant des d’un punt de vista tècnic com artístic. No es tracta de posar un micròfon i prou. Al darrere hi ha un treball brutal. Volem aconseguir uns mínims, com passa en altres llocs”, afegeix Golden.
La pandèmia els ha afectat com a la resta del sector: les persones que fan so directe van deixar de treballar durant uns mesos. En l’àmbit de postproducció va ser tot el contrari, i hi va haver qui va decidir-se a muntar un estudi a casa. “El buit de feina de postproducció ens està arribant ara, però no tan de sobte”, constata.
De les bobines a la digitalització
La postproducció de so i el doblatge s’han fet tot sovint des dels mateixos estudis. Si fa uns anys la gent que hi treballava necessitava una gran maquinària per moure les bobines de so magnètic de 35 mil·límetres, de mica en mica hi van entrar els gravadors en cintes de vuit pistes i la gravació en disc dur. El Pro Tools s’ha acabat convertint en l’editor estàndard. Les taules de mescla han passat a ser digitals i els ordinadors ja són prou potents per fer les mescles internament, in the box. Qui ha vist tots aquests canvis és Ricard Casals, que es va jubilar el 2014. Va ser poc després de complir la majoria d’edat que va entrar a treballar als ja desapareguts estudis de gravació Gema-2 de Barcelona. “Mai no he diferenciat gaire la feina entre l’estudi de gravació de música i de postproducció de cinema i tele. En un lloc treballes les veus, els instruments, el balanç intern, la progressió dinàmica… Mesclant pelis com vaig fer molts anys també treballes les veus juntament amb els sons, els ambients sonors i les músiques. Són feines que s’assemblen.”
Abans, a les pel·lícules hi apareixien als crèdits els enginyers de so. Hi havia tanta escassetat tecnològica que pràcticament calia construir els equips. Casals s’identifica amb el nom de mesclador. “Les fases de muntar el so i mesclar també eren molt diferents, però ara tot es fa amb l’ordinador i cada cop es difuminen més”, matisa.
El 1982 va començar a treballar a Sonoblok, un estudi de postproducció i doblatge situat al carrer Perú de Barcelona, a l’edifici on ara s’hi troba l’empresa Deluxe. Va acabar sent-ne el director tècnic. Tenia sota la seva responsabilitat sis sales de doblatge, dues sales petites per a mescla per a televisió i tres sales grans de mescla per a cinema. Va guanyar un Premi Gaudí per la seva feina a Pa negre (2010) i un Goya per El rey pasmado (1991).
“Ara molts professionals treballen en la soledat del seu domicili, amb auriculars i un ordinador.”ricard casals
Casals no sent nostàlgia pels sistemes analògics i per l’època en què mesclar era una aventura. Calia fer-ho per etapes, amb premescles: primer els diàlegs, els ambients, els efectes sonors… En el seu inici, les pel·lícules s’acabaven sentint per un sol canal. El Dolby Stereo era una excepció. Adaptar- se als nous canvis no era tan fàcil sense tutorials online. La seva generació va viure l’època dels micròfons i les taules de so amb preus astronòmics. Ara molts professionals treballen en la soledat del seu domicili, amb auriculars i un ordinador.
“L’ofici ha canviat per la part externa: la maquinària, les eines petites, els plugins, el nombre de pistes… L’element central, la història a narrar, és igual. Sempre ho serà. La feina de la persona que fa les mescles és la mateixa: que tots els sons que ens porten, sigui 10 o 200, funcionin com un tot en pantalla.”
