Dimarts passat, la Sala Beckett va oferir una funció amb intèrprets robòtics dins del seu cicle ‘Màquina persona’: és el principi del final dels actors de carn i ossos?
Ja ha començat. La profecia diu que, en l’horitzó del curt termini, milions de llocs de feina seran substituïts per mà d’obra robòtica. Qui pensi que es tracta només d’una transformació industrial, que no arribarà a les arts escèniques, segurament no coneix la feina de Rimini Protokoll o Oriza Hirata. En paral·lel a l’amenaça tecnològica, l’ofici de la interpretació accelera la seva mutació fins a desdibuixar els fonaments tècnics i simbòlics que fins ara el sustentaven. Actrius i actors es liqüen.
La paraula robot no ve de l’alemany ni del japonès, sinó del txec, i va ser difosa per primer cop en una obra de teatre ara fa 101 anys. A R.U.R Robots Universals Rossum, el dramaturg Karel Čapek imaginava una empresa que construïa humans artificials per transformar-los en esclaus (de fet, el terme originari robota es refereix a un tipus d’esclavatge). Al final, les criatures fabricades s’acaben rebel·lant i es desfan dels humans, donant peu a una nova forma de vida hegemònica en tot el planeta. La faula de ciència-ficció adquireix nous matisos en l’època en què l’automatització, els algoritmes i la intel·ligència artificial han deixat de ser plantejaments teòrics per formar part de les nostres rutines.
El gener passat, el performer coreà Jaha Koo presentava al Lliure una obra unipersonal i, com que no es considera actor, es feia acompanyar per unes màquines de bullir arròs transformades en narradores i cantants: “A Occident no esteu preparats per a aquesta modernitat”, ironitzava. Més lluny arriba la companyia Rimini Protokoll, que el 2018 portava a Temporada Alta Uncanny Valley, peça protagonitzada exclusivament per un cíborg, més a prop de l’estranyament metafísic de Bioy Casares que de l’idealisme fantàstic d’Asimov. Al final de l’obra, el públic no sabia si calia aplaudir a la màquina, que havia “interpretat” a cop de programari i en absolut necessitava l’aprovació de ningú. Blanca Li va inaugurar el Festival TNT de 2013 amb un espectacle de dansa per a petits humanoides maldestres que feien patir quan queien a terra en executar la coreografia. El mateix any, el Festival Grec oferia una versió de Les tres germanes en què els robots havien substituït més d’un personatge, una creació del director japonès Oriza Hirata, referència mundial dels repartiments mixtos entre humans i màquines. A casa nostra, el projecte Teatronika, impulsat per l’investigador de la UPF Martí Sánchez-Fibla i Beatriz Liebe, ha aconseguit representar peces teatrals mitjançant robots futbolistes reconvertits en intèrprets. L’últim passi del projecte va tenir lloc a la Sala Beckett fa just una setmana com a part del cicle Màquina persona, una representació amb textos de Jordi Casanovas, Hugo Álvarez i Gerard Freixes. Han arribat actors i actrius a l’era de la seva reproductibilitat tècnica?
Les cordes del titella
La tecnificació de les arts escèniques no és un fet exclusivament contemporani. Deus ex machina ja intervenia per salvar els personatges mortals des de l’antiguitat clàssica. Molt abans que els processadors d’última generació moguessin cossos fabricats en plàstic i silicona, els titelles ja servien als creadors per transmetre emocions inequívocament humanes. Treballadors de fusta sempre lligats per cordes, sense convenis, horaris ni opinió pròpia sobre la millor forma de construir un personatge. No és estrany que un creador del prestigi de Gordon Graig somniés a principis del segle XX amb “supertitelles”, autòmats per donar forma a un art superior, una artificialitat que pogués superar “la imperfecció” dels éssers humans, un teatre sense text ni actors fet de llum, so i moviment; idees que, en petita escala, ha desenvolupat la companyia debutant Monte Isla.
Contra l’ofici de la interpretació se succeeixen els atacs des de les primeres avantguardes
Contra l’ofici de la interpretació se succeeixen els atacs en l’alba de les avantguardes. A principis de segle XX, Maeterlinck temia que actors i actrius s’allunyessin amb la seva interpretació del sentit del text, i va crear drames estàtics amb personatges immòbils i passius. Poc després, Meyerhold proposa un teatre biomecànic amb tot de mecanismes i engranatges, buidant les interpretacions d’afectació i tècnica, relegant a un segon pla la capacitat humana de transmetre emocions humanes. Aquestes idees troben eco avui en les propostes tecnològiques de Susanne Kennedy o en els dispositius altament tecnologitzats de referents estètics de la talla de Katie Mitchell i Robert Lepage.
La desfeta de l’ofici?
Hi sales, com l’Antic Teatre de Barcelona, que prescindeixen en les seves propostes de la noció de personatge, privant l’intèrpret d’una de les seves eines principals per generar discurs i connexió amb el públic. L’autoficció és un dels corrents més a la moda, gènere en part biogràfic que, com han descobert Sergio Blanco i Angélica Liddell, per exemple, funciona millor interpretat en primera persona. Així, són els mateixos autors els que prenen la paraula a través de performances i conferències performatives, suports cada cop més presents als escenaris. També és cada cop més freqüent la incorporació de testimonis reals de tota mena en els àmbits del teatre documental i comunitari.
Si no hi ha necessitat d’interpretar personatges, si eines com els micros i les pantalles ja no fan necessaris saber projectar la veu o conèixer el codi gestual que arriba a l’última fila, si els actors no professionals pugen a escena i els mateixos dramaturgs prenen la paraula per explicar les seves històries, què en quedarà, de l’ofici de la interpretació?
En la seva última i polèmica obra presentada al Lliure, Roger Bernat convoca actors i actrius per interpretar Terra baixa. Sense assajos ni preparació, els sacrificats participants de l’experiment sentien pels auriculars una versió enregistrada de l’obra i tractaven d’imitar-la com bonament podien. Sense haver-s’ho preparat, sense poder treballar sentiments, el matís de cada frase i la mirada exacta de cada rèplica, la seva feina es torna difusa, embarbussada, sense grans emocions d’impacte a transmetre. La terra baixa de tot un ofici que es fon i s’emporta el tsunami d’una societat líquida.
Aquest article forma part del Dossier ‘L’ofici d’Intèrpret’ publicat al número 216 de la revista Entreacte, junt amb altres articles com:
