De qui és una pel·lícula? Un viatge per descobrir un ofici que sovint és gairebé invisible
És més autor d’una pel·lícula o d’una sèrie qui la dirigeix que qui no qui n’escriu la història? Em vaig fer aquesta pregunta després de veure ‘La Favorita’; una pel·lícula que, segons el seu cartell, és ‘de Yorgos Lanthimos’ (ben visible) però que, en canvi i per primera vegada en la carrera del grec, ha estat escrita per unes altres persones de qui gairebé no llegim el nom: Deborah Davis i Tony McNamara. Què passa amb els guionistes?
Uns dies més tard, vaig topar amb aquest tuit: “L’@cademiadecinecat cita els noms de tots els guionistes de les produccions nominades. Gràcies per estar al costat dels autors.” Donar les gràcies per un gest tan obvi? L’autor del tuit és Eduard Sola, coguionista de pel·lis com Black is Beltza, María (y los demás) i de les Barcelona nit d’hivern i Barcelona nit d’estiu; també de sèries com Cites i Benvinguts a la família, de TV3. L’Eduard també és vocal del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i membre de l’Acadèmia de Cinema Català. Vaig trucar-li per saber-ne més i va resumir la situació dels guionistes amb dues paraules: “precarietat i invisibilitat”. Una va lligada a l’altra. També em proposa una prova: “Ves pel carrer i pregunta a algú per cinc directors de cinema espanyols. Fes el mateix amb el nom de cinc guionistes.” Proveu-ho vosaltres mateixos.
L’esquelet de la indústria
L’Eduard parla d’una indústria que no ha assentat bé les bases. El funcionament general és aquest: per aconseguir els diners necessaris per rodar una pel·lícula, els productors necessiten un guió. El guió és l’esquelet i el primer graó d’una pel·lícula, però massa sovint resulta que en el moment d’escriure’l no hi ha diners. I per tant, explica l’Eduard, molts guionistes acaben convertint-se en productors accidentals, que treballen o bé a risc o bé amb pagaments per terminis més o menys justos que negocien amb les productores. Tot i que no sempre és així, la situació és prou habitual per considerar-se una dinàmica. Això, explica l’Eduard, passa per la poca capacitat d’estalvi de les productores, però també per la falta de consciència de la indústria, que ha fet d’aquesta anomalia un hàbit. “El que hem d’aconseguir és que ens paguin quan fem els guions, igual com paguen un focus quan el necessiten”, conclou l’Eduard. Aquesta és una de les lluites principals del GAC.
Mercè Sarrias és autora teatral (Eva i Adela als afores, L’any que ve serà millor…) i ha estat guionista de sèries com Plats bruts, Porca misèria i Com si fos ahir, projecte en què treballa actualment. Es dedica al guió des de fa gairebé 25 anys i denuncia un problema greu pel que fa a la situació dels guionistes: la falta de subvencions directes al guió. Si bé el cinema és una indústria que, com gran part de la cultura, se sosté per subvencions, no n’hi ha cap d’específica en un moment tan crucial i amb tant pes en el resultat final com és l’escriptura del guió. I no parla només del que això implicaria per als guionistes –més diners permeten, com a tot arreu, poder treballar més temps i en unes condicions millors–, sinó per a la indústria del cinema en general: “Si inverteixes dos milions d’euros en una pel·lícula que té un mal guió, has tirat dos milions d’euros per la finestra.” Clar i curt.
Patir d’invisibilitat
Qui també apunta en aquesta mateixa direcció és Celia Rico Clavellino, guionista i directora de l’òpera prima Viaje al cuarto de una madre, que s’ha endut quatre premis Gaudí –entre ells el millor guió i el premi del públic– i quatre nominacions als Goya, entre d’altres. “És important que s’aposti pels projectes en les seves fases més embrionàries, que permetin treballar bé els guions”, diu l’autora. La Celia, que va dedicar uns dos anys interromputs (i combinats amb altres projectes) a l’escriptura del guió de Viaje al cuarto de una madre, explica que la nominació al millor guió als Gaudí li feia una il·lusió especial precisament perquè els guionistes pateixen invisibilitat. “Dedico molt temps a l’escriptura i allà és on tot neix”, diu.
SI INVERTEIXES DOS MILIONS D’EUROS EN UNA PEL·LÍCULA QUE TÉ UN MAL GUIÓ, HAS TIRAT DOS MILIONS D’EUROS PER LA FINESTRA
Si la Celia no fos també directora –una tradició, la del director guionista, molt comuna a Espanya–, probablement passaria el mateix que en el cas de Deborah Davis i Tony McNamara a La favorita: esborrats. O, què passaria amb Almodóvar si un altre dirigís les seves pel·lícules? “El reconeixement no és que la meva mare em vegi a la tele, és una arma de justícia i de poder”, diu l’Eduard. Parlem d’esdeveniments com els Oscars i els Goya, on ni tan sols quan anuncien la millor pel·lícula pronuncien el nom de qui l’ha escrita. En l’altra banda, els Premis Gaudí, en què l’Acadèmia va apostar per afegir sempre un “escrita per” en un gest que és petit però no insignificant. Per a l’Eduard tot plegat és “una maquinària molt gran en què ningú té la culpa però de la qual tothom és responsable”.
La TV, entre l’estabilitat i la temporalitat
Fins ara hem parlat sobretot de cinema. Però i a la tele, passa el mateix? Una diferència clara és que “la televisió compta amb finançament des del principi, i això és crucial per a l’equip de guió, que no ha de treballar ni a risc ni amb negociacions entremig”, diu Eduard Solà, que hi ha treballat sovint. Ell en destaca també l’estabilitat: no és que es cobri proporcionalment millor que al cinema, però una sèrie són molts mesos de feina assegurada. L’Eduard parla també del canvi positiu que està vivint la ficció televisiva en els últims anys i en l’apoderament de guionistes que treballen amb més llibertat que anys enrere, quan la tele estava més vinculada que ara al producte –en contraposició a la llibertat del cinema–, a l’autoria difuminada i al control d’una cadena. Mercè Sarrias recorda que encara ens estem recuperant d’una crisi econòmica que va ser (també) devastadora per al sector audiovisual, i que va acabar amb la gran màquina de producció que era TV3, que encara està aixecant el cap.
HI HA MOLTS GUIONISTES DE TELEVISIÓ QUE NO COBREN LES VACANCES
A Júlia Cot, guionista especialitzada en humor, la crisi la va enganxar de ple en forma d’ERO a la productora El Terrat, on va treballar en programes com Homo zapping i Buenafuente. Va ser aleshores quan, amb onze companys més, va fundar l’agència de guionistes 12 Monos, que treballa per a televisió i publicitat i que, entre altres projectes, escriu el guió de Polònia. A banda de recordar, com la Mercè, que la tele encara es recupera de les ferides de la crisi, que encara avui es noten en la inversió en programes, la Júlia treu a la llum un tema del qual es parla poc o gens, i que va remoure la periodista Samantha Villar l’estiu passat en un tuit que van compartir gairebé 10.000 persones: l’eterna temporalitat. Hi ha molts guionistes –i també productors, muntadors, càmeres, redactors…– de televisió que no cobren les vacances. En els programes que acaben temporada al juny-juliol, els treballadors es queden a l’atur fins al setembre i sense la seguretat de tornar. Tal com denunciava Villar, això no sols passa a les productores petites, sinó també a les més grans i poderoses. I com en altres pràctiques injustes, tothom ho sap però (gairebé) ningú hi fa res. Per començar, la llei.
