Quin és l’estat del cinema català?
“La qüestió clau radica a definir, sense complexos, què és el cinema català. Deixar clar si el considerem un fet cultural o industrial, veure quina relació estableix amb la cultura del país i com aquesta es difon a escala internacional.” Ho deia el crític cinematogràfic Àngel Quintana en un article publicat a El Punt Avui a principis de 2013. Cinc anys més tard, la sensació és que la situació del nostre cinema no ha canviat gaire.”
Vet aquí la gran pregunta: Què és el cinema català? Hi ha qui, com en el Congrés de Cultura Catalana celebrat l’any 1977, considera que una pel·lícula catalana és la que és parlada en català – perquè la llengua era clau per crear un model de cinema nacional– i hi ha qui –probablement aquesta és l’opinió més unànime– creu que una producció industrial feta a Catalunya o amb participació de talent català també pot ser considerada una pel·lícula catalana.
Ara bé, si donem un cop d’ull a la cartellera, trobarem que cada cop hi ha més pel·lícules produïdes a Catalunya però rodades arreu del món, com Les distàncies (Elena Trapé, 2018) o Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico, 2018) i que, com adverteix Quintana, “per a molts productors encara hi ha el complex que estrenar una pel·lícula en català a la resta de l’Estat és una forma de perdre públic”. Tot i que, com explica l’actriu Maria Molins, “la llengua no és un hàndicap”. Molins, de fet, acaba d’estrenar El árbol de la sangre, la darrera pel·lícula de Julio Medem, en la qual es parlen quatre llengües. També a Les distàncies es parla tant català com castellà, anglès i alemany.
Si atansem una mica més la lupa a la cartellera catalana ens adonarem que la majoria de pel·lícules estrenades enguany són coproduccions amb productores estatals o internacionals. Les distàncies, per exemple, compta amb el suport de TVC, però també de TVE, la Televisió de Galícia, l’ICAA i una productora alemanya. Viaje al cuarto de una madre, el primer llargmetratge de la sevillana Celia Rico, és una coproducció espanyola-francesa amb la participació de dues productores catalanes (Amorós Producciones i Arcadia Motion Pictures), Canal Sur Televisión i Televisión Española (TVE). Finalment, Mi querida cofradía, l’òpera prima de Marta Díaz, és una producció d’Escac Films –escola on ha estudiat Díaz–, les productores andaluses La Zanfoña i Sacromonte Films, Canal Sur Andalucía, Movistar+ i Televisión Española (TVE).
CATALUNYA S’HA CONVERTIT EN EL PLANTER DEL CINEMA ESPANYOL, L’EQUIVALENT CINEMATOGRÀFIC A LA MASIA DEL BARÇA
XIFRES EN CAIGUDA LLIURE
Ara bé, la definició no és (només) l’únic problema que arrossega el cinema català. L’any 2010, el 40 % de la producció espanyola es realitzava a Catalunya, i a principis del 2018 no arribava al 20 %. L’any 2017 es van estrenar un total de 49 produccions catalanes als cinemes comercials de tot l’Estat espanyol. L’any 2016, 65. A mitjans de 2018, les produccions no arribaven a la vintena. Tornem al 2017: dels 49 films, 36 eren de ficció i només 13 documentals. Aquest 2018, amb prou feines s’han estrenat 5 documentals. Si passem a la taquilla, les xifres no són gaire esperançadores. El 2017 el cinema català va assolir a la taquilla espanyola una mica més de 37 milions d’euros pels seus 6,4 milions d’espectadors. A mitjans de 2018 les xifres eren de 7 milions a taquilla i 1,1 de públic.
Paradoxalment, trobarem que en els darrers anys Catalunya s’ha convertit, gràcies a centres com l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), la Pompeu Fabra i la Blanquerna, en el planter del cinema espanyol. L’equivalent cinematogràfic a la masia del Barça. Només com a exemple: Juan Antonio Bayona, Mar Coll, Dani de la Orden, Eduard Grau, Óscar Faura, Bernat Vilaplana o Elena Trapé, entre d’altres, han sortit de l’ESCAC. El problema, per tant, no és la falta de talent. De fet, fa dos anys que el cinema català triomfa al Festival de Màlaga (Estiu 1993, de Carla Simón l’any 2017 i ara Les distàncies, d’Elena Trapé) i altres festivals de cinema europeus. Així doncs, què passa? Per què la situació del cinema català és cada cop més crítica? El problema, segons la presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català Isona Passola, s’explica per la confluència d’uns quants factors: la no aplicació de les taxes de l’audiovisual, les retallades pressupostàries a Televisió de Catalunya i la disminució del pressupost de la Generalitat en l’Acadèmia, que ha passat de 290.000 euros l’any 2017 a 180.000 euros el 2018. També Judith Colell, directora, guionista i cofundadora de CIMA (Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals), considera que un altre dels problemes és que el Tribunal Constitucional va tombar el projecte de modificació de la Llei del cinema, que tenia com a objecte principal suprimir les quotes de distribució i exhibició i substituir-les per acords industrials que asseguressin la presència normalitzada del català a les sales d’exhibició.
Però això no és tot. “La caiguda de TV3 ha estat letal per al cinema en català.” Ho diuen Passola i també Colell. “TV3 ha deixat de ser el motor del cinema català i és una negligència de la Generalitat”, insisteix Passola. Tradicionalment, la televisió pública catalana actuava de motor de les produccions, tant de ficció com documentals, i això, per tant, ha provocat una disminució del nombre de produccions. De fet, l’any 2010 TV3 destinava 81 milions a la producció de continguts externs, i l’any 2017 la xifra va baixar fins a 30. I continua en caiguda lliure. “Necessitem una televisió forta; si no, provocarem que tota la producció es traslladi fora”, explica Passola. Conseqüència directa: En els darrers anys actors, tècnics, guionistes i directors s’han vist obligats a marxar a treballar o viure a Madrid, Londres, Berlín o els Estats Units. O, si més no, com explica l’actriu Maria Molins,“a agafar moltes vegades l’AVE”.
EN ELS DARRERS ANYS ACTORS,TÈCNICS, GUIONISTES I DIRECTORS S’HAN VIST OBLIGATS A MARXAR A TREBALLAR O VIURE A MADRID, LONDRES, BERLÍN O ELS ESTATS UNITS
FUGA DE TALENTS
Molins, tot i que no ha deixat de fer teatre a Catalunya, fa anys que treballa molt més a Madrid. Concretament, des que va participar a El bosc, la pel·lícula d’Óscar Aibar per la qual va guanyar el Gaudí a la millor actriu. “En aquell moment, la meva visibilitat va créixer molt”, explica. Una pel·lícula la va portar a una altra i actualment és una de les cares d’Hospital Valle Norte, la nova sèrie de ficció de TVE. Tot i que, com ella mateixa explica, s’ha gastat molts diners en trens i hotels per anar a fer proves a Madrid; per entrar, en definitiva, al circuit estatal. “La sort te l’has de buscar”, adverteix.
No és l’únic cas. Dani de la Orden, director de Barcelona nit d’estiu i El mejor verano de mi vida, entre altres pel·lícules, també s’ha vist obligat a fer molta vida a l’AVE. “Jo tinc una productora a Barcelona, però la majoria de reunions les tinc a Madrid. La meva última pel·lícula és a Madrid, la que rodo al gener també…”, explica. De la Orden acaba de codirigir Élite, la sèrie de Netflix de la qual tothom parla i, entre un grapat de projectes més, està preparant el rodatge de Litus, una pel·lícula protagonitzada per Quim Gutiérrez, Belén Cuesta i Adrián Lastra, entre altres actors, basada en l’èxit teatral de Marta Buchaca. El film, que es rodarà a Madrid, compta amb productors estatals com Álamo Producciones i Neon Producciones. “Crec que des del boom de les sèries i plataformes com Movistar o Netflix… ens desplacem més. A Madrid hi ha la centraleta, però La peste s’ha rodat a Sevilla, Farinha a Galícia, Élite a Madrid…”, recorda De la Orden.
NOVES PLATAFORMES, NOVES DINÀMIQUES
A la caiguda de TV3 cal sumar-hi, per tant, un altre element: el gegant Netflix va triar Madrid per situar-hi la seu europea. “Una decisió que diu molt de la situació de l’audiovisual a l’Estat espanyol”, creu Maria Molins. Per a Judith Colell, en canvi, es tracta “d’una decisió lògica” ja que “fa anys que hi ha una fuga d’empreses cap a Madrid”. En tot cas, com diu la directora, es tracta d’una notícia que hem de valorar positivament “perquè vol dir que augmentarà l’audiovisual”. I adverteix que “potser hem de canviar el xip i fer les pel·lícules per a Netflix directament”. De fet, segons Colell, tenint en compte que la televisió està donant més feina que el cinema, “en el moment que el problema de TV3 se solucioni es desencallarà tot”. “TV3 i la taxa audiovisual”, remarca Passola.
Així doncs, és real la fuga de talents? Molins té clar que sí i afegeix que “tenim molt de talent que s’escola”. De la seva banda, Colell creu que si bé és cert que fa anys que molts professionals catalans treballen més a Madrid que a Catalunya, “han augmentat les coproduccions catalanes”. També Guillem Clua, dramaturg, guionista i director català instal·lat a Madrid, pensa que “cal desdramatitzar una mica la situació perquè canviar de domicili no implica deixar de treballar a Catalunya”. Per altra part, Dani de la Orden considera que “no és una fuga de talents, perquè Madrid està a tres hores d’AVE”.
Deixant de banda TV3, però, Isona Passola té clara la solució, la clau que permetria el ressorgiment del nostre cinema: “La cultura és absolutament prioritària i en canvi el Departament de Cultura de la Generalitat només hi destina un 0,7 % del pressupost. No entenen que la cultura cohesiona socialment. Necessitem un Departament de Cultura que prioritzi les inversions.” Judith Colell creu que “s’ha d’apostar per l’audiovisual i mai ho han fet. Ni aquí ni a Madrid”. També Molins considera que des de la política “es deixa la cultura de banda”. La pregunta, doncs, és clara: Si el cinema és la identitat d’un poble, per què no hi aposten?
